La cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC/WTO) reunida a Bali (Indonèsia) al mes de desembre de 2013 ha aconseguit aprovar finalment un conjunt de mesures per agilitar el comerç mundial que s’han presentat com un gran èxit, apel·lant –com s’acostuma a fer en aquests casos- al qualificatiu d’”històric”. Com valorar-ne els resultats i els seus possibles impactes?
Joan Tugores
Catedràtic d’Economia de la UB
El punt de partida és en quina mesura l’OMC necessitava un resultat positiu. Tal com va explicar el seu director general, Roberto Azevêdo, es tracta pràcticament del primer resultat d’avenços “veritablement” perceptibles des de la creació de la pròpia OMC com a organisme internacional el 1995, quan va prendre el relleu de l’Acord General d’Aranzels i Comerç (GATT). Un director general procedent d’un país emergent, Brasil, i una cimera ministerial en un altre país emergent amb molt de recorregut, com Indonèsia, marquen els nous signes dels temps, que alguns discursos ja van procedir a anomenar, de forma tan pretesament poètica com publicitària, “la mística de Bali”.
Certament, l’OMC no es podia per met r e un nou fracàs en termes d’acabar la reunió de Bali sense haver assolit cap tipus d’acord. Cal recordar que la ronda de negociacions iniciada a Doha a finals de l’any 2001 (entre altres raons per tal d’apuntalar la voluntat de mantenir obert el comerç internacional després dels esdeveniments de l’11 de setembre d’aquell any) no ha pogut tancar un acord multilateral ampli fins ara; ni a finals del 2008, malgrat el compromís explícit assumit respecte a això en la primera reunió amb el format actual del G20 en una molt delicada tardor del 2008, ni a finals del 2011, quan l’acord semblava ja a tocar, però les friccions entre els Estats Units, l’Índia i Brasil, amb altres actors reticents entre bastidors, ho van impedir. Aquests fracassos havien fet augmentar les veus que es referien a la inadequació de les regles comercials als nous temps, plantejant, fins i tot, la mort de l’OMC o la imperiosa necessitat d’una refundació profunda de la mateixa, en termes d’allò que Richard Baldwin ha denominat una WTO 2.0.
Focalitzant esforços
No hi havia opció per a un nou fracàs. Pragmàticament, de l’ambiciosa agenda inicial de Doha es van seleccionar alguns punts per conformar el denominat “paquet de Bali” amb què sí es podien assolir acords, encara que fossin light i/o descafeïnats. Finalment se n’han pogut tancar alguns formalment, encara que queden pendents molts serrells i concrecions. Mediàticament s’han destacat els resultats en negociacions sobre temes agrícoles, amb compromisos sobre la reducció de les subvencions, però mantenint la possibilitat que alguns països en desenvolupament utilitzin aquests o altres instruments per generar els estocs d’aliments necessaris per fer front a les urgències alimentàries de les seves poblacions. Així mateix, els països menys desenvolupats reben garanties d’un millor accés als mercats de les economies avançades. Menys repercussió han tingut, per la seva banda, els compromisos per tractar de mantenir obert sense interferències el comerç electrònic, un ítem d’òbvia creixent importància.
“El que més pot ajudar al comerç, a banda de l’activitat turística, que és molt bona i ens va molt bé, és que l’activitat industrial generi llocs de treball”
Però els principals avenços s’han produït en uns àmbits probablement menys mediàtics, encara que de crucial importància pràctica, com són els de facilitació del comerç, referits a l’ampli conjunt de tràmits documentals, legals, duaners, logístics i de transport associats a l’entrada i sortida de productes. Tal com ha assenyalat algun analista, es tracta d’aspectes “poc glamurosos” però d’una import ància pràctica de primer ordre, com bé saben tots aquells que els hagin gestionat… i, probablement, sofert. En els darrers temps, aquests ítems (i altres de similars) s’han vist revaloritzats com a ingredients essencials per a la fluïdesa del comerç internacional, especialment en connexió amb el paper creixent de les xarxes globals de producció o cadenes globals de valor amb què múltiples empreses de diversos països aporten components i valor afegit a processos productius d’escala transnacional. Un conegut estudi publicat per l’influent Fòrum Econòmic Mundial a principis de l’any 2013 arribava a la conclusió que els avenços, quant a fluïdesa del comerç, aconseguits per mitjà de mesures que agilitessin la “facilitació del comerç” podien tenir uns efectes beneficiosos sobre aquest fins a sis vegades més importants que no pas les clàssiques reduccions aranzelàries. Una anàlisi acadèmica de Hummels i Schaur conté la dada següent: cada dia de dilacions en els trànsits de mercaderies representa uns efectes negatius equivalents a un aranzel d’entre el 0,6% i el 2,3%. Quan els tràmits es perllonguen durant setmanes, els obstacles que això suposa per al comerç es fan visibles de forma clara. Reduir aquestes dilacions, minimitzar les complicacions logístiques i administratives, conferir certeses legals i predictibilitat en els resultats de les gestions fronteres/duanes, doncs, són aspectes que poden semblar tècnics o formals, però que són molt importants a l’hora d’aconseguir la gestió pràctica de les operacions comercials del món real.
El paper dels costos que cal reduir com a (potencial) resultat de les millores en la facilitació del comerç es posa de manifest en les figures adjuntes. La figura 1 compara la magnitud dels costos del comerç internacional –definits com a costos de les transaccions internacionals addicionals als de les transaccions internes, que inclouen tant les traves comercials com els tràmits a les fronteres, costos monetaris i extramonetaris a ports i altres factors logístics- per grans grups de països entre els anys 1996 i 2009. Els costos s’expressen, de forma pràctica, en termes de a quin tipus impositiu d’aranzel equivalen. Tot i que s’han produït moltes millores en aquest àmbit, les diferències entre països continuen sent significatives i els marges per reduir costos segueixen sent substancials. La figura 2, per la seva banda, mostra amb més detall temporal l’evolució d’aquests mateixos.
| FIGURA 1. Costos del comerç internacionl per grups de països (Comparació entre els anys 1996 i 2009 | |||
|---|---|---|---|
 |
|||
Font: FMI Finanzas y desarrollo, desembre del 2013, a partir de dades d’Alvis et al. per a un estudi del Banc Mundial |
|||
| FIGURA 2. Evolució dels costos del comerç internacional entre el 1996 i el 2009 (valor de cada grup per a l’any 1996 = índex 100 per a aquest grup |
|---|
 |
Font: FMI Finanzas y desarrollo, desembre del 2013, a partir de dades d’Alvis et al. per a un estudi del Banc Mundial |
Des d’aquesta perspectiva, el principal resultat de l’aprovació del “paquet de Bali” és obrir el camí cap a l’efectiva reducció d’aquests importants costos: passant de la poètica als fets, la “mística de Bali” necessita, doncs, traduir-se en realitats cruament però pragmàticament materials i pràctiques en la gestió del comerç i els negocis internacionals.
