L’impacte de la crisi econòmica al món laboral és indiscutible, però no ha afectat tothom de la mateixa manera. Segons un recent informe elaborat per EADA i ICSA, només els sous dels directius han resistit la recessió, pujant per sobre de la inflació acumulada. A l’altra cara de la moneda se situen els càrrecs intermedis i els empleats, que han perdut poder adquisitiu i que han vist com l’escletxa salarial respecte als seus superiors s’ha anat fent cada vegada més ampla.
Andrea Cosialls
El 2013 els sous dels directius van augmentar un 7% de mitjana, mentre que els dels càrrecs intermedis i els dels empleats van caure un 3,18% i un 0,5%, respectivament. Són dades que es desprenen de l’estudi “Evolució salarial 2007-2013” que han presentat aquest mes de gener l’escola de negocis EADA i el grup ICSA, i que s’ha elaborat a partir de les dades salarials de més de 80.000 treballadors per compte aliè de tot l’Estat. Segons l’estudi, els que més reduït van veure el seu sou l’any passat respecte a l’anterior van ser els càrrecs intermedis que, a la vegada, són els que han perdut més poder adquisitiu a causa de la crisi. I és que, tot i que des del 2007 els seus salaris han pujat un 4,9% de mitjana, la inflació ho ha fet en un 13,5% i, per tant, el seu poder adquisitiu ha disminuït un 8,56% entre el 2007 i el 2013.
Segons l’informe, un directiu a Catalunya guanya 82.268 euros bruts de mitjana a l’any, un càrrec intermedi 37.500 i un empleat 22.500
Aquestes xifres contrasten amb l’evolució dels sous dels directius, que des del 2007 han guanyat prop d’un 17% quant a poder adquisitiu. Per a Ernesto Poveda, president d’ICSA, “la millora dels sous dels directius pot ser un indicatiu de l’anhelada recuperació.” De la seva banda, Jordi Costa, professor d’EADA, ho atribueix al fet que “segurament van ser els primers a patir retallades salarials, i ara les empreses volen centrar els esforços retributius en les figures de més valor.” Segons l’informe, un directiu a Catalunya guanya 82.268 euros bruts de mitjana a l’any, un càrrec intermedi 37.500 i un empleat 22.500 euros.
Els càrrecs intermedis, els més perjudicats
Amb tot, les dades constaten que l’escletxa entre els salaris dels directius i els dels càrrecs intermedis i els empleats s’està eixamplant amb la crisi, dibuixant una progressiva destrucció de la classe mitjana. És el cas de la Mar Abad, encarregada de planta d’una fundació de Barcelona que es dedica a la inserció laboral: “L’organització depèn en un 30% d’ajuts públics que no arriben o triguen en ferho, per tant, se sufraguen les despeses abaixant el sou dels peons i congelant el dels càrrecs intermedis, mentre que els directors i els caps de departament no se l’abaixen”, confirma. Abad confessa també que des que ocupa el càrrec no ha vist correspost el volum de feina i el grau d’exigència amb la retribució econòmica. En aquest sentit, assegura que “durant l’últim any he assumit un volum més alt de tasques que comporten més responsabilitat i el meu sou no ha variat. Aquest any m’han proposat un ascens i l’he acceptat perquè és un repte, però no tinc cap incentiu econòmic.” I afegeix que “quan em van ascendir d’administrativa a cap d’àrea fa tres anys em van dir que m’apujarien el sou quan hagués demostrat que estava al nivell del càrrec, així que vaig estar un any cobrant el sou d’administrativa i fent de cap.” Abad està convençuda que el fet que els càrrecs intermedis no se sentin valorats té un impacte en el funcionament de l’empresa: “Si no estic satisfeta amb el meu sou, tard o d’hora buscaré feina en un altre lloc. Crec que les empreses no tenen en compte aquesta possibilitat.”
“Si no estic satisfeta amb el meu sou, tard o d’hora buscaré feina en un altre lloc. Crec que les empreses no tenen en compte aquesta possibilitat”
En Marc Gil és coordinador de depar tament en una empresa de logística del Vallès Oriental i també alerta dels perills de què els càrrecs mitjos no estiguin satisfets amb el seu sou: “La desmotivació s’encomana directament als treballadors, i una plantilla desmotivada afecta directament la qualitat del servei, amb tot el que això comporta.” Gil explica que té el sou congelat des de 2006 i que l’any passat li van abaixar un 10%. Assegura que, tenint en compte la inflació, el seu poder adquisitiu s’ha reduït en un 30%. “Des que ocupo el càrrec he patit un augment desproporcionat del volum de feina i de responsabilitat, sense que això s’hagi traduït en cap tipus de compensació econòmica”, es lamenta, i ho atribueix al fet que “els directius no s’abaixaran el sou i els empleats pitjor pagats cobren el mínim que marca el conveni, per tant, el mètode més fàcil per reduir costos és retallar els salaris intermedis.”
Cap a una retribució variable
Davant d’aquesta situació, i per resoldre la disparitat salarial creixent a les empreses, els autors de l’estudi aposten per un model de retribució econòmicament “sostenible”, que premiï els professionals pel seu rendiment i no per la seva posició dins l’organigrama, donant més pes a la retribució variable. Ernesto Poveda també defensa establir uns topalls mínims i màxims o incloure altres conceptes no estrictament econòmics a la retribució. Sigui com sigui, mentre el repunt dels sous dels directius fa albirar a alguns una mica de llum al final del túnel, altres es mostren més escèptics i pateixen les conseqüències d’una bretxa salarial que es perpetua.
