“Catalunya ha esdevingut un subjecte informatiu molt conegut als EUA”

Antoni Bassas, periodista

L’Antoni Bassas no concep la seva existència sense exercir el periodisme. Per sort, la vida li ha permès tocar gairebé tots els pals del seu estimat ofici i, a més, aprendre de tots ells. Al llarg d’aquestes línies repassem la seva trajectòria i analitzem amb ell alguns temes que ocupen l’actualitat del nostre país.

Esther Escolán

Descrigui’m amb tres adjectius, el moment actual.
Històric, apassionant i insòlit.

Davant d’aquest panorama, quin paper ha d’adoptar el periodista?
El periodista sempre està obligat a treure el millor d’ell mateix, però en moments històrics encara ho està més.

A vostè se li fa difícil mantenir una postura políticament correcta davant de segons quins fets?
No, i no se’m fa difícil perquè jo em llevo cada dia preocupat per dur a terme un bon periodisme, no per ser políticament correcte. El periodisme, metafísicament parlant, és gairebé impossible que sigui objectiu: l’objectivitat ha de ser un ideal al qual tendir, però els periodistes som persones, no objectes, i com a tals, subjectius. Quina és, per tant, la nostra obligació? Que la nostra subjectivitat sigui honesta, estigui fonamentada i representi una explicació raonada del nostre punt de vista, i no una mera exposició de les nostres filies i fòbies.

Quina opinió li mereixen temes com l’atur, les retallades en educació i sanitat, la corrupció de la classe política, etcètera?
Tenir-ne una opinió a l’engròs és una mica difícil. Per exemple, que Espanya sigui un dels països que registren una taxa d’atur més alta no és nou, però una del 26% com l’actual sí que és insòlita si la comparem amb qualsevol altre país. Això, no obstant, parla molt profundament de la nostra societat: no hem sabut aprofitar les oportunitats que comportava el fet d’entrar a formar part de la Unió Europea ni estem encertant amb el model educatiu que ens permeti dotar de competències globals als nostres joves. Respecte a les retallades, una part em semblen justificades en tant que existien uns objectius de dèficit a cobrir, tot i que també és cert que alguns governs han semblat fer-les molt a gust i que alguns sectors empresarials han mostrat un especial interès a cobrir una demanda, tot alleugerint el sector públic. Finalment, pel que fa a la proliferació de casos de corrupció, fenomen inherent a la humanitat, esdevé el resultat de la fi d’un vell món on regnava l’opacitat i on uns quants, ja siguin la Corona o en Fèlix Millet, pensaven que podien fer i desfer amb total impunitat. I no, això ja s’ha acabat.

Com a corresponsal de TV 3 a Washington, va poder palpar quina és l’opinió que tenen als EUA d’aquests i d’altres temes del nostre país?
La marca Barcelona és fortíssima, el seu prestigi l’ha convertit en una de les ciutats preferides dels nordamericans. La de Catalunya és gairebé desconeguda i la d’Espanya ha anat molt a menys. Els mitjans nordamericans parlen sovint de la corrupció, el desprestigi de la corona espanyola o les taxes d’atur del nostre país, i a la població nord-americana els sembla, tot plegat, monstruós. El prestigi l’aporten les fites dels nostres esportistes: la selecció espanyola, el Barça, en Rafael Nadal… D’ençà la manifestació de l’11-S del 2012, però, Catalunya ha esdevingut un subjecte informatiu molt conegut: els nord-americans saben que existeix una regió d’Espanya que es vol independitzar.

Vol que Catalunya sigui un estat?
Sí.

Ha de ser independent?
Això ja ho direm a les urnes, no?

Va començar a Ràdio Barcelona amb només 17 anys, després va venir Catalunya Ràdio, que juntament amb TV 3 representa el gruix principal de la seva carrera, i ara és l’editor del diari Ara. Amb quina etapa es queda, si és que pot triar-ne alguna?
Experimento una gran estima per cadascuna de les meves etapes professionals i això em fa sentir profundament afortunat. A més, no hi ha cap etapa que pugui explicar-se sense l’anterior, però posats a triar, haver estat 14 anys despertant un país –a El Matí de Catalunya Ràdio– és extraordinari.

Quina ha estat la notícia que li ha provocat més satisfacció transmetre?
El problema és que la majoria de les grans històries tenen un component tràgic al darrere, pel que no sé si el terme “satisfactòria” és el més adient. Les que més m’han marcat han estat els atemptats d’ETA a Barcelona, el terratrèmol que va arrasar Haití o la matança a l’escola de Newton. Després, les més agradables sovint estan relacionades als èxits esportius, com la primera Copa d’Europa que el Barça va guanyar a Wembley.

Ha entrevistat als presidents espanyols González, Aznar i Zapatero, així com personalitats de la talla del Dalai Lama, Mikhaïl Gorbatxov o Woody Allen. A qui li agradaria entrevistar en aquests moments?
Tindria una entrevista amb el Papa Francesc. I amb l’Scarlett Johansson, també. Una entrevista… i un sopar (riu).

Quins reptes li queden per assolir a Antoni Bassas?
Equilibrar la meva vida personal i professional. Aquest és el gran repte.