Quan hom parla de l’emprenedoria, s’hi barregen conceptes i models d’un abast prou diferent. Sense ànims de construir una teoria, jo diria que la diferència que hi ha entre ser emprenedor, ser empresari, crear una empresa i gestionar una empresa (en els seus diferents estadis d’inici, consolidació i creixement) desconcerta. D’altra banda, les similituds entre disciplines com, per exemple, la gestió de la innovació i, fins i tot, l’ús indiscriminat i sense matisos de paraules com compromís, risc, fracàs, etc., ho acaben d’embolicar.
FRANCESC SOLÉ PARELLADA. Catedràtic emèrit d’Organització d’Empreses de la UPC i vicepresident de la Fundación Conocimiento y Desarrollo.
Encara no disposem d’un índex reconegut ni d’un manual indiscutible sobre emprenedoria, d’aquí l’abundància de llibres que freguen l’autoajuda i que es poden comprar per estacions i aeroports. Conseqüentment, si be la consideració social i l’atenció mediàtica per aquesta branca de les Ciències de la Gestió és considerable, el reconeixement de la seva utilitat en el món de la docència és encara discutida. Sovint, sentim a dir que seria molt bona idea que en totes les titulacions es parles d’emprenedoria i que a les empreses es fomentés l’esperit emprenedor. Però els resultats finals dels cursos –o curset–, malgrat ser valuosos, no són tant satisfactoris com s’esperava.
Com en traiem, doncs, l’entrellat de tot plegat? Ho intentarem començant pel concepte d’emprenedor. Tothom pot ser emprenedor, de fet tots ho som des del moment de néixer. Com diuen alguns malintencionats: “L’home és emprenedor fins que entra en el sistema educatiu”, reconeixent la característica d’emprenedor com a pròpia dels humans.
Així, col·loquialment, diem que un alcalde és més emprenedor que un altre, que un funcionari pot ser poc o molt emprenedor i, de fet, es diu que determinat empresari és emprenedor contraposant-lo a un altre a qui qualifiquem de conservador. Admetem, doncs, que sense major dificultat es pot reconèixer per l’observació el nivell d’actitud emprenedora d’una persona en diferents oficis, si bé alguns exigeixen per si mateixos les característiques emprenedores. És el cas, per exemple, de l’investigador, que és un emprenedor, ja que comença una recerca sense garanties d’èxit, competint amb altres investigadors d’arreu del món, i invertint temps i recursos. I també estarem d’acord que l’ofici de lladre, amb un objectiu reprovable, també participa de les característiques emprenedores.
