Revista d’Anàlisi Plural

Entrevista a Edmund S. Phelps, Premi Nobel d’Economia 2006

0

Sobre els efectes de la crisi en l’economia nord-americana, europea i espanyola, l’atur, la inflació, els salaris i les pensions, entre d’altres temes, parlem en aquesta conversa amb Edmund S. Phelps (Evanston, Illinois, EUA, 1933), un economista prudent que tanca l’entrevista amb un savi consell: “Comencin a estalviar ara”.

Text: Emma Bouisset


“L’economia espanyola està seriosament mancada de reptes i d’innovació”

mon-empresarial-003-edmund-s-phelps
Si bé les teories de John Maynard Keynes i de Friedrich Hayek van fascinar un jove Edmund S. Phelps, l’economista nord-americà reconeix com a majors influències personals de la seva carrera les figures de l’economista del MIT Paul Samuelson i del filòsof John Rawls. Foto: Courtesy of International Talent Magazine (China). Photograph by Xinwei Zhang.

En el seu llibre What has gone wrong up until now analitzava els inicis de la crisi i apuntava a la falta de regulació del sector bancari com un dels causants. Ara que sembla que el pitjor ja ha passat, creu que això s’ha corregit?
No. No crec que ni la debilitat ni la vulnerabilitat s’hagin corregit. Si més no, no s’han corregit en termes generals. No puc parlar dels bancs espanyols en particular, però, en general, es considera que als Estats Units i a la Gran Bretanya els bancs segueixen sent molt vulnerables als efectes d’una bombolla i a un col•lapse financer, malgrat que ara no hi hagi cap bombolla a la vista… Almenys jo no auguro una crisi financera procedent de l’explosió de la bombolla especulativa. Encara que, és clar, els esdeveniments a Grècia podrien desenvolupar-se de manera que causessin una crisi financera, i això tindria efectes adversos en els bancs espanyols.

A Mass Flourishing: How Grassroots Innovation Created Jobs, Challenge, and Change en canvi, aprofundeix sobre el que fa que les nacions prosperin. Entre d’altres factors, assenyala la innovació i la satisfacció en el lloc de treball. Sap que segons l’últim Eurobaròmetre (2014), a Espanya només un 20% dels treballadors està satisfet amb les seves condicions laborals?
La veritat és que, d’una banda, aquestes dades em sorprenen, sobretot en comparació amb les d’altres països europeus, però, de l’altra, no, perquè crec que l’economia espanyola està seriosament mancada de reptes i d’innovació, de manera que no resulta estrany que el lloc de treball sigui un espai avorrit i inhòspit per als treballadors. En conseqüència, darrere d’aquesta falta d’innovació sorgeixen nous problemes per resoldre. I m’adono que això també passa a Itàlia, per exemple. De fet, fins i tot a Alemanya, ja que el seu és un cas d’exportació, no d’innovació.

mon-empresarial-003-job

Què haurien de fer empresa i governs, doncs, per girar la truita?
Treballar per transformar l’economia en una economia més interessant, amb més reptes i més innovació.

“Siguem sincers, algunes retallades eren realment necessàries en alguns països com ara Grècia, on el Govern nacional havia esgotat les seves possibilitats d’endeutament en els mercats financers. Per la seva condició fiscal patològica, per tant, les retallades eren inevitables per aconseguir l’ajuda d’emergència de la UE. No obstant això, crec que les retallades no conduiran necessàriament a un nou floriment de l’economia.”

I com es fa això? Hauríem de començar, potser, potenciant un sistema educatiu que promogui els valors de la innovació per al progrés i l’emprenedoria?
Sí. Perquè ara ja és una mica tard per començar amb els actuals empresaris. Crec que caldria començar a treballar durant el cicle d’educació infantil. Alguns experts defensen que s’hauria de fer fins i tot abans, a la guarderia. Afirmen que cal ensenyar els nens a aprendre a posar-se drets pel seu compte; que siguin capaços de separar-se del grup. Volen despertar la seva curiositat per explorar, experimentar, imaginar i crear. Però aquest és un programa que exigeix uns 12 o 14 anys. Potser ens podríem tornar a veure d’aquí a 12 o 14 anys i en tornem a parlar!

Parlant d’anys… després de sis anys de retallades, creu que les economies occidentals tornaran a florir?
Ho veig una mica complicat. I és que, siguem sincers, algunes retallades eren realment necessàries en alguns països com ara Grècia, on el Govern nacional havia esgotat les seves possibilitats d’endeutament en els mercats financers. Per la seva condició fiscal patològica, per tant, les retallades eren inevitables per aconseguir l’ajuda d’emergència de la UE. No obstant això, crec que les retallades no conduiran necessàriament a un nou floriment de l’economia. Sí que hi ha hagut alguns signes de recuperació a països com ara Irlanda. Algunes economies han recuperat el seu estat de salut. D’altres, però, tenen problemes més profunds, a més dels que afecten l’economia fiscal, o problemes futurs que alteren el cercle financer. En aquest sentit, em sento més còmode apuntant cap a Grècia o cap a Itàlia, ja que el cas d’Espanya és una mica més complicat. A Itàlia, per exemple, mai no hi ha hagut un llarg període d’innovació sostinguda en la seva economia. Hi ha hagut períodes en què l’economia italiana va anar prou bé -la dècada de 1980 fou un període molt bo, per exemple-, però la seva no és una economia gaire dinàmica. Per això, quan Itàlia va aconseguir contenir els seus dèficits fiscals, això no va ser suficient per portar-la de tornada cap a la prosperitat. No sabria dir ben bé en quina categoria ubicaria a Espanya. No estic segur de si l’espanyola és una economia prou dinàmica per tornar a aconseguir un alt rendiment després dels danys causats per l’esclat de la bombolla especulativa de la construcció. Però la meva impressió és que Espanya és un altre dels països que ha de ser molt més dinàmic o seguirà tenint un problema greu d’atur i de creixement lent.

“Espanya és un altre dels països que ha de ser molt més dinàmic o seguirà tenint un problema greu d’atur i de creixement lent.”

I què passa amb la desigualtat? Les reduccions dels salaris dels últims anys estan provocant que la nostra classe mitjana sigui cada cop més minsa. Com afectarà això a llarg termini?
No crec que Espanya torni a ser com era fa 20 anys. Hi va haver un període de temps en què aquí es va viure per sobre de les possibilitats reals; no hi havia dèficit fiscal, és cert, però es gaudia d’un auge de la construcció que no era sostenible, i que ni tan sols estava econòmicament garantit: era impossible que s’aconseguís mai prou demanda per a totes les estructures que s’havien arribat a construir. Així que, durant aquest període, quan Espanya estava vivint en una espècie d’atmosfera d’èxtasi de les condicions d’auge, les empreses, en general, van ser massa confiades: van establir salaris massa elevats. En l’eufòria del boom espanyol, les empreses van actuar de manera insostenible, i ara n’estem veient el desenllaç: el retrocés de les condicions provocades per aquesta eufòria.

Quan l’any 2006 va ser guardonat amb el Premi Nobel, l’Acadèmia Sueca va justificar la seva elecció per “la seva anàlisi de les compensacions intertemporals en les polítiques macroeconòmiques”. Entre altres coses, i si no m’erro, vostè va exposar que les taxes d’inflació i d’ocupació no tenien una relació tan simple com s’havia pensat fins aleshores. Ens podria explicar la seva investigació de forma planera?
La idea bàsica és que no hi ha cap raó per pensar que una economia que prefereix tenir un ràpid creixement de l’oferta monetària, un ràpid creixement dels salaris nominals i un ràpid creixement dels preus dels diners gaudirà, com a subproducte, d’un augment de l’ocupació. El que importa per mantenir alts els nivells d’ocupació no són ni el preu dels diners, ni els salaris, ni l’oferta monetària. Els diners són una espècie de vel, però hem de mirar a través d’aquest vel per poder pensar en els salaris reals i en els preus pertinents; en la riquesa real, al cap i a la fi. Estadísticament no s’ha trobat cap relació a llarg termini entre la taxa d’inflació d’un país i el seu nivell d’ocupació. El Banc Central Europeu ha seguit una política que, de fet, ha estat passiva respecte del ritme de la inflació i ara trobem taxes d’inflació europees properes al zero, algunes d’elles fins i tot negatives gràcies a la caiguda del preu del petroli. Així que alguns dels defensors de l’antiga visió sobre aquesta relació atur-inflació diuen que si Europa està patint altes taxes d’atur és perquè les taxes d’inflació s’han fixat en un nivell massa baix, i que si el Banc Central Europeu retornés la taxa d’inflació del 2%, llavors veuríem com es produeix una disminució sostinguda de la desocupació. En canvi, altres economistes, com jo mateix, defensem que, si bé hi ha una mica de veritat en això, fonamentalment el nivell de les taxes d’atur a la zona euro d’aquí a cinc anys dependrà de les forces estructurals de l’economia i, en particular, de la innovació, de l’esperit empresarial, de la creativitat, etc.

“Encara que practicar una política més inflacionista pot tenir efectes transitoris sobre la taxa d’atur, no hi ha prou raons per afirmar que en comporti una reducció prominent i duradora.“

Precisament, un dels condicionants del seu camp de treball ha estat el factor temps…
Efectivament, la meva proposició és una proposició de llarg recorregut i defensa que, encara que practicar una política més inflacionista pot tenir efectes transitoris sobre la taxa d’atur, no hi ha prou raons per afirmar que en comporti una reducció prominent i duradora. Aquesta és la proposició. Però aleshores, com decidim si caldria potenciar la deflació per sempre, o la inflació per sempre, o mantenir la inflació que tenim ara per al futur? Aquesta és una bona pregunta sobre la qual ja vaig llegir unes 300 o 400 pàgines en la meva joventut, i que requereix d’una sofisticada anàlisi estadística per poder obtenir la seva resposta i comprovar, així, la plausibilitat de la teoria.

mon-empresarial-003-guardiolaUn altre objecte d’estudi al llarg de la seva carrera ha estat l’acumulació de capital (l’estalvi nacional) i els seus efectes a curt i llarg termini. No és un tema banal, quan actualment el futur de les pensions està en entredit. Deixi’m preguntar-li, doncs, si creu que un cop acabi aquesta entrevista hauria d’anar immediatament al banc a contractar un pla de pensions?
Aquesta és una gran pregunta, independentment de la meva feina! Sempre m’he preguntat per què la gent no contracta un pla de pensions per a quan arribi el moment de la jubilació (sobretot ara, que vivim més anys). Als EUA, per exemple, hi ha molta gent que és gairebé incapaç d’estalviar i que creu que alguna fada ja es farà càrrec d’ells en el futur (tot i que és cert que des que vivim una època de tremenda pèrdua de la innovació a Amèrica -tenim taxes de creixement de la productivitat entorn de l’1% en lloc del 3% de fa dècades- les taxes d’estalvi han repuntat una mica). Però el problema més greu és que els governs també es comporten com si hi hagués alguna fada que anirà a rescatar-los. Així que han creat del no-res tots aquests subsidis: els subsidis d’atenció mèdica en la vellesa, etc. I hi ha molts nord-americans que s’aferren a això perquè no tenen res més: poden ser propietaris d’una casa, sí, però aquesta probablement està hipotecada, per la qual cosa no en són els amos del tot. Així que suposo que el que passarà ara és que, o bé s’hauran de reduir aquests subsidis o bé caldrà augmentar molt les taxes fiscals per proporcionar els ingressos a l’Estat que aquests drets requereixen. No sé quina és la situació a Espanya, però m’imagino que els subsidis són força elevats… Tothom té una pensió del Govern?

Si el treballador cotitza prou, sí…
Doncs suposo que això serà un problema, perquè el seu PIB encara deu estar situat per sota de la seva tendència… Així que, responent a la teva pregunta, comença a estalviar ja!

Enviar Comentari