Fa més de tres anys que Europa l’arrossega i semblava que el 2015 havia de ser el seu any, però l’última reunió dels ministres d’Economia de la Unió Europea del 2014 va ser una enèsima galleda d’aigua freda per a l’Impost sobre les Transaccions Financeres. Un impost conegut com a Taxa Tobin –en referència a l’impost sobre les transaccions amb divises que l’economista James Tobin va proposar als anys 70– que pretén frenar l’especulació i fer que la banca contribueixi als ingressos públics gravant la compravenda de productes financers, com bons i accions. “Moderarà el comportament irresponsable d’alguns operadors del mercat”, havia previst la Comissió. Una irresponsabilitat del sistema financer que va ser la principal causa de l’actual crisi i que, amb tot, ha rebut milers i milers de milions en ajudes públiques des de 2008.
Text: Raquel Correa. Brussel·les
La política fiscal és una de les que les capitals europees guarden amb més zel i més quan temen que un impost a la banca pugui provocar una fugida de capitals del país. Per això, al vaixell d’aquest nou impost no hi han pujat els 28 estats membre, sinó només 11 –entre els quals hi ha Alemanya, Espanya, França i Itàlia, però no l’euroescèptic Regne Unit, que sempre pretén protegir els interessos de la City, ni el pseudoparadís fiscal Luxemburg-, gràcies a un procediment que, en l’argot europeu, es coneix com a cooperació reforçada i que permet a un grup d’estats membre adoptar lleis europees que només s’aplicaran al seu territori.
Falta de quòrum
Segons la proposta original de Brussel·les, la taxa hauria de gravar amb un 0,1% les transaccions d’accions i bons, i amb un 0,01% les de derivats. Si es gravessin tots els instruments financers, la Comissió Europea calcula que es recaptarien entre 30.000 i 35.000 milions d’euros l’any. Però tot apunta que la versió final de la taxa serà poc més que una variant descafeïnada de la proposta inicial –i la recaptació final, una versió reduïda d’aquestes xifres-.
D’entrada, perquè l’impost no gravarà des del principi tots els instruments sinó que l’aplicació serà gradual: en una primera fase, es gravaran només les accions cotitzades i, posteriorment, la taxa es podrà estendre a altres productes com els derivats. I aquest és el principal escull que no es va poder salvar a l’últim Ecofin: acordar quins derivats s’haurà de gravar.
On tampoc no hi ha quòrum és a l’hora de decidir quin criteri s’haurà de seguir quan toqui determinar qui ha de pagar l’impost: si utilitzar el principi d’emissió o el de residència. Ara com ara, hi ha quòrum per prioritzar el principi d’emissió, és a dir, que pagui l’impost qui operi amb accions emeses en els 11 països. La mesura beneficiaria els països grans, que són els que tenen més companyies cotitzades, però perjudicaria els petits, que veurien molt reduïda la seva recaptació. Per això, els països petits demanen una correcció mitjançant el principi de residència, que proposa gravar les operacions en què una de les parts resideixi en un dels 11 països que aplica la taxa.
Amb tot aquest reguitzell de serrells pendents damunt la taula, ara sembla més difícil que mai que durant aquest 2015 es llimin tots els desacords i la taxa es pugui començar a aplicar l’1 de gener del 2016, tal com estava previst.
L’impost s’aplicarà seguint el principi d’emissió, és a dir, que pagui l’impost qui operi amb accions emeses en els països afins a la taxa. Un fet que beneficiaria els estats grans, que són els que tenen més companyies cotitzades, i perjudicaria els petits, que recaptaran molt poc
Llegeix també: Entrevista a Cecilia Malmström, comissària europea de Comerç