Revista d’Anàlisi Plural

Entrevista a Antón Costas, economista i expresident del Cercle d’Economia de Barcelona

0

Va dir adéu a la presidència del Cercle d’Economia a finals de 2016, després de tres anys de lideratge que titlla d’”interessants”, encara que “viscuts amb certa incomoditat”. I és que l’afany de contribuir que les coses millorin ha conduit sempre Antón Costas per tot tipus de rumbs. Un dels últims és la publicació del seu últim llibre, El final del desconcierto (Ediciones Península, 2017), en el qual aquest economista a mig camí entre Vigo i Barcelona ens dona les claus perquè progrés social i creixement econòmic puguin anar una vegada per sempre plegats.

Text: Berta Seijo
Fotos: Lluís Cuéllar


No parem d’escoltar que des de 2014 l’economia espanyola és la que més creix respecte de la resta d’economies europees, la que ha reduït de manera més notable l’endeutament privat i públic i, sobretot, la que més ocupació està creant. Ara bé, creu que aquest creixement està beneficiant realment el conjunt de la nostra societat?
Les tres dades que dóna són certes però, què passa doncs? Doncs segurament podríem afegir un quart element a la llista: que l’economia espanyola és una de les economies de l’OCDE que pitjor transforma el creixement en progrés social.
Em refereixo a un problema seriós que ens confirma que el creixement de l’economia i de l’ocupació ha trencat el seu nexe amb el progrés social. Ocorre també en altres països, però a Espanya això succeeix de manera més intensa.

Què li diria a aquells que afirmen que la precarització laboral i salarial de bona part de la societat espanyola es deu a la disrupció tecnològica, a l’economia digital, a la robotització, etc. És un error centrar l’atenció en el progrés?
Els diria que o són uns ignorants o uns cínics. Perquè si analitzem el que passa als Estats Units –paradigma d’economia mundial que porta dues dècades com a mínim sotmesa a una intensa disrupció tecnològica– amb l’ocupació i la pròpia precarització laboral, veurem que allà la taxa d’atur està per sota del 5% i que els salaris estan creixent d’una manera important. Per tant, no és veritat que la innovació tecnològica produeixi inevitablement precarització. Hi ha d’haver una altra o altres variables que expliquin aquesta situació.

“No hi ha cap altra economía europea amb un volum equivalent d’excedents empresarials en relació amb el seu PIB com l’espanyola. Per tant, en termes agregats, és evident que hi ha marge per apujar els salaris i ningú no pot sostenir el contrari.”

Una d’aquestes variables podria ser el tipus d’ocupació que generen les grans empreses tecnològiques?
En molts casos, a les grans companyies tecnològiques se’ls atribueix el paper de plataformes vinculades a l’economia col·laborativa quan, en realitat, han esdevingut veritables monopolis.
Normalment, en el moment que passem d’un tipus d’economia a una altra –com a finals del segle XIX amb el pas de l’economia agrària a la industrial–, les noves matèries primeres donen lloc a l’aparició de grans monopolis. Ara, segurament, en aquesta nova fase de transició econòmica, la matèria primera és la informació, i no és casualitat que al voltant d’aquesta apareguin de nou grans empreses que generen uns beneficis extraordinaris però que al seu torn actuen en frau de llei quant a la seva relació laboral amb els treballadors.
En qualsevol cas, m’agradaria afegir que la precarització a Espanya no ve només de “la nova economia”. Al nostre país, més del 95% del teixit empresarial el componen companyies que tenen entre zero i nou empleats, i que donen lloc també a una precarització laboral i salarial molt forta.

En aquest sentit, vostè ha afirmat en diverses ocasions que el que més afavoriria les empreses i l’economia en el seu conjunt seria incrementar el sou dels seus treballadors. Per què aquesta pujada retributiva no s’acaba d’implementar?
Des de 2014 –any en què s’inicia la recuperació a Espanya i a Europa–, som testimonis de com les diferents economies van reduint d’una manera important la seva taxa d’atur. No obstant això, la sorpresa, tant teòrica (corba de Phillips) com pràctica (és la primera vegada que passa), és que els salaris no creixen.
En el nostre cas, alguns afirmen que això passa perquè els excedents de les empreses a Espanya són molt baixos i, com a conseqüència, no hi ha marge possible per apujar els salaris. Però la realitat és molt diferent: els excedents del que anomenem el sistema empresarial no financer espanyol van ser el 2017 (i per quart any consecutiu) de 30.000 milions d’euros. No hi ha cap altra economia europea amb un volum equivalent d’excedents empresarials en relació amb el seu PIB. Per tant, en termes agregats, és evident que hi ha marge per apujar els salaris i no es pot sostenir, ni per les patronals ni per qui sigui, el contrari.
En definitiva, tornant a la seva pregunta, crec que els salaris no s’incrementen per una qüestió de política salarial; no hi ha motius per pensar que sigui un problema estrictament de naturalesa econòmica o empresarial. I això és un error, ja que no hem d’oblidar que els salaris decents en una economia compleixen tres funcions ben importants: primer, donen ingressos als treballadors i a les seves famílies perquè visquin dignament; segon, possibiliten que l’economia capitalista funcioni gràcies al consum de les classes mitjanes, i tercer, són determinants per augmentar la productivitat dels treballadors.

“Afirmar que la digitalització produirà un atur massiu genera en la societat una por al futur que pot desencadenar en situacions i conductes com les que es van veure a Barcelona (amb la crema de les fàbriques) a la Primera Revolució Industrial.”

D’altra banda, en el seu llibre apunta que la digitalització i l’accelerat canvi tecnològic sí que són determinants a l’hora d’entendre l’auge dels populismes i les crisis polítiques que s’estan vivint a tot el món. Podria explicar-me per què?
Aquells que afirmen que la digitalització produirà un atur massiu generen en la societat una por al futur que pot desencadenar en situacions i conductes com les que es van veure a Barcelona (amb la crema de les fàbriques) i a la resta d’Europa arran de la Primera Revolució Industrial.
Si, a més a més, a això li sumem que se li està dient a la població que el sistema de pensions s’ensorrarà o que el sistema sanitari públic no es podrà finançar durant molt més temps: quin missatge li estem enviant a la ciutadania?
Doncs davant d’aquesta situació, moltes persones bolquen les seves esperances en el populisme, en líders carismàtics que sostenen un discurs proteccionista i nacionalista, i que asseguren que poden aturar l’arribada d’aquesta espècie de futur pervers. Això és terrible, perquè el sistema de pensions i el sanitari aguantaran, i l’automatització de l’economia no farà altra cosa que portar-nos més productivitat i riquesa.

Pensa que el creixent suport a l’independentisme a Catalunya té alguna cosa a veure amb aquest plantejament?
A Catalunya, des dels anys 80, els partits que d’una manera genèrica són nacionalistes han tingut sempre al voltant del 48% del vot i avui dia ho segueixen tenint.
Per tant, el que ha passat amb aquest vot és, en tot cas, un canvi d’objectius: allò que fa poc estava centrat en el discurs nacionalista, curiosament ha anat lliscant cap a un discurs polític de naturalesa independentista unilateral. I en aquesta transició crec que hi té molt a veure, encara que no únicament, el malestar i indignació social lligats al deteriorament de les condicions econòmiques.
Qui millor ha representat això ha estat l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), organització amb trets típicament populistes que ha anat arrossegant els dos partits nacionalistes tradicionals: Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Entre ells –i des que la Convergència d’Artur Mas va començar a perdre vots i ERC va anar cap al tripartit– hi ha una lluita soterrada per l’hegemonia del poder polític que s’ha anat recolzant en aquest moviment sociopolític de fons radical i rupturista. Desconec com resoldran aquesta cruïlla valleinclanesca, però hem arribat a un punt en què aquesta dinàmica no és sostenible.

També he de preguntar-li sobre la postura que han adoptat la majoria d’empresaris catalans davant l’auge de l’independentisme en els últims temps. Hi ha hagut més silenci o advertències ignorades?
El Cercle d’Economia de Barcelona i els seus presidents, com va passar en el cas de José Manuel Lara, van dir d’una forma molt clara que si algun dia apareixia un fenomen de tipus unilateral independentista, traslladarien el seu domicili social. Estava clar; jo li puc assegurar que aquesta institució ho va transmetre als principals líders polítics de Catalunya al llarg de molt temps de forma privada.
En qualsevol cas, la funció d’un empresari no és salvar el país, sinó protegir la seva organització i tot el que això comporta: llocs de treball, activitat de clients i proveïdors, etc. I el mateix passa amb les institucions financeres, les quals han de donar seguretat als seus estalviadors perquè al matí següent no es trobin amb un corralito o amb que els seus diners estan en risc. Aquest és el paper d’un empresari, per tant, no entenc la crítica.
Aquí el que ha passat és que part dels representants polítics i ciutadans catalans no volien creure que podia arribar a passar el que estem vivint o, conscients d’això, li restaven importància. Ara bé, que no ens vinguin amb que en el món empresarial no assumim les nostres responsabilitats. Ho vam fer i li asseguro que és molt incòmode dir-li a la gent el que no vol sentir.

“Li puc assegurar que el Cercle d’Economia li va transmetre als principals líders polítics de Catalunya (i al llarg de molt temps) que si apareixia un fenomen de tipus unilateral independentista les empreses catalanes traslladarien el seu domicili social.”

Seguint amb les conseqüències del conflicte català, de quins impactes econòmics ja es pot parlar?
Els impactes van per sectors: mentre que aquells que vénen més determinats pel consum intern s’estan veient més afectats, la indústria pràcticament no ha patit les conseqüències del procés. I això es deu al fet que la resta de les economies mundials funcionen bé i, per tant, les exportacions van tirant. Si la situació es manté així, probablement no veurem un impacte massa intens sobre l’activitat econòmica i l’ocupació. Una altra cosa és l’efecte a mig i llarg termini que puguin acabar tenint els canvis de seus corporatives i fiscals. El nostre major risc és el de quedar-nos com a fàbrica i perdre la sala de comandaments. Però jo prefereixo esperar i veure què passa.

Corre perill el poder empresarial i estratègic català, però què em diu de la reputació i imatge de Catalunya i, sobretot, de Barcelona?
Els successos de desordre al carrer sí que envien una imatge internacional molt potent. Vinc de Brussel·les i em va sorprendre comprovar que a dia d’avui cap líder polític europeu vol venir a Barcelona; temen de manera exagerada veure’s-hi embolicats. I això cal tenir-ho en compte i gestionar-ho. Perquè si no ho fem, patirem, també per aquesta banda, unes conseqüències inesperades.

“Els successos de desordre al carrer sí que envien una imatge internacional molt potent. Vinc de Brussel·les i em va sorprendre comprovar que a dia d’avui cap líder polític europeu vol venir a Barcelona; temen de manera exagerada veure’s-hi embolicats. I això cal tenir-ho en compte i gestionar-ho perquè si no ho fem en patirem les conseqüències.”

A FONS

Antón Costas (Vigo, 1949) és enginyer tècnic industrial i Doctor en Economia, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona (UB) i president de l’Observatori d’Anàlisi i Avaluació de Polítiques Públiques de la mateixa institució. Anteriorment, va ser vicerector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i també de la UB. Aquesta és la seva tasca en el món acadèmic, però Costas és conegut per participar de manera molt activa en el debat públic sobre els problemes econòmics, socials i polítics actuals. Ho fa a través de la seva tasca com a divulgador –és escriptor, conferenciant i columnista a El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia–, com a conseller de diverses empreses i com a membre de la junta directiva del Cercle d’Economia de Barcelona (institució que va presidir entre 2013 i 2016).
Tot i això, el paper més permanent al llarg de la seva vida (concretament, des de 1978) ha estat el de professor. Com ell mateix reconeix: “És la feina que més m’agrada, la que més em satisfà, la que no em cansa i la que em dona més satisfaccions. Quan vas pel carrer i de sobte algú et diu que va ser el teu alumne, tens una pujada d’alegria i d’autoestima considerable”.

Enviar Comentari