Revista d’Anàlisi Plural

Entrevista a Nicholas Barr, economista i professor d’Economia Pública a la London School of Economics (LSE)

0

Què falla en els sistemes de pensions de la gran majoria de països? Nicholas Barr, un dels gurus de referència mundial en matèria d’economia pública i política social ens ho explica en aquesta entrevista on, a més, esbrinarem per què l’adaptació permanent als canvis demogràfics i econòmics és l’únic remei per salvaguardar el futur de les nostres pensions.

Text: Berta Seijo
Fotos: London School of Economics (LSE)


Segons l’ONU, més de la meitat de la població mundial superarà els 60 anys el 2030. Això vol dir que viurem més que mai, però també que els diners que el Govern destina a finançar les pensions podrien esgotar-se abans del previst. Creu que encara tenim temps per vèncer la creixent crisi de les pensions? I com haurien d’actuar els països davant d’aquesta situació?
L’envelliment de la població té dues causes: l’allargament de l’esperança de vida i la caiguda de la taxa de natalitat. La primera és una molt bona notícia. Però si l’edat de jubilació roman, per exemple, als 65 anys, com que les persones viuen cada vegada més, finançar les pensions esdevé també més car.
Si vivim més, una resposta raonable seria que treballéssim més anys i, per tant, l’edat de jubilació hauria d’incrementar-se a mesura que l’esperança de vida augmenta. Si la taxa de natalitat baixa, la població activa es veurà reduïda i haurà d’esdevenir molt més productiva per tal de mantenir econòmicament una generació de pensionistes tan amplia. Penso que la manera d’afrontar aquest repte passa per incrementar la inversió en capital físic i capital humà; la manera de finançar una major inversió és a través d’un major estalvi.

“La tria de l’edat de jubilació depèn d’una combinació de factors com ara la demografia, la situació fiscal d’un país i l’economia política, els quals varien al llarg dels anys i segons el país.”

Vostè ha afirmat en diverses ocasions que no hi ha un sistema de pensions adequat per a tots els països. No obstant això, també ha suggerit que augmentar l’edat de jubilació pot ser sempre una bona solució quan hi ha dificultats a l’hora de pagar les pensions. Dit això, quina seria l’edat de jubilació “ideal”? Hi ha alguna manera efectiva de calcular-la atès l’augment de la desigualtat al món quant a ingressos i esperança de vida?
Qualsevol bon sistema de pensions disposa d’una edat de partida en la qual una persona pot començar a cobrar la seva pensió, amb les pensions creixent de forma actuarial en línies generals per a un inici retardat de la prestació. En aquest sentit, no hi ha una edat més “idònia” que una altra. Ara bé, els legisladors s’enfronten a dos fenòmens compensatoris: per una banda, la gent viu més i apunta cap a una edat de jubilació més tardana i, per l’altra, els països cada vegada són més rics i es poden permetre el luxe d’oferir a la població un període de temps lliure al final de la seva vida útil, tendència que els empeny a voler fixar una edat de jubilació més primerenca.
Per tant, la tria de l’edat de jubilació depèn d’una combinació de factors com la demografia (per exemple, quant augmenta l’esperança de vida), l’economia (la situació fiscal d’un país) i l’economia política (si les taxes més altes de cotització per a les pensions són políticament factibles), que varien al llarg dels anys i segons el país.

“Si la fal•làcia de la porció de treball fos certa”, els països amb una edat de jubilació més tardana tindrien taxes d’atur juvenil més elevades. I això no passa. De fet, són els països amb una edat de jubilació més primerenca els que acumulen les xifres més elevades d’atur juvenil.”

Quina resposta donaria a aquells que pensen que una jubilació més tardana podria afectar la mà d’obra jove? Pensa que una jubilació primerenca ajuda realment a reduir l’atur?
Afirmar que la jubilació anticipada agreuja la desocupació juvenil és el que els economistes anomenem la “fal·làcia de la porció de treball” o, en altres paraules, assumir que el nombre de llocs de treball és fix i que, per tant, si els treballadors de major edat tenen una taxa d’ocupació elevada hi haurà un menor nombre de vacants per als treballadors més joves. Però la realitat és molt diferent. Si un país disposa d’un mercat de treball que funciona correctament, l’impacte de l’augment gradual de l’edat de jubilació conduirà a un increment progressiu de la població activa. I que hi hagi més treballadors equivaldrà a què els salaris pujaran més lentament del que ho farien en un altre cas i, com a conseqüència, els empresaris ampliaran la seva plantilla. En resum, si hi ha un increment gradual en el subministrament de mà d’obra, el mercat laboral s’hi adaptarà.
La prova més clara és que si la fal·làcia de la porció de treball fos certa, els països amb una edat de jubilació més tardana tindrien taxes d’atur juvenil més elevades. I això no passa. De fet, són els països amb una edat de jubilació més primerenca els que acumulen les xifres més elevades d’atur juvenil. L’atur juvenil és un problema terrible que els polítics han d’abordar. Però una resposta efectiva requereix d’un diagnòstic correcte de la causa. I la causa no és el disseny de les pensions, sinó més aviat una qüestió de la formació disponible per a la gent jove i la flexibilitat del mercat laboral.

Creu que en un país com Espanya (que ja ha hagut de recórrer al seu Fons de Reserva de la Seguretat Social per cobrir un gran dèficit del sistema de la Seguretat Social), seria aconsellable passar d’un sistema de repartiment a un sistema de capitalització? Quants anys podrien ser necessaris per fer front a aquesta transició entre sistemes de pensions tan diferents?
Encara que fomentar l’estalvi és recomanable, la transició cap al sistema de capitalització no és fàcil. Els costos són importants. Si les contribucions dels treballadors es desvien cap a comptes individuals, aquestes no es podran utilitzar per a finançar les pensions actuals i, per tant, les promeses fetes en el passat s’hauran de complir agafant diners provinents d’altres partides pressupostàries.
Tot i que s’anomenin “costos de transició”, cal assenyalar que són significatius i de llarga durada. Xile va introduir comptes de capitalització individual el 1981, però entre aquell any i el 2004 (és a dir, al llarg de prop de dues dècades) la despesa anual en pensions públiques va suposar el 5% del PIB. A més a més, el cost total no desapareixerà fins al 2050… En resum, trigaran 70 anys a saldar les despeses de la transició.
Així, el canvi cap a un sistema de capitalització s’ha de dur a terme quan un país té una posició fiscal sòlida a llarg termini, i no com a resposta a una crisi pressupostària. Per tant, no és sorprenent que aquells estats de l’Europa central i de l’Est que van incorporar comptes de capitalització individual a finals dels anys 90 haguessin de fer front a molts problemes un cop va esclatar la crisi el 2008. Finalment, molts d’aquests països van haver de renunciar per força a aquest tipus de reformes.
Ara bé, els costos administratius són una altra qüestió important. Una taxa administrativa d’un 1% sobre l’acumulació d’una persona (xifra que no és pas excessiva), al llarg de tota la seva carrera professional, comportarà una acumulació (i, per tant, una pensió) un 20% menor del que resultaria sense aquesta càrrega. Per tant, els projectes que tenen l’objectiu de fomentar o obligar a estalviar haurien de ser el més simples possibles per tal de reduir els costos administratius.
Per últim, també hem de tenir present l’economia política de la reforma. Pensions de major quantia poden actuar com un imant per als governs que enfronten problemes fiscals, com foren els casos notables de l’Argentina l’any 2000 i Hongria, el 2010. Els plans de pensions requereixen de bons governs durant molts anys.

Barr reconeix que ni ell mateix, a la pràctica, no està ben equipat quan es tracta de gestionar un bon fons de pensions perquè “són instruments financers altament complexos amb un ampli horitzó a llarg termini”.

Vostè és un defensor de la flexibilitat quan es tracta de deixar que les persones que arriben a la seva edat de jubilació decideixin si volen seguir treballant a temps complet, a temps parcial o si prefereixen cobrar el 100% de la seva pensió. Ara bé, creu que estem en general prou preparats a l’hora de seleccionar un bon fons de pensions? On queda el lliure albir en aquest cas?
Encara que en principi ens sembli una bona idea poder prendre les decisions que més ens convenen, no sempre estem prou ben informats per encertar. Per exemple, en el cas dels medicaments necessitem el consell d’un farmacèutic o d’un metge per la senzilla raó que les decisions involucrades són tècnicament molt complexes per a la majoria de la població. I les pensions són instruments financers altament complexos amb un ampli horitzó a llarg termini. La majoria de gent no entén els principis subjacents (per exemple el concepte d’un valor present que apuntali els càlculs de les rendes); però fins i tot algú que els entengui (per exemple, jo mateix) a la pràctica no està ben equipat quan es tracta de gestionar un bon fons de pensions. I no oblidem que encara que un fons de pensions funcionés bé en el passat no hi ha cap motiu per pensar que ho farà igual en el futur.
D’altra banda, les persones coneixen les seves preferències sobre si els agradaria retirar-se tan aviat com se’ls permeti, o si volen seguir treballant a temps complet, o si els agradaria combinar la pensió amb una feina a temps parcial. Aquesta elecció és més simple que la tria d’un fons de pensions, i un sistema de pensions ben dissenyat hauria de permetre als ciutadans de prendre aquesta decisió.

Encara que fomentar l’estalvi és recomanable, la transició cap al sistema de capitalització no és fàcil. Els costos són importants. Si les contribucions dels treballadors es desvien cap a comptes individuals, aquestes no es podran utilitzar per a finançar les pensions actuals.”

Així com la perdurabilitat dels sistemes de pensions a Europa, últimament l’Estat del benestar també ha estat objecte d’un intens escrutini a la gran majoria de països membres de la UE a causa de les pressions pressupostàries. Tenint això en compte, quina és la seva visió sobre el futur dels Estats del benestar europeus si les reformes no donen resultats? Podem afirmar que la salut i l’educació pública estan sota amenaça?
L’Estat del benestar fa coses que, per raons tècniques, els mercats privats farien malament o directament no farien i, en aquest sentit, és aquí per quedar-s’hi. Però, encara que les institucions siguin raonablement consistents, allò que podria canviar és el nombre de prestacions, que podrien disminuir amb el temps. I em refereixo als àmbits de les pensions i, com dius, també de l’educació i la sanitat. La inquietud pública es mantindrà i segurament notarem la pressió en la caiguda de les prestacions i/o en la pujada de les taxes.

En termes generals, podem considerar que la solució a l’embolic de les pensions rau en la planificació a llarg termini? Creu que els polítics finalment optaran per aquesta via tot i que això doni lloc a mesures impopulars per als treballadors actuals?
Les reformes que exposen les persones properes a la jubilació a grans xocs són dolentes. I és que la política s’ha de fer amb una perspectiva a llarg termini, que requereix del suport de tots els partits tant en el moment immediat de la reforma com a partir de llavors. Suècia, que va introduir una reforma estratègica ben dissenyada a finals dels 90, és precisament un bon exemple d’aquesta manera de fer. L’altra cara de la moneda és Itàlia: durant molt de temps va anar ajornant una reforma necessària fins que el 2011 va haver de dur a terme canvis molt dràstics per a la seva població, coronant així 25 anys de fracàs polític.

EL PERFIL

Professor d’Economia Pública a la London School of Economics and Political Science (LSE), Nicholas Barr (Regne Unit, 1943) és expert en múltiples camps d’investigació com ara la teoria econòmica de l’Estat del benestar, els sistemes de la seguretat social, les pensions o el finançament de la sanitat i de l’educació superior al món. Precisament, aquests temes són la font d’inspiració de la vintena de llibres que nodreixen la seva carrera acadèmica.
Barr, però, també compta amb una gran participació al món polític. Durant dos anys (1990-1992) va formar part del Banc Mundial, treballant en el disseny de les transferències d’ingressos i el finançament de la sanitat a l’Europa central i de l’Est, i Rússia. D’altra banda, entre el 2008 i el 2010 va ser professor convidat al departament d’Assumptes Fiscals de l’FMI i membre del Consell de l’Agenda Global sobre canvis demogràfics i envelliment de la població del Fòrum Econòmic Mundial.
Quant al seu tema predilecte, la reforma de les pensions, Barr ha aconsellat diversos governs, com ara el xinès, l’any 2004, o més recentment, el xilè, l’any 2015.

OBJECTIU: PROTEGIR LA GUARDIOLA PÚBLICA

Considerat per molts el gran manual sobre pensions, La reforma necesaria: el futuro de las pensiones (El Hombre del Tres, 2012) és obra de Nicholas Barr i Peter Diamond, Premi Nobel d’Economia 2010. El llibre, escrit originalment en anglès, ha estat traduït al castellà i al xinès, i analitza el per què i el com dels sistemes de pensions existents, tot avaluant cada alternativa segons els seus avantatges i inconvenients. Ara bé, ambdós economistes deixen molt clar que el sistema ideal no existeix i que l’única manera que tenen els governs de salvaguardar el nostre futur passa per combinar mesures, pensar a llarg termini i acceptar els canvis demogràfics que vénen.

Enviar Comentari