Revista d’Anàlisi Plural

Punt d’inflexió a l’economia mundial? Expectatives i riscos

0

mon-empresarial-005-joan-tugoresDurant 2017, alguns indicadors econòmics estan començant a virar, en general en positiu, cap a una certa normalització, però alguns riscos economicofinancers i sociopolítics reapareixen plantejant incerteses.

Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.


Uns quants trets singulars destacats de l’evolució econòmica des de l’esclat de la crisi el 2008 van generar debats sobre els nous escenaris postcrisi: unes taxes de creixement significativament per sota de la mitjana de les dècades anteriors, un alentiment del comerç internacional, uns tipus d’interès en mínims històrics –vorejant o entrant en els “terrenys inexplorats” dels tipus negatius–, inflacions també en mínims (fins i tot amb casos de deflació), entre d’altres raons, per les davallades dels preus del petroli i altres commodities, etc.

El 2017 hi ha indicadors que mostren una certa reversió d’alguns d’aquests indicadors: després d’assolir-se, l’any 2016, el creixement més baix de l’economia mundial des del 2010, les projeccions per al futur immediat s’estan revisant moderadament a l’alça. El comerç internacional, que també va assolir un dinamisme mínim l’any passat, sembla anar millor. Els Estats Units han començat a apujar els tipus d’interès i es plantegen de continuar fent-ho. I la inflació sembla tornar a valors considerats més normals: qui ens hauria dit fa un cert temps que els analistes i responsables de polítiques econòmiques saludarien com una bona notícia la pujada de la inflació, després de dècades dimonitzant-la!

La figura 1 mostra, d’una banda, el repunt de la inflació a les economies avançades des de mitjan del 2016, separant-se dels nivells propers a zero (i, per tant, vorejant la deflació) en què s’havia instal·lat des del 2014. El component energètic -bàsicament els preus del petroli- és un dels factors explicatius d’aquesta certa reversió, però no l’únic. També es mostren els tipus d’interès a llarg termini a les mateixes economies, amb una dinàmica també lleugerament (de moment) a l’alça els darrers mesos, semblant voler escapar de nou del famós (i temut) límit inferior zero.

Abans de parlar d’un retorn a una certa normalitat cal afegir d’immediat que hi ha riscos importants. Alguns procedeixen dels vessants sociopolítics i geoestratègics, amb un destacat protagonisme dels nous vents als Estats Units i els plantejaments oposats a la globalització i/o la integració europea

nous vents i vells plantejaments
Però abans de parlar d’un retorn a una certa normalitat cal afegir d’immediat que hi ha riscos importants. Alguns procedeixen dels vessants sociopolítics i geoestratègics, amb un destacat protagonisme dels nous vents als Estats Units i els plantejaments oposats a la globalització i/o la integració europea. Però també semblen reaparèixer “vells coneguts” com ara riscos de fragilitats financeres,  tant a economies avançades com, i molt especialment, en alguns països emergents: algunes dades de crèdit i endeutament, o fins i tot d’evolució dels preus dels habitatges, a la Xina i a d’altres països, tenen un perillós aire de déjà-vu.

Els darrers anys es venia parlant del risc d’un estancament secular per donar coherència a les baixes taxes de creixements amb tipus d’interès propers a zero. La figura 2 recull la forma en què l’FMI presenta l’evolució des de fa dècades dels tipus d’interès reals (és a dir, descomptada la inflació) a curt termini des de la dècada del 1980,mostrant tant una tendència a la baixa que ve de més lluny que la crisi que esclatà el 2008 (requerint, per tant, de buscar explicacions més enllà d’aquesta) com alguns altres moments en què els tipus d’interès, descomptada la inflació, han vorejat o desbordat el límit inferior zero, però no ho havien fet els tipus d’interès nominals.

El punt d’inflexió de sortida de la crisi es trobaria econòmicament en marxa però amb fragilitats socials, polítiques i geoestratègiques que amenacen de descarrilar-la

Aquest enfocament, desenvolupat pel sempre influent Larry Summers, va ser discutit per altres plantejaments que, en principi, no semblaven tan pessimistes. Ken Rogoff -antic economista en cap de l’FMI i un dels millors coneixedors de la història de les crisis financeres- va insistir a dir que el problema per a l’economia mundial era el llast que suposava un excés de deute acumulat –debt overhang, en l’expressió anglesa-, de manera que es podria reprendre una certa normalització del creixement una vegada s’hagués aconseguit de netejar aquesta rèmora. Des del Banc Internacional de Pagaments de Basilea diversos analistes encapçalats per Claudio Borio han desenvolupat un plantejament similar al qual han anomenat financial drag– llast o fre financer-, que anticipava una reversió dels indicadors com la que s’estaria produint aquest 2017.

factors reals vs. dimensions financeres
Encara que els diferents enfocaments es poden considerar més complementaris que antagònics, hi ha divergències en les explicacions i implicacions que mereixen ser destacades. El plantejament de l’estancament secular -malgrat aquesta denominació amb connotacions negatives, que vol retre homenatge a l’expressió encunyada a finals dels anys 1930 per Alvin Hansen- insisteix en el paper dels factors reals. Entre ells, els problemes de demografia (envelliment), de rendibilitat de les inversions o el declivi dels impactes de les tecnologies per redreçar la productivitat: malgrat que pugui semblar estrany en el nostre món de quarta revolució industrial, Summers insisteix que continua vigent l’anomenada paradoxa de Solow segons la qual els efectes de les grans innovacions es veuen a tot arreu excepte a les estadístiques de productivitat. I també apel·la a les possibilitats de les polítiques fiscals per redreçar la situació i fer menys secular  el baix creixement. Els baixos tipus d’interès són vistos com una oportunitat per finançar de forma barata projectes d’inversions públiques que modernitzin l’entorn (infraestructures, etc.) del món econòmic. Alguns veuen certes ressonàncies d’aquestes propostes en els plantejaments de l’administració Trump…i en les propostes, per ara menys operatives, de més expansions fiscals a Europa.

En canvi, els plantejaments de financial drag o debt overhang ressalten les dimensions financeres. Cal netejar els excessos del passat per poder encarrilar una recuperació més important i sòlida, i les mesures respecte  d’això serien prioritàries. No es tractaria, doncs, d’un problema secular, sinó més transitori. L’eventual recompensa dels sacrificis fets per les famílies i les empreses per desendeutar-se seria, segons aquesta interpretació, la possibilitat de millorar les dades de creixement que alguns estudis apunten a partir del 2017. Encara que cal estar atents perquè una prematura sensació de crisi superada podria portar a oblidar la història recent i a noves dinàmiques d’excessos crediticis i retorn a més endeutament, com va advertir l’OCDE al seu informe de març del 2017, amb els problemes financers a la Xina en un lloc destacat.

tensions polítiques amb conseqÜències econòmiques
Com ja s’ha comentat al principi, i es prou conegut, les dades que apunten a una certa inflexió a l’alça d’importants indicadors es veuen d’immediat modulades per tocs d’atenció sobre els riscos derivats dels vessants sociopolítics i geoestratègics. A més de les friccions generades per les desigualtats en la distribució de la renda i dels problemes entre les principals potències -EUA, Xina…i també políticament i militarment, Rússia-, hi ha aspectes econòmics molt influïts per decisions polítiques. Un d’ells són les noves temptacions proteccionistes que, d’iniciar-se per part dels Estats Units, portarien a respostes – represàlies- per part de la Xina i, eventualment, d’altres països. Moltes de les anàlisis recents inclouen estimacions sobre els eventuals impactes de conflictes comercials, fins i tot d’una eventual guerra comercial, amb avaluacions de certa importància. L’OCDE insisteix en els perjudicis per a la productivitat que pot suposar un retrocés en les pautes d’especialització assolides en el marc de la globalització. Altres destaquen com les possibles mesures proteccionistes presentades com a necessàries per fer retornar a casa els llocs de treball deslocalitzats poden tenir l’efecte d’incentivar més robotització en lloc de més ocupació local.

Al cap i a la fi ens trobem, de nou, amb l’eterna qüestió de les interaccions entre Economia i Política. Després d’algunes dècades -que han coincidit, i no per casualitat, amb la globalització – en què s’ha dit sovint que els mercats havien assolit una hegemonia percebuda per alguns com a excessiva respecte de les polítiques públiques, és a dir, que l’Economia s’imposava a la Política, ara sentim parlar de tot el contrari: de com les ineficiències o -si volem ser políticament correctes- les especificitats de l’actual Política esdevenen un llast o, fins i tot, un obstacle per a la consolidació d’una certa incipient recuperació econòmica. El punt d’inflexió de sortida de la crisi es trobaria, doncs, econòmicament en marxa, però amb fragilitats socials, polítiques i geoestratègiques que amenacen, per fer servir una expressió que pot sonar pessimista i o rotunda però que ha empleat fa poc un organisme internacional molt ortodox, de descarrilar-la

 

Enviar Comentari