Hi ha moltes formes de liderar, però és impossible aspirar al lideratge humanista sense ètica ni consciència.
MIQUEL BONET. Professor de Negociació i Comunicació iL3 de la UB.
Fa pocs dies, a Mallorca, van matar Eva, una femella de ximpanzé. El seu delicte? Escapar-se del Zoològic de Sa Coma. Algú, assumint el seu paper de líder, va decidir que aquesta acció mereixia acabar amb la seva vida, de la mateixa manera com van sacrificar l’octubre de l’any passat a Excalibur, el gos de l’ebola -que no tenia ebola-. I dic jo: ¿és aquest el model de societat a què aspirem?
Evolucionar des de l’australopitec fins al nostre mode de vida actual ens ha costat més de quatre milions d’anys, i poc haurem après quan matem per eliminar un problema. Sembla, per tant, que aquest és el lideratge que no volem: gent insegura que se sent amenaçada, i pren decisions sense empatia i sense pensar en les persones que tracta de dirigir, en lloc d’utilitzar l’autoritat que li han atorgat els seus mateixos subordinats per organitzar el talent de cadascun i complir amb més productivitat i eficàcia el seu treball a l’empresa.
Hi ha qualitats que sonen bé, però s’apliquen molt malament. Aquest seria el cas dels valors. Imagino que avui dia no hi ha cap organització que estigui al mercat -amb el seu pla de màrqueting i la seva gamma de productes o serveis- que no digui que treballa de forma ètica, però, ¿quina ètica? Aquella que inventem o la del filòsof italià Antonio Gramsci: “Dir la veritat i arribar junts a la veritat?” I com que aquesta prerrogativa depèn de la voluntat popular, per a una societat pot resultar ètic que els nens treballin; per a una altra, que les dones guanyin menys per la mateixa feina; i per a un col·lectiu mirall com l’americà, que les prestacions socials no siguin obligatòries. Allà cadascú amb la seva consciència.
Com deia el gran pensador francès Jean-Paul Sartre: “La consciència viu al món que acabem de crear cadascun de nosaltres.” Per això ningú no s’avergonyeix que assassinin un pobre mico ni que torturin a llançades un toro. Ni tampoc no ens enrojolem perquè ens liderin suposats jerarques i directius les credencials i experiència dels quals no transcendeixen més enllà d’algun màster, o pel nepotisme d’alguns amos l’únic valor dels quals acostuma a ser la seva cobdícia.
