Revista d’Anàlisi Plural

Primàries de debò: partits ferris o participació

0

mon-empresarial-005-xavier-torrensLes eleccions primàries que celebren alguns partits són unes primàries de fireta, viciades en el seu procés polític. Són plebiscits. No són unes autèntiques primàries, com les franceses o les de debò, les dels Estats Units d’Amèrica.

Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB. Politòleg i sociòleg.


Les eleccions primàries, si bé no són la panacea, sí són (si es fan com cal) una porta d’obertura dels ferris partits polítics i una mesura pràctica d’apropament a l’electorat; un pas de gegant cap a una major participació política de la ciutadania. Les eleccions primàries emblemàtiques són, sens dubte, les dels EUA.

PRIMÀRIES ALS EUA
A Amèrica, les eleccions primàries compleixen tot un conjunt de condicions que les fan més atractives i creïbles a ulls de la ciutadania. Fem-ne un repàs. La participació popular és la primera clau. Les primàries americanes són un moment de forta mobilització popular. Hi ha participació de la societat, i no només dels afiliats i els militants dels partits polítics.
Un segon aspecte és que les primàries són la forma de selecció entre els candidats d’un partit, prèvia a l’elecció per part de l’electorat. Per tant, el partit polític renuncia en bona part al poder de selecció del seu candidat presidencial, deixant-ho en bona mesura en mans del seu propi electorat.
Una tercera vessant és la consolidació de la cultura democràtica del país. Les primàries eviten que la selecció de l’elit política es faci només dins de les organitzacions dels partits. Estén la participació a la resta de la societat. Això reforça la cultura política en el sistema democràtic.
Un quart factor és la mobilització política dels inscrits en el partit. La fase forta la trobem, sobretot, en el període que va des del començament de les eleccions primàries i fins el primer dimarts després del primer dilluns de novembre quan, cada quatre anys, se celebren les eleccions presidencials americanes.
Un cinquè component, lligat a l’anterior, és l’obertura del partit polític al seu electorat. Una part de l’electorat fa un vot volàtil, és a dir, no vota sempre al mateix partit. Canvia el seu sentit de vot i, per tant, no és un votant fidel. A aquesta mena de votants, els volàtils, és fonamentals atraure’ls a partir d’unes eleccions primàries.
El sisè factor és l’evidència que les eleccions primàries són una etapa substancial de la comunicació política. Els candidats participen en els debats televisius, les discussions a les xarxes socials, i d’altres seus i focus de debat.
El setè element rau en què les primàries generen nous líders i acaben consolidant qui dirigirà les regnes del partit. Així és a Amèrica. I així està començant a ser a França. Amb tot, aquestes dues realitats, l’americana i la francesa, es troben a gran distància de la nostra.

Les eleccions primàries del Partit Republicà dels EUA van comptar amb 16 polítics que aspiraven a la nominació del partit. Les primàries del Partit Demòcrata americà en va tenir sis

PLEBISCITS
A Espanya, els partits sempre han estat reticents a fer primàries, pel sol fet que això podia implicar perdre poder per a la seva classe dirigent. I quan alguns les han introduït, aquestes han esdevingut, més aviat, un plebiscit del líder que prèviament s’havia fet amb el poder del partit corresponent.
En el cas de Podem, que és qui fins ara més s’apropa tècnicament a unes primàries, té un sistema de votació per puntuació que no permet conèixer realment el nombre de vots en números absoluts dels candidats. 155.275 persones han participat en l’elecció del Consejo Ciudadano Estatal i del seu secretari general. Una fita.
Les primàries socialistes són les que més s’han apropat a posar en lliça contrincants competitius. Les primàries dignes d’aquest nom van ser les que tenien de contrincants Josep Borrell i Joaquín Almunia. Hi van participar 207.774 votants; la fita històrica fins avui. Les primàries socialistes del 2014 van arribar a més de 125.000 votants. De totes maneres, tot just els casos Borrell i Sánchez demostren que el poder dels partits pot esclafar la legitimitat política d’unes primàries, ja que en els dos casos els seus líders polítics triats en unes primàries van ser defenestrats.

EL QUID
El quid de les primàries radica en el fet que caldria trencar amb l’omnímode poder dels partits polítics com a organitzacions i caldria esberlar l’omnipresència del líder del partit que ho controla tot fèrriament; és la “llei de ferro de l’oligarquia”, com ho va anomenar el politòleg Robert Michels.
La realitat comunicativa d’unes primàries no té prou potència al nostre país perquè, com aquestes no són realment obertes a la ciutadania ni disposen de candidats polítics de talla que es disputin de veritat la nominació, se les priva de l’interès periodístic i, de retruc, perden l’interès ciutadà.

ESCENARI FACTIBLE?
És factible que, algun dia, veiem unes eleccions primàries com Déu mana? Ningú no ho pot saber, perquè els politòlegs no som profetes. Hi ha, però, esperança, ja que els dirigents dels partits també s’adonen que l’electorat veu les primàries com un incentiu de participació i de suport als partits. Ara bé, probablement trigaran a fer-se realitat. I, a més, potser no seran les primàries com cal que cada quatre anys veiem a Amèrica en un món globalitzat.

Llegeix també: Debat polític: Primàries

Enviar Comentari