Els orígens del termalisme es remunten a la prehistòria, quan l’ésser humà va descobrir com els animals ferits o malalts buscaven la curació als brolladors naturals d’aigua calenta. A partir d’aquell moment, l’aigua termal i les seves qualitats terapèutiques van passar a ser respectades i venerades com a element sagrat, fins a avui.
Text: Robert Teixeira. Director del Centre Termal Balneari Vichy Catalan.
Si bé fou durant l’època grega quan s’inicia el veritable culte a l’aigua termal -ja Ulisses a l’Odissea parlava de les meravelles dels banys terapèutics-, els romans van ser els encarregats d’estendre el poder de la hidroteràpia a tot el continent europeu (es volia restablir l’equilibri normal del cos com a mitjà per millorar la salut dels pacients). La cultura de l’aigua, però, també va arribar al món islàmic, on fins i tot Mahoma a l’Alcorà li atorga un paper essencial com a mesura d’higiene i cura del cos.
| El precursor del termalisme | |
|---|---|
| El primer a desvincular les malalties del càstig dels déus fou Hipòcrates. El pare de la medicina, va estudiar els possibles factors causants dels problemes de salut, entenent-los com una alteració de l’equilibri normal del cos que s’havia de restablir. Els tractaments amb aigua, l’exercici físic, la dieta, el poder curatiu del sol, els massatges i la tranquil•litat psíquica, conformaven tot el seu arsenal terapèutic que, utilitzat de forma adequada, és la base del que avui dia anomenem un estil de vida saludable. |  |
De la marginació al luxe
Amb la introducció del cristianisme a Europa, el culte al cos va esdevenir quelcom irrellevant i, en conseqüència, l’aigua termal va deixar d’ocupar un lloc predominant com a instrument terapèutic. No va ser fins a l’aparició de la impremta -a principis del segle XVI- que el termalisme va viure la seva pròpia renaixença.
A principis del segle XIX la medicina va desenvolupar altres mitjans més ràpids i eficaços per guarir malalties, però, durant un període, ambdós tractaments van poder conviure sense gaire entrebancs. El punt d’inflexió d’aquesta harmonia va arribar amb les guerres, la Revolució Industrial i el creixement de les ciutats, causants de noves malalties que requerien, també, de nous guariments. Aleshores, aquelles virtuts terapèutiques de l’aigua termal que tants beneficis havien aportat al llarg de la història van passar a segon pla.
A la Roma clàssica, el poder terapèutic de l’aigua termal va agafar importància a tot el continent europeu. Es volia restablir l’equilibri normal del cos com a mitjà per millorar la salut dels pacients
Malgrat que a finals del segle XIX i principis del segle XX els balnearis van viure la seva època de major esplendor com a santuaris de la guarició, aquests centres eren només accessibles per a les elits de la societat. Sortosament, a l’actualitat, els balnearis han recuperat la seva força com a nuclis d’interacció per a totes les classes socials i es pot afirmar que, fins i tot, tornen a ser punts de referència en temes de salut.
| Per fugir de l'estrés | ||
|---|---|---|
 | Envoltats de natura i tranquil•litat, , els balnearis permeten fugir de l’estrés del dia a dia a la ciutat per mitjà dels diferents tractaments que ofereixen i que aprofiten les propietats terapèutiques de les aigües termals. | |
