Controlar i, sobretot, reduir costos. Aquesta és la premissa bàsica amb la qual treballen darrerament la majoria dels gestors de flotes del nostre país. Una premissa que s’aplica tant als vehicles d’operacions, com a aquells que formen part del paquet retributiu dels empleats de direcció.
El cotxe, com a part del paquet de retribució dels empleats de direcció, segueix sent el benefici més apreciat per sobre d’altres elements com l’assegurança mèdica o l’assegurança de vida, ja que un vehicle proporciona un estatus dins de la companyia , però també fora de l’àmbit laboral davant d’ amics, familiars… No obstant això, a Espanya encara són poques les empreses que compten amb aquest tipus de benefici per als empleats, sent una pràctica que només sol donar-se en grans companyies multinacionals.
Conseqüències de la crisi
Les anomenades polítiques de downsizing o downgrade (cotxes més petits o de segment més baix) es troben en l’ordre del dia en el moment de renovar o ampliar flota amb l’objectiu de reduir els costos. Unes polítiques que també han afectat els usuaris de cotxes de direcció que han vist en moltes ocasions com se’ls rebaixava el nivell de vehicle, la quota mensual en euros sobre la qual basaven l’elecció d’un vehicle o el nivell d’extres en equipament.
A més, moltes companyies estan tractant de reduir certa imatge d’ostentació que podia donar-se en ocasions, especialment si l’empresa es troba en un moment delicat econòmicament. Ja fa alguns anys que moltes empreses han prohibit a les seves Car Policy la possibilitat d’optar per grans tot terrenys o esportius, però en els temps que corren la sensibilitat en temes com aquest és encara més gran.
Les pràctiques dels gestors
Després d’haver consultat amb diferents gestors de flota es pot dir que aquestes pràctiques, en major o menor grau, s’estan duent a terme.
• Downgrade. Si abans l’usuari conduïa un cotxe de marca prèmium, ara s’ha de conformar amb un de marca generalista. La supressió d’alguns equipaments extra o la rebaixa de potència també són pràctiques habituals, encara que l’elecció de motoritzacions més bàsiques també busca reduir consums i emissions. En aquest sentit, algunes empreses han optat per prescindir de marques prèmium i estructurar un parc mòbil amb dos o tres models de marca generalista, de mida mitjana i gran, però amb un motor amb bones prestacions i un equipament de màxim nivell, tant en aspectes de seguretat com de confort i estètica.
• Estirar contractes. En alguns casos, sobretot en nivells jeràrquics més alts, és difícil negar un cotxe de marca prèmium, per la qual cosa s’intenten rebaixar els costos estirant el temps dels contractes de rènting, així com es redueix en equipament i potencia. Les marques prèmium són conscients d’aquest fet, per això, cada vegada ofereixen versions business més adaptades en potència i equipament a les necessitats corporatives.
• Limitació d’elecció. Cada vegada més companyies tanquen i limiten el catàleg de cotxes entre els quals els empleats poden triar. Fins fa pocs anys era habitual que cada treballador amb dret a vehicle comptés amb una quota o pressupost en funció de la seva posició: ell mateix buscava el cotxe que s’adaptés millor a la seva quota i a les seves necessitats personals. Ara, però, són les empreses les que ofereixen als seus directius un catàleg tancat de marques i models, diferent segons el nivell jeràrquic del treballador, per acotar, així, aquesta elecció. D’aquesta manera la companyia s’assegura que no hi ha vehicles poc adequats per a la imatge de l’empresa i, a més, redueix la dispersió del parc mòbil i obté més capacitat de negociació amb marques i operadors de rènting.
