Revista d’Anàlisi Plural

Entrevista a Joaquín Almunia, exvicepresident de la Comissió Europea i ex-comissari europeu de Competència i d’Afers Econòmics i Monetaris

0

Ja retirat de la vida política, Joaquín Almunia segueix sent un fervent defensor de la Unió Europea. Se li nota quan parla amb optimisme i seguretat d’aquesta aliança que últimament molts semblen posar en dubte. Qui entre 2010 i 2014 va ser vicepresident de la Comissió Europea i comissari de Competència, després d’haver-ho estat també d’Afers Econòmics i Monetaris, advoca per la integració europea així com reivindica la reformulació de la socialdemocràcia i, en concret, del projecte polític del PSOE, partit que va liderar entre 1997 i 2000.

Text: Berta Seijo
Fotos: Comissió Europea


Enguany es commemora el 60 aniversari de la signatura del Tractat de Roma. Amb els fronts oberts que té actualment la UE, arribarem a celebrar el seu centenari?
Sí, és clar. A més, espero que d’aquí a 40 anys els èxits de la integració de la UE siguin majors que els que hem aconseguit en aquestes sis dècades i que els ciutadans entenguin millor que ara els avantatges d’estar integrats i els enormes riscos de dividir-nos i de tornar al passat.

“Els ciutadans europeus saben molt bé que les solucions estan més aviat a Europa que en la tornada als nacionalismes.”

Però, vostè, que sempre ha demostrat una forta vocació europeista, entén l’escepticisme i desconfiança que a molts ciutadans els produeixen les institucions europees?
Cal ser pragmàtics i objectius: és lògic que els ciutadans europeus critiquin el baix creixement, l’atur o l’augment de les desigualtats, però saben molt bé que les solucions estan més aviat a Europa que en la tornada als nacionalismes. A més, encara que sempre es posi l’origen dels problemes en les institucions europees, són els governs nacionals els que posen fre o simplement no estan a l’altura de les circumstàncies a l’hora de prendre les decisions necessàries a Brussel·les.

Almunia reconeix que quan es tracta de negociar amb grans companyies nord-americanes, aquestes disposen de majors pressupostos. Tot i així, afirma que “la Comissió compta amb els millors experts en política de Competència”, cartera que va dirigir entre 2010 i 2014. (Foto: Comissió Europea)

En aquest sentit, potser hi ha també una part de desconeixement entre la ciutadania sobre com es prenen les decisions a la UE…
Hi ha un joc perillós, deixa’m qualificar-lo de “pervers”. I és que els caps d’estat i de govern, fins i tot abans de tornar a les seves respectives cases, comuniquen els resultats de les reunions del Consell Europeu als mitjans de comunicació nacionals dels seus països i els diuen: “La culpa és de Brussel·les”. Però els màxims responsables de no haver pres la decisió correcta, d’haver-se quedat a mitges o de no tenir el coratge d’afrontar els veritables problemes són ells, per una senzilla raó: el grau d’integració europea encara no és tan alt com perquè les decisions es puguin prendre a esquena dels governs.

Fa més de tres anys que es va retirar de la política europea, però com a responsable d’Afers Econòmics i Monetaris (entre 2004 i 2010) li va tocar fer front a l’esclat de la crisi econòmica i financera. Com veu la situació ara?
És cert que, a partir del 2010, arran de la crisi del deute públic, es van cometre errors de política econòmica (excés de rigor pressupostari i d’austeritat) i no es van adoptar a temps les mesures necessàries (el progrés cap a la Unió Bancària o determinades reformes que només podien aprovar els parlaments nacionals). Avui, però, ja podem parlar de creixement. La UE –i en particular la zona euro– s’ha recuperat de la segona recessió i l’atur disminueix, tot i que encara estigui a nivells molt elevats en països com Espanya o Grècia. Per descomptat, cal fer un major esforç de creixement i de generació d’ocupació, i cal millorar la capacitat de les economies europees per beneficiar-se de la innovació i de les noves tecnologies. Això no ens donarà tots els resultats necessaris perquè a Europa, igual que a d’altres economies avançades, han augmentat molt les desigualtats i cal fer un major esforç per corregir-les. Precisament, el Brexit aclareix un dels majors obstacles que hi ha hagut a Europa per avançar en polítiques o estratègies de contingut social. Crec que cal aprofitar aquest moment i fer un pas endavant. De fet, la Comissió Europea ja ha avançat propostes per anar construint una dimensió social de la UE que, per desgràcia, s’ha oblidat durant massa anys.

Després, com a comissari europeu de Competència (entre 2010 i 2014) va decidir obrir una investigació a Google per abús de posició dominant en el mercat de la recerca a Internet. L’endarreriment europeu en matèria tecnològica és conseqüència d’aquest fort domini per part dels gegants nord-americans?
És veritat que algunes empreses gaudeixen d’una posició dominant, i és possible que hi hagi un abús d’aquesta posició dominant en el mercat. Per això, la Comissió Europea està investigant Google i algunes altres empreses molt grans del sector. Normalment aquestes empreses són nord-americanes, però pot ser que també n’hi hagi d’altres a Europa. En qualsevol cas, aquí no hem sabut crear les condicions perquè els investigadors i creadors europeus del sector de les noves tecnologies d’Internet i de l’economia digital puguin prosperar adequadament. Necessitem un mercat de capitals europeu, avançant en les propostes que la Comissió Europea ja ha posat sobre la taula. Cal crear instruments de capital risc que ajudin els innovadors sense portar-los a la necessitat d’endeutar-se des del principi. Cal acomodar les regulacions i eliminar barreres que no tenen sentit en l’economia digital. Hem d’aprendre del que han fet els nord-americans, no castigar-los per haver triomfat. Només cal perseguir-los i investigar-los quan abusen del seu triomf i eliminen la competència.

I un cop han abusat del seu triomf, com és negociar amb grans multinacionals que disposen d’infinits recursos econòmics i dels millors assessors?
És veritat que disposen de molts recursos econòmics i de moltíssims assessors. La Comissió no té aquests pressupostos, però sí que disposa d’excel·lents experts en política de Competència. Per tant, quan hi ha reunions entre una companyia d’aquesta dimensió i la Comissió, la Comissió té menys assessors però són molt millors.

“El Brexit aclareix un dels majors obstacles que hi ha hagut a Europa per avançar en polítiques de contingut social. Crec que cal aprofitar aquest moment i fer un pas endavant.”

A vostè, que també ha jugat un paper molt important en la política espanyola des de la Transició, sobretot com a ministre en les dues legislatures de Felipe González, el preocupen les tensions entre Catalunya i la resta de l’Estat?
No és un conflicte nou; des del segle XIX sempre hi ha hagut problemes d’avinença entre Catalunya i la resta d’Espanya. Amb l’aprovació de la Constitució i el primer Estatut de Catalunya, semblava que aquestes tensions s’havien canalitzat d’una forma democràtica i dialogant. Per desgràcia, això no és així ara. Des que es va aprovar l’últim Estatut de Catalunya i el PP el va recórrer fins al Tribunal Constitucional, la resposta per part de CiU i ERC va ser sortir-se de les vies de diàleg establertes. Des de llavors, el procés va descarrilant. I és que en democràcia no és possible prendre decisions en nom del poble si no es té tot el poble al darrere. No oblidem que l’actual Govern de la Generalitat no té majoria de vots, encara que sí d’escons al Parlament.
D’altra banda, malgrat que em sembla molt bé que es castigui la desobediència a sentències d’un Tribunal Constitucional que és de tots, el PP no pot pensar que actuant només judicialment resoldrà un conflicte que és polític.

I què me’n diu de l’allau de casos de corrupció que estem vivint?
La corrupció és una plaga. Cal perseguir-la, com s’està fent, encara que crec que s’ha trigat massa. A Espanya, i a Catalunya en particular, s’ha parlat de casos de corrupció que semblava conèixer molta gent però sobre els quals la justícia no actuava. Està bé que aquesta actuï, és imprescindible. El que cal fer és deixar-la treballar i que qui hagi ficat la mà a la caixa en pagui les conseqüències, com ha de fer qualsevol ciutadà en un país lliure.
Ara bé, ¿per què s’ha produït tanta corrupció? Aquesta és una pregunta que ens correspon de respondre a les forces polítiques, als responsables públics. No n’hi ha prou només a criticar els corruptes. Tenim l’obligació de reflexionar sobre com es va poder produir el que ara sabem que es va produir, com es podria haver descobert abans, com es podria haver reaccionat de manera molt més contundent i quines són les vies per evitar, en la mesura del possible, que es tornin a repetir uns episodis que no només fan mal als comptes públics, sinó que també danyen la democràcia i la confiança dels ciutadans en les seves institucions i en els seus representants.

“És evident que al PSOE hi ha problemes de lideratge que cal resoldre basant-se en propostes polítiques, no en simpaties o antipaties personals.”

Després de retirar-se de la política, va descartar públicament entrar a l’empresa privada. Per què ho va fer: per falta d’interès o per motius ètics?
Per falta d’interès, perquè mai no ha estat el meu món. Respecto les empreses privades, però prefereixo dedicar-me al que em dedico ara: a presidir un think tank europeu, a participar en d’altres, a impartir classes i xerrades sobre política europea. Això és el que m’agrada, el que m’atrau i on em sento còmode.

I què opina sobre les portes giratòries?
Crec que cal defensar aquells que, després de la seva vida política activa, decideixen optar per una vida amb dimensió empresarial; això no és un delicte, ni molt menys. Criticar, com fa en particular Podemos, alguns polítics per haver pertangut a un consell d’administració em sembla una demagògia insuportable. El que cal evitar són els conflictes d’interès dels que pretenen beneficiar-se d’haver estat polítics (o de ser-ho encara en actiu) per engreixar els seus comptes corrents o per defensar interessos particulars aprofitant les seves influències, prestigi o coneixements.

Finalment, he de preguntar-li sobre el seu partit, que no sembla travessar el seu millor moment…
El PSOE, com ocorre amb tota la socialdemocràcia europea, ha de revisar i reformular un projecte polític que sigui capaç d’atreure de nou el suport de la majoria dels ciutadans i, en particular, dels treballadors i dels sectors de la societat que més necessiten l’estat del benestar i les polítiques públiques d’igualtat i de redistribució. És evident que al PSOE en particular, des del final del Govern de Zapatero i fins ara, hi ha problemes de lideratge que cal resoldre. Allò important és fer-ho basant-se en propostes polítiques que connectin amb les prioritats de la societat espanyola i no simplement en simpaties o antipaties personals.

Enviar Comentari