La hipòtesi de treball més acceptada i fonamentada fins ara per explicar què està passant al delta de l’Ebre és la que defensa que hi ha dos estadis en aquesta crisi sísmica.
Text: Joan Taverna, geòleg.
La hipòtesi de treball més acceptada i fonamentada fins ara per explicar què està passant al delta de l’Ebre és la que defensa que hi ha dos estadis en aquesta crisi sísmica. El primer estadi el conformen una sèrie de microsismes, pràcticament imperceptibles, que coincideixen en el temps amb la fase inicial d’injecció de gas. Aquesta sismicitat induïda va ser un fenomen esperable i sense perill. El següent estadi es dóna una vegada s’ha parat la injecció, quan es comencen a detectar terratrèmols de major magnitud amb un camp d’esforços diferent, que suggereixen que totes les tensions acumulades durant la fase d’injecció s’han pogut transmetre i alliberar a partir d’algun dels sistemes de falles existents a la zona (si es tracta del sistema de falles d’Amposta o no és rellevant, ja que la falla d’Amposta assegura l’estanqueïtat del magatzem i, per tant, la viabilitat del projecte).
Malauradament, la zona on s’han produït les sacsejades no compta amb la infraestructura científica necessària per conèixer exactament la geolocalització dels terratrèmols, i és que a banda de la xarxa de sismògrafs estatals (IGN, IGC, CSIC) només existeixen dos sismògrafs de l’empresa que no acaben de concretar amb precisió la localització dels sismes. A més, per a una bona monitorització i detecció dels sismes, aquests sismògrafs s’haurien d’haver situat a l’est de la plataforma d’injecció, ja que per l’oest, la zona ja estava coberta per la xarxa de sismògrafs estatals. Així doncs, l’explicació més plausible segueix sent una hipòtesi, perquè a més, a tot això cal afegir-hi que la baixa magnitud dels terratrèmols no ajuda a localitzar amb precisió els hipocentres dels sismes.
Infraestructures necessàries
En aquest context, la crisi del projecte Castor ha tornat a posar damunt la taula la polèmica pel que fa a la seguretat de les nostres infraestructures energètiques. En aquest sentit, és important recalcar que els magatzems subterranis són infraestructures necessàries per tal de cobrir els pics de demanda d’energia i en tot el món hi ha actualment 627 estructures d’aquest tipus. París, per exemple, té sis magatzems sota el seu subsòl i Berlin, tres. A Espanya, a banda del jaciment d’Amposta, que es troba situat en el subsòl de les aigües espanyoles del mar Mediterrani, a més de 1.700 metres de profunditat i a 22 km de distància de la localitat castellonenca de Vinaròs, ja funcionen tres magatzems subterranis de gas: el de Gaviota, situat en aigües del Cantàbric, que cobreix els pics de demanda del País Basc; el magatzem subterrani de Yela, a la província de Guadalajara, que garantitza el subministrament d’aquesta font energètica a la comunitat de Madrid, i, en tercer lloc, el magatzem de Serrablo, situat entre les localitats de Jaca i Sabiñánigo, a la província d’Osca, que cobreix la zona de la conca de l’Ebre.
La crisi del projecte Castor ha tornat a posar damunt la taula la polèmica pel que fa a la seguretat de les nostres infraestructures energètiques
Però per a que una infraestructura energètica d’aquesta magnitud sigui viable, ha de complir tres requisits imprescindibles i simultanis. En primer lloc, el projecte ha de ser impecable i en aquest moment, en el cas Castor, hi ha una gran incertesa. En segon lloc, ha de superar els tràmits administratius -Castor va superar fins a 42 informes de l’administració local, autonòmica, estatal i fins i tot de la Unió Europea; però tot sovint, el procediment administratiu i burocràtic, encara que molt complicat i feixuc, no acaba de ser prou exigent. El tercer front té a veure amb l’acceptabilitat social d’un projecte. En energia, crear noves infraestructures comporta, en moltes ocasions, un greuge per al territori. A més, pel fet d’afectar també les persones, solen generar indignació. Automàticament, doncs, qui instal·la una infraestructura hauria de gestionar aquesta indignació. El preu polític i la incapacitat per gestionar la indignació, en aquest cas donada l’alarma social que ha creat, ha fet que, a dia d’avui, el projecte Castor hagi quedat en stand by.
