Els mètodes senzills i enginyosos d’administració de la
producció i del control de qualitat desenvolupats en la indústria automobilística japonesa i nord-americana s’han implantat gradualment en altres sectors, aconseguint, així, un èxit per a la seva millora i racionalització. Però encara hi ha molt a fer.
MIGUEL LLOVERA CIRIZA. Enginyer en Organització Industrial i professor associat a la UPC.
L’acció just in time es converteix -cada dia més- en un element clau de la producció industrial: parts fabricades just a temps per ser incorporades i materials adquirits just a temps per a la seva transformació. L’objectiu últim és que tots els materials estiguin sempre en ús, mai en dipòsit acumulant costos de magatzem, i que, per exemple, en una obra de construcció, no suposin un obstacle amb el consegüent entorpiment de moviments i riscos laborals.
Així, per exemple, en el sector de l’edificació, mentre que els proveïdors occidentals fan lliuraments per camions sencers, els proveïdors japonesos ja porten a terme aquests lliuraments per parts, una o diverses vegades al dia, segons les necessitats de l’obra. Quins avantatges s’aconsegueixen amb aquest mètode? Menys malbarataments i major qualitat, ja que els lots petits permeten que els propis treballadors detectin els defectes amb un marge de rectificació major.
I és que la revisió tècnica que realitzen a occident els inspectors dels departaments de qualitat, al Japó la realitzen els mateixos treballadors, que actuen com a primers responsables de la qualitat i del seu control, un fet que dóna com a resultat menys hores de treball per corregir defectes i menys desaprofitaments de materials, obtenint, alhora, millors qualitats d’acabats.
