Podrà un gat vell de la política europea com és Jean-Claude Juncker aportar els canvis que necessita l’Europa del segle XXI? Si, com diuen, una mateixa característica pot ser alhora el punt feble i el punt fort d’algú, contra Juncker hi juga que presentar-se com la renovació per al Vell Continent als gairebé 60 anys –i després d’haver-ne passat 18 com a primer ministre de Luxemburg i vuit com a president de l’Eurogrup, en el punt més àlgid de la crisi- té poca credibilitat. Però d’altra banda, els anys d’experiència certifiquen que coneix més que ningú els passadissos de Brussel·les. En la seva carta de presentació, Juncker es marca cinc grans reptes econòmics que han de permetre que, de l’actual crisi financera, Europa en surti més forta.
Text: Raquel Correa, Brussel·les.
Els reptes econòmics de la futura Comissió Juncker:
1. Generar creixement econòmic i l’ocupació
El primer repte per a Juncker és, sens dubte, generar un creixement econòmic i una creació d’ocupació que permetin a Europa, per fi, passar pàgina a la crisi. Un objectiu evident, tenint en compte que la recuperació econòmica del continent es va estancar al segon trimestre i que l’atur encara se situa per damunt de l’11% -i supera el 23% per als joves. Per aconseguir sortir del forat, la mesura estrella de Juncker és un paquet d’inversió público-privada que ha de ser aprovat a principis de l’any que ve i mobilitzar 300.000 milions d’euros en els propers tres anys. Un pla d’inversions que se centrarà en projectes d’infraestructures de transport, banda ampla –l’agenda digital guanya pes en el programa de Juncker-, interconnexions energètiques i innovació, i que no es basarà en l’engreixament del deute sinó que es finançarà a través de fons estructurals europeus i del Banc Europeu d’Inversions.
Juncker es proposa fomentar el creixement econòmic i la creació d’ocupació perquè Europa pugui superar definitivament la crisi
2. Comptar amb la credibilitat dels mercats
Juncker, a més, haurà de buscar el difícil equilibri entre aquestes polítiques que fomentin el creixement i l’ocupació, i la consolidació fiscal necessària per comptar amb credibilitat als mercats. La legislatura de l’expresident de l’Eurogrup ha de servir perquè en l’exercici de transformar l’actual unió monetària de l’eurozona en una vertadera unió econòmica, els lligams a l’euro siguin més profunds però, el luxemburguès no ho amaga, també més justos. O, sigui, que els programes d’austeritat que fins ara ha implementat la Troika al peu de la lletra, no tinguin en compte només les xifres macroeconòmiques sinó també l’impacte social de les reformes estructurals i les retallades exigides als estats membre que han de sanejar els seus comptes.
La Comissió busca reduir la dependència energètica europea de Rússia; el 30% del gas que importa la UE és rus
3. Crear una unió energètica a Europa
Una tercera prioritat per a Juncker és crear una veritable unió energètica a Europa que permeti completar el mercat interior de l’energia i diversificar les fonts de subministrament de la Unió, apostant –amb inversió en recerca i innovació- per les energies renovables. O dit d’una altra manera, l’expresident de l’Eurogrup pretén reduir la dependència energètica europea de Rússia. Una dependència que encara avui és massa forta –el 30% del gas que importa la UE és rus- i que treu poder de negociació a Brussel·les a l’hora de plantar-se contra Moscou, com ha posat de manifest el conflicte a Ucraïna.
La macrozona de lliure comerç fruit de l’acord entre Brussel.les i Washington donarà lloc a un creixement econòmic anual equivalent a mig punt del PIB europeu; l’esquerra, però, es mostra neguitosa davant l’eliminació de barreres comercials
4. Negociar l’aord comercial amb els EUA
El quart repte del nou executiu comunitari, que entrarà en funcionament l’1 de novembre, és la negociació de l’acord comercial entre Washington i Brussel·les. Un acord que reportarà molts beneficis a Europa –la Comissió calcula que la creació d’aquesta macrozona de lliure comerç generarà un creixement econòmic anual equivalent a mig punt del PIB europeu-, però que ha fet que l’esquerra es posi en peu de guerra, neguitosa perquè l’eliminació de barreres comercials inundi el mercat comunitari amb productes americans que segueixen una legislació molt més laxa en sectors tan sensibles com són els transgènics. “No sacrificaré els estàndards europeus de seguretat alimentària, protecció de dades o diversitat cultural a l’altar del lliure comerç”, assegura el luxemburguès.
5. Lluitar contra l’enginyeria fiscal
I és que les diferències impositives i la falta d’harmonització fiscal entre els socis de la Unió Europea permeten que grans companyies puguin manegar-s’ho per, dins del compliment de la normativa, canalitzar els ingressos cap a un país de la Unió que els permeti pagar molt poc al fisc.El cinquè gran repte que té la futura Comissió Europea és aprofundir el mercat interior europeu, un dels pilars de la construcció comunitària. O més concretament, continuar la croada contra l’enginyeria fiscal que Brussel·les va començar ara fa un any i que pretén acabar amb una estructura que permet que una multinacional com Apple hagi pagat durant anys un impost de societats inferior al 2%, aprofitant els avantatges fiscals que li ofereix Irlanda, on hi té la seu europea, i esquivant de pagar l’impost de societats a països com Espanya, on ronda el 30%.
Brussel·les calcula que, entre el frau i l’evasió fiscal, Europa perd un bilió d’euros anual en impostos
L’actual legislació europea està pensada per evitar que les societats amb filials en diferents països hagin de tributar dues vegades. Però a la pràctica, la directiva facilita que les grans companyies s’estalviïn impostos que la resta d’empreses sí que paga. Establir-se en un estat membre amb una legislació favorable per a les societats, com Irlanda, i traslladar-hi tots els beneficis que genera una filial del mateix grup basada en un altre estat membre, o crear artificialment filials –que no tenen ni treballadors ni oficina, però canalitzen milions d’euros- són algunes de les argúcies financeres que utilitzen les multinacionals per pagar menys.
La tasca que la futura Comissió ha d’assumir no és gens fàcil –per poder fer qualsevol pas endavant en la matèria es requereix d’una unanimitat gens evident entre els 28-, però Juncker vol avançar en l’harmonització fiscal. I si Irlanda no està per la feina d’equiparar el seu avantatjós model fiscal –que fa servir com a imant per atraure les grans empreses- a la mitjana europea, l’euroescèptica Gran Bretanya fuig encara més de qualsevol regulació financera que vingui de Brussel·les i pugui afectar la gelosament protegida City de Londres.
Les diferències impositives i la falta d’harmonització fiscal entre els socis de la Unió Europea permeten que grans companyies puguin manegar-s’ho per, dins del compliment de la normativa, canalitzar els ingressos cap a un país de la Unió que els permeti pagar molt poc al fisc
6. Saltar-se la norma
Però això no és tot: Brussel·les sospita que alguns estats membre ofereixen tractaments preferencials a les grans companyies que podrien distorsionar la lliure competència perquè els atorguen uns beneficis de què la resta d’empreses no gaudeix. L’astúcia és la següent: una multinacional té una sèrie de filials amb qui comercia i, a través d’una planificació fiscal agressiva, organitza les transferències que es produeixen dins la pròpia empresa de manera que acabi tributant pels beneficis al país amb impostos més baixos. La llei obliga que l’import d’aquests intercanvis dins d’un mateix grup es fixi a preus de mercat, però un govern determinat pot oferir-li certs avantatges a una empresa que no tenen la resta de companyies.
I, pel que sembla, aquest és el cas d’Apple a Irlanda, Starbucks a Holanda i la divisió financera de Fiat a Luxemburg. Tres casos que el fins ara responsable de Competència a Brussel·les, Joaquín Almunia, va destapar aquest estiu. Tres casos en què se sospita que les multinacionals han rebut tractaments fiscals favorables per part dels governs de cada país, que els han evitat de pagar uns impostos més imprescindibles avui que mai. “En el context actual de restriccions pressupostàries, i amb els ciutadans fent grans esforços per les conseqüències de la crisi, és important que les multinacionals paguin els impostos que els corresponen”, alertava Almunia en anunciar que els obria un expedient. De fet, Brussel·les calcula que, entre el frau i l’evasió fiscal, Europa perd un bilió d’euros anual en impostos. I tot i que els assumptes fiscals són competència exclusiva dels estats, Juncker intentarà aprofundir la cooperació entre administracions que impedeixi que els diners dels impostos s’esfumin viatjant d’un país a l’altre.