Revista d’Anàlisi Plural

Biblioteca Empresarial: entrevista a José María Gay de Liébana

0

El punt de partida de l’últim llibre de José María Gay de Liébana és la situació actual de l’economia espanyola. On som però també cap a on anem són dos dels interrogants sobre els quals pivota una obra que sobretot analitza els elements que han d’anar junts per posar rumb a la recuperació econòmica.

Text: Berta Seijo


20% d’atur i més de 6 milions d’espanyols que viuen amb un sou inferior a 700 euros al mes. Realment podem parlar de recuperació econòmica?
Crec que no, i hi ha una qüestió que em preocupa: el 2008 l’economia espanyola superava els 1,116 bilions d’euros i treballaven 20,5 milions de persones. Ara el nostre PIB és una mica inferior i treballen 18,5 milions de persones. Per tant, hi ha dos milions que han quedat fora del mercat laboral i que no són necessàries per assolir el PIB del 2008. I és que cada vegada és més freqüent la substitució de la mà d’obra humana pels avenços tecnològics. A més, encara hi ha 300.000 empreses desaparegudes (el nombre d’empreses abans de la crisi era de 3,4 milions; ara és de 3,1 milions). Però, fonamentalment, jo el que veig és que el jardí no està llest per plantar-hi res.

Això dista molt del missatge que llança el Govern…
El Govern ven i fa el seu màrqueting, però el nostre model de creixement és a cop de turisme manllevat i low cost. A la resta de sectors no estem avançant: la indústria, que per a mi és fonamental, només suposa el 14% del PIB (si obviem el pes del sector energètic).

I quin paper juga l’economia submergida en tot això?
L’economia submergida és una realitat evident. Sempre hi ha aquest desfasament entre el nombre d’aturats segons l’EPA i el nombre d’aturats segons la Seguretat Social: una diferència de, més o menys, 1,8 milions de llocs de treball. Bandejant que l’economia submergida és de per si dolenta, jo crec que, en definitiva, els grans incentivadors d’aquesta pràctica són el mateix Govern i la classe política. Ells estableixen un circuit ple de burocràcia, excessos legislatius i pressió administrativa que frena la creació d’empreses.

“A la llarga, un país endeutat és un país esclavitzat”

A banda de la desburocratització, quin tipus de polítiques fiscals i laborals creu que s’haurien d’implantar per potenciar el creixement econòmic del país?
Tenint en compte que les pimes representen pràcticament el 100% del nostre teixit empresarial, cal que se’ls posin les coses molt fàcils des de la perspectiva fiscal i laboral. Actualment, les pimes tributen a més del 20%. I aquest és el primer problema, perquè una petita o mitjana empresa no pot suportar la mateixa càrrega tributària que una gran empresa.
Després, hem d’afavorir la contractació de personal per part de les pimes, habilitant mecanismes especials com ara abaratir la Seguretat Social (la nostra és la més cara d’Europa) o bonificar els aturats de llarga durada perquè siguin contractats i passin a cobrar del sector privat i no dels pressupostos generals de l’Estat.

Ja que ha fet referència a l’atur de llarga durada, quins factors creu que afavoreixen el seu augment?
Sobretot, la manca de formació. Més del 60% dels aturats espanyols de llarga durada té una molt baixa qualificació, però cap partit polític en el poder ha volgut fer front a aquesta realitat.
Darrere d’això hi ha un sistema educatiu nefast, com a resultat de la politització dels plans d’estudis. Després, també s’ha apostat massa pel sistema universitari, deixant de banda la Formació Professional. Hem de revaloritzar-la com han fet a Alemanya, Àustria o Suïssa. Aquests països aposten per la Formació Professional Dual, precisament el que nosaltres necessitem.

Tard o d’hora algú haurà de posar fre al greu problema de la desocupació, més encara sabent que el deute públic a Espanya va tancar el 2016 en el 99% del PIB…
Vivim en una societat molt subsidiada on, sobretot, s’ha volgut dotar bé l’Estat del benestar. Ara, però, ens estem començant a plantejar si el podem mantenir, perquè els comptes públics no ho aguanten. Aquest any, el deute públic espanyol ha arribat a ser superior al 100% del PIB i ja és alarmant. El deute públic es va formant a causa del desfasament entre el que s’ingressa i el que es gasta, i això provoca el dèficit públic. El dèficit públic a Espanya no es controla perquè la despesa pública es va disparant i els governants no tenen cap interès a posar-hi fre.

“Vivim en una societat molt subsidiada on, sobretot, s’ha volgut dotar bé l’Estat del benestar. Ara, però, ens estem començant a plantejar si el podem mantenir, perquè els comptes públics no ho aguanten.”

Quina seria la conseqüència més directa d’aquesta manca d’interès?
Doncs que cada any tanquem amb pèrdues. I com incrementant els impostos als ciutadans no n’hi ha prou, ens endeutem. El 2008, els passius en circulació del conjunt de les administracions públiques ascendien a mig bilió d’euros. Al novembre del 2016, tot aquest deute públic ja sumava més d’1,5 bilions d’euros. Per ara, el Banc Central Europeu compra deute públic espanyol i d’altres països de la UE, però teòricament a la fi del 2017, Mario Draghi retirarà els estímuls monetaris.

Què pot suposar aquest cop per a l’economia europea?
Si això succeeix, haurem d’esperar que vingui un altre senyor que compri deute públic. Però veient que mai no es tornen, no ens deixarà els diners al 3 o al 4%, sinó al 12 o al 15%. Això pot provocar a nivell espanyol, europeu i mundial una situació d’inestabilitat important. Fins i tot podria suposar l’esclat d’una altra crisi, aquest cop encara més forta perquè comprometria els propis estats, al marge del sector privat.
Jo vaig analitzant els comptes cada setmana i el problema és sempre el mateix: que això no té fre. I és quelcom que em preocupa, fonamentalment perquè des del Govern se’ns diu amb tota naturalitat que enguany les pensions es pagaran amb deute públic. O dit d’una altra manera: que d’aquí a uns anys, el meu fill haurà de pagar la pensió d’algú que ja haurà mort. És un despropòsit, i es nota que els nostres mandataris no són conscients del món real ni del que són les finances perquè, a la llarga, un país endeutat és un país esclavitzat.

Entenc que la classe política actual no és molt del seu grat…
Tenim una classe política de pati de col·legi, que l’única cosa que fa és desacreditar-se mútuament i que ho arregla tot a força de lleis. No pensa en el futur del país, sinó que només es preocupa per l’eròtica del poder i per fer vida de burgès. Lamentablement, fins i tot l’esquerra més revolucionària, des que ha arribat al poder ja forma part de la mateixa casta.
Per tant, quant a líders, fa anys que a Espanya (i a Europa) no hi ha cap referent que arrossegui les masses en el bon sentit, que encomani la seva il·lusió, el seu entusiasme, les seves ganes a la resta i, sobretot, que escolti la gent i que s’interessi de veritat pels seus problemes.

Podria dir-se que aquesta necessitat de bons líders és el que incrementa la popularitat de personatges com Trump o Le Pen?
És clar, els països davant d’aquesta debilitat i pèrdua de lideratge no saben reaccionar. Després, tots aquests personatges i moviments en el cas d’Espanya i Europa ens estan conduint a l’auge dels populismes i dels nacionalismes.

I també a la incertesa que pesa sobre la continuïtat dels Estats del benestar europeus.
Tal com funciona el món occidental, a base d’un sistema de repartiment, si cada vegada hi ha menys gent que treballa i que cotitza, i cada vegada hi ha més pensionistes, tenim un desequilibri. Si a això li sumem la revolució tecnològica, el problema s’agreuja. I és que molts dels treballs que ara duen a terme joves que acaben de sortir de la universitat en un futur no tan llunyà els duran a terme robots, drons i humanoides. Per tant, si no hi ha gent treballant i els estats volen seguir tenint ingressos, aquests robots hauran de cotitzar i pagar impostos per finançar la renda bàsica, que és cap a on va la nostra societat. El món ha canviat i encara que es defensi que la indústria torna a Europa, el panorama no és el mateix i les noves fàbriques que ja estan obrint són robotitzades.

Un economista sense pèls a la llengua

Proper i crític amb allò que no li agrada, José Maria Gay de Liébana (Barcelona, ​​1953) combina a la perfecció i amb l’energia que el caracteritza la seva faceta d’economista, professor universitari i comentarista mediàtic en televisió, ràdio i premsa. Popularment, se’l coneix com “el catedràtic del sentit comú” o “l’economista indignat”, sense oblidar la seva afició pel futbol, ​​concretament per l’Espanyol, club del qual és seguidor fervent. Gay de Liébana, a més, va ser un dels primers experts que van predir la crisi al nostre país. I és que, pels volts del 2007, aquest Doctor en Economia i Dret va posar el focus en la “borratxera de deute” que els governants, al seu torn, estaven passant per alt i que no gaire més tard portaria conseqüències nefastes per a tothom. Actualment, Gay de Liébana segueix denunciant la gestió que la classe política fa de les finances públiques i la seva incapacitat per incentivar el teixit empresarial del país. El seu interès insaciable per disseccionar la realitat econòmica l’ha portat a participar a nombroses conferències i a escriure diversos llibres.

Enviar Comentari