El passat mes de desembre, la Comissió Europea (CE) va imposar una multa rècord a sis grans bancs europeus per haver manipulat l’Euríbor, la més elevada de la història de la Unió Europea (UE). Quines conseqüències pot comportar aquest càstig? Josep Maria Sayeras, expert en crisis financeres, ens ho explica.
Text: Raquel Correa. Brussel·les
“Els bancs podrien tornar a manipular l’Euríbor: la multa és massa baixa.”
La multa de la CE a alguns bancs europeus per haver manipulat l’Euríbor, tot i ser la més elevada de la història de la UE, és un toc d’atenció suficient?
No, és una multa massa baixa que no desincentiva en cap cas els bancs a seguir manipulant l’Euríbor. De fet, els bancs que han incomplert continuen tenint incentius per tornar a falsificar aquest índex, perquè els beneficis que n’obtenen són molt més elevats que la multa imposada.
O sigui, que creu que ho tornaran a fer?
No crec que es tracti d’un cas aïllat, crec que havia passat abans i que pot tornar a passar. De fet, no només es va descobrir la manipulació de l’Euríbor sinó també la del LIBOR, un altre tipus d’interès de referència utilitzat sobretot en mercats anglosaxons.
Com s’ho van fer per fixar l’Euríbor de forma artificial?
Teòricament, l’Euríbor és un mercat i, per tant, els bancs que hi compren i venen diners són agents lliures. Però quan un mercat és poc líquid i hi ha pocs agents que venen i pocs que compren és fàcil que es posin d’acord i, en lloc de competir per fixar el preu, hi col·laborin. Aquest va ser el cas amb l’escàndol de l’Euríbor: com que els agents que compren i venen són els mateixos, quan els interessa que el diner sigui car es posen d’acord per vendre’l car, i de la mateixa manera quan volen que sigui barat. Es tracta d’un mercat molt opac.
“Les propostes de regulació bancària queden majoritàriament en mans dels propis bancs. […] Crec que hauria de ser una entitat indpendent qui s’encarregui d’aquests control.”
Un mercat opac, però no prou, perquè finalment la manipulació ha sortit a la llum… Creu que els grans bancs europeus, com el BBVA o CaixaBank, ho sabien i ho van deixar passar o no n’estaven al corrent?
Jo no ho sé perquè no sóc un banc però la intuïció em diu que, com que el de l’Euríbor és un mercat acotat, amb poc agents, aquesta informació devia circular…
I les autoritats reguladores com el Banc d’Espanya, no se’n van adonar?
Esperem que no ho sabessin i que quan ho van descobrir fos quan iniciessin aquest procés d’investigació. El que cal ara és que aquestes autoritats col· loquin controls perquè no torni a passar.
Creu que aviat existiran, aquests controls, al mercat interbancari?
Sóc pessimista perquè, si mirem els acords de Basilea, les propostes de regulació ban· cària queden majoritàriament en mans dels propis bancs, perquè a la taula de negocia· ció s’hi asseuen el sector i els governs. I esperar que el sector s’autoreguli a si mateix és com· plicat… El pes dels governs no és tan fort com a mi m’agrada· ria i crec que hauria de ser una entitat independent, més con· dicionada al poder polític que al poder econòmic, qui s’encar· regués d’aquest control.
I, si no creu en l’autoregulació, com creu que podria funcionar millor aquest mercat interbancari?
Dèiem que l’Euríbor és un índex que teòricament és un mercat, però a la pràctica no funciona com a tal, és a dir, que hi ha una errada de mercat que s’hauria de corregir, ja sigui deixant entrar més agents perquè competeixin entre si, ja a través de la intervenció dels estats.
Sembla que la crisi ha deixat al descobert fins on poden arribar els bancs si no es dóna aquest control per part dels estats, i a Europa existeix una consciència compartida de que cal vigilar de prop el sistema financer, per la qual cosa s’hi estan fent passes…
És cert que la UE està impul· sant una unió bancària amb tres pilars: un supervisor ban· cari únic, que vigili les enti· tats financeres més grans de l’eurozona; un mecanisme de resolució, que harmonitzi la legislació en cas de fallida d’un banc europeu, i una garantia de dipòsits, perquè els diners dels clients estiguin assegurats a tot Europa. I, malgrat tot, no s’està parlant del nucli: amb la crisi, en lloc de fer-se més petits, els bancs s’han fet més grans, i, en conseqüència, hi ha menys competència entre ells. Ara tenim bancs tan grans que no els podem deixar caure, too big to fail, com diuen en anglès, perquè posarien en perill el sistema: una idea que és encara més forta ara que abans. Així que, si bé és cert que s’han fet passes, no hi ha a l’horitzó un possible control sobre el mercat interbancari.
“Amb la crisi, […] els bancs s’han fet més grans, i, en conseqüència, hi ha menys competència entre ells. Ara tenim bancs tan grans que no els poden deixar caure: too big to fail.“
Així que, malgrat la crisi, creu que encara hi ha operacions del sector bancari que escapen a la regulació… Uns bancs, per cert, que cada vegada accedeixen a un diner més barat, perquè fa mesos que el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, retalla el tipus d’interès amb l’objectiu d’animar el consum i l’accés al crèdit bancari per a famílies i empreses; de manera que els bancs ara compren diner al 0,25%, el nivell més baix de la història de l’euro, però aquest accés al crèdit continua sense arribar…
Cert, el BCE ha fet la seva feina donant préstecs molt barats als bancs, però ells, en lloc de prestar aquests diners a una empresa, assumint-ne el risc, prefereixen invertir-los en deute de l’Estat, comprant Lle· tres del Tresor, per exemple, a un tipus d’interès més elevat al del BCE; és a dir, sense córrer gairebé cap risc i obtenint-ne una rendibilitat segura.
I quina alternativa té el BCE per revertir aquesta situació?
Imposar clàusules de condicio· nalitat. Igual que quan un país, com Irlanda o Grècia, demana el rescat dels socis de l’euro i és intervingut se li imposen condicions a canvi dels diners, el BCE podria fer el mateix quan ofereixi diner barat als bancs perquè aquests els pres· tin a les empreses: imposar una llista de condicions.
Els bancs rebaten que, en la mesura que la situació econòmica actual encara és precària, han de demanar un marge més gran a les empreses a qui presten diners per compensar el risc d’impagament que assumeixen…
Es tracta d’un raonament circular, un peix que es mos· sega la cua: no es fan préstecs perquè el risc d’impagament, donada la debilitat de l’econo· mia, és alt; però sense donar préstecs a certes empreses, sense que flueixi el crèdit, l’economia no creixerà ni dei· xarà de ser dèbil. Dit això, les últimes dades mostren que l’índex de possibilitat de gene· ració d’actius par part de les empreses ha augmentant, és a dir, que les empreses comen· cen a tenir capacitat d’auto· finançar-se i, tot i que encara no se sap quan, es comença a veure alguna possibilitat de creixement.
CINC CÈNTIMS…
- Què és l’Euríbor?
L’Euríbor (en anglès, tipus europeu d’oferta interbancària) és una referència que indica el tipus d’interès a què els bancs es presten diners en el mercat interbancari de l’euro. És un tipus molt utilitzat a Espanya com a referència per a les hipoteques. - Com es calcula?
Es calcula diàriament a partir del tipus d’interès a què els principals bancs que operen a Europa es compren i venen diners entre ells. - Quins bancs van manipular aquest índex?
Hi va haver vuit bancs que van formar càrtels per controlar els preus d’índexs de referència com l’Euríbor: Deutsche Bank, Royal Bank of Scotland, Citigroup, Société Générale, JP Morgan, RP Martin, UBS i Barclays. - En què va consistir la manipulació?
Aquest grup de bancs va constituir un càrtel per pactar de manera il·legal i fictícia el tipus d’interès a què cotitza l’Euríbor. És a dir, en lloc de competir, col·laboraven. - Quan va tenir lloc?
Entre setembre del 2005 i maig del 2008. - Com va afectar aquesta manipulació als ciutadans?
Les hipoteques a Espanya acostumen a estar lligades a l’evolució de l’Euríbor, de manera que els ciutadans endeutats amb el banc van estar pagant interessos fictíciament alts durant el període en què l’índex va estar manipulat –i no reflectia els preus reals–. - Per què va actuar la CE multant- los?
La lliure competència és un dels pilars de l’arquitectura europea i, per això, quan l’executiu comunitari descobreix acords que hi van en contra no dubta a imposar sancions multimilionàries. De fet, la Comissió té el mandat de perseguir les pràctiques anticompetitives i prohibeix els càrtels en tots els sectors, inclòs el financer. - Com els va multar?
Brussel·les va imposar una sanció rècord de 1.712,5 milions d’euros a sis bancs europeus, en funció dels mesos en què van participar en el càrtel. Deutsche Bank va ser qui va rebre la major multa (465,8 milions d’euros), mentre que UBS i Barclays van esquivar la sanció per haver delatat la manipulació a la CE i haver col·laborat en la investigació. - La investigació de la CE s’ha donat per tancada?
No. La investigació va començar al febrer de l’any passat i les primeres multes van arribar abans de Nadal, però no es descarta que n’hi hagi de noves. El càrtel d’aquest grup de bancs és només la punta de l’iceberg d’un procés amb el què la UE vol depurar el sistema financer de males pràctiques i imposar-li una vigilància més estreta. De fet, a finals de gener la CE va proposar una sèrie de mesures per garantir que els grans bancs no desenvolupen activitats financeres massa arriscades i, si ho fan, que les aïllen de l’activitat comercial de l’entitat. La proposta inclous tres mesures principals: la prohibició de fer operacions especulatives amb actius del propi banc, la possibilitat que els organismes supervisors obliguin una entitat a separar les activitats de
banca d’inversió i les de banca comercial, i la millora de la transparència en les operacions que duen a terme aquestes entitats financeres.
