Des de fa 18 mesos ocupa la direcció de La Vanguardia, tot un caramel per a algú que encara el final de la seva carrera professional. I és que en Màrius Carol se sent avui igual d’entusiasta que durant els seus primers anys d’exercici professional, i valora més que mai envoltar-se d’un equip jove i inquiet com el que conforma la redacció d’aquest rotatiu, on ell continua gaudint escrivint diàriament a les seves pàgines.
Text: Esther Escolán Fotos: Ignacio Adeva
El desembre de 2013 és nomenat director de La Vanguardia, diari amb el qual porta 27 anys vinculat. Quina ha estat la part més dura d’aquesta etapa?
Dirigir un diari sempre és dur i més actualment, quan formar part d’una capçalera de referència com La Vanguardia et situa a l’ull de l’huracà. Això, de vegades, et porta a sentir-te incomprès, però tinc el gran avantatge de comptar amb un equip humà magnífic. És clar que, després, hi ha dies que arribes a casa fet pols o amb la sensació que, malgrat haver fet un gran esforç per donar una determinada notícia, la gent te l’ha mal interpretada; però aquest és un risc que hom assumeix. Un diari no deixa de ser una interpretació del món a través dels ulls d’un grup de periodistes, i tots ens podem equivocar, però si el grup està cohesionat i el diari té una concepció honrada del món sempre hi haurà lectors disposats a llegir-te, i tu has de cuidar-los i no maltractar-los.
A més, no és un moment fàcil per a la premsa…
Actualment aglutinem una audiència d’un milió i mig de lectors. Mai, en la història de La Vanguardia, no ens havia llegit tanta gent, però el model de negoci mai no havia estat tan difícil. La premsa, en general, ha patit una doble crisi, una econòmica i una altra al si del sector: en els darrers vuit anys, 11.000 periodistes de premsa escrita han perdut la seva feina i ens hem quedat amb un terç de la publicitat que es movia aleshores. Com es pot sortir airós d’aquest panorama? Ajustant costos, traient el màxim rendiment possible de l’equip i sent molt imaginatiu a l’hora de conformar la teva proposta de valor. Fer un diari de qualitat, però, és molt car.
I quin escenari futur pronostica, tenint en compte aquests factors?
A mi em meravella que, sent el tercer país que menys diaris llegeix de la UE, Espanya sigui el segon en nombre de capçaleres, per darrere d’Alemanya, amb un total de 110. Amb això no vull dir en absolut que cap hagi de tancar, però en un escenari on alguns diaris venen tan sols un miler d’exemplars, cal que el món de la premsa s’ordeni i tots acabin –acabem– trobant el nostre lloc. En aquest sentit, jo crec que com a premsa escrita seran pocs els que sobrevisquin; potser aquells de referència, amb una proposta de valor clara i que s’adrecin a un públic que no en té prou amb la informació que obté a través dels diaris digitals i les xarxes socials. Solen ser lectors que han de prendre decisions clau a la seva vida i que utilitzen la premsa escrita com a prescriptor a l’hora d’interpretar la realitat que ens envolta.
“Intento mantenir la mateixa il·lusió per les coses que als inicis, a més del meu optimisme i entusiasme innats. La vida és una carrera d’obstacles, però el repte resideix a superar-los.”
Com descriuria –amb tres adjectius– aquesta realitat?
Extraordinàriament complexa, apassionant i motivadora.
En una entrevista recent a la revista Capçalera afirmava que “som fills dels diaris que hem llegit”. Quins altres referents han marcat la seva trajectòria?
A casa meva, el meu pare portava cada dia El correo catalán, un diari que va acabar esdevenint per a mi una eina que m’ajudava a entendre tot allò que passava fora de casa i que va esdevenir clau a l’hora d’accedir a l’Escola Oficial de Periodisme. Recordo perfectament haver demanat ajuda al meu pare per preparar-me l’examen d’actualitat i com, a través d’un company seu de feina que coneixia algú altre que treballava a El correo catalán, vaig romandre estudiant durant un mes a l’hemeroteca del diari. Abans, però, quan tenia 13 o 14 anys, un estiu vaig descobrir el món de la ràdio a través d’uns tallers que es feien a Ràdio Barcelona. Va ser en aquell moment que vaig decidir dedicar-me al periodisme. Anys després, durant el segon curs de la carrera, la meva primera oportunitat professional va venir de la mà d’en Manuel Tarín, director d’El Noticiero Universal, qui em va encarregar unes cròniques estiuenques des de diferents municipis catalans. En aquell moment em pagaven 300 pessetes per peça!
Què queda d’aquell noi del Poblenou en el Màrius Carol d’avui?
Sempre intento mirar-me al mirall i reconèixer-me. És cert que, atesa la meva posició, he de protegir-me més, però en el fons no crec haver canviat tant: intento mantenir la mateixa il·lusió per les coses que als inicis, a més del meu optimisme i entusiasme innats. La vida és una carrera d’obstacles, però el repte resideix a superar-los.
Tot i que el gruix de la seva carrera l’ha dut a terme a la premsa escrita, també col·labora a programes de ràdio i televisió, i ha escrit diversos llibres. Què li aporta aquesta diversitat d’escenaris?
Per a mi, la premsa escrita és el mitjà que, com passa amb les arrels dels arbres, em permet arribar als elements que nodreixen la realitat. Després, hi ha la ràdio, un mitjà molt fresc que em fascina i em va permetre descobrir l’ofici de periodista, i la televisió, un mitjà molt complex que dimensiona la teva persona i t’aporta visibilitat. Aquests escenaris m’han enriquit com a periodista i m’han fet un professional més versàtil.
Què és el que més valora de la seva professió?
Jo estic tremendament agraït a aquesta professió perquè sóc una persona de classe treballadora i això m’ha permès progressar socialment, formar-me com a persona i conèixer gent que mai no se m’havia passat pel cap. En conjunt, m’ha ajudat a entendre el món on visc, a tenir un ventall d’interessos molt ampli i a ser millor persona. De vegades, davant de determinats fets de la realitat, m’he hagut de plantejar si actuar com a periodista o com a ciutadà, i he entès que el més important és actuar com a persona: si no ets una bona persona, difícilment podràs ser un bon periodista.
I fora de les redaccions, a què dedica el seu temps lliure?
M’encanta escriure d’allò que vull durant les meves vacances d’estiu. Sóc, així mateix, un culer de mena, i el futbol ha estat una de les aficions de les quals més he gaudit de compartir amb els meus fills quan eren petits. M’agrada, tanmateix, llegir, anar al cine, viatjar i descobrir les ciutats d’arreu del món, fer de cuinetes, descobrir restaurants, la cultura del vi, etc. Intento gaudir de molts petits plaers.
“El gran problema que tenim actualment, que m’indigna i del qual m’agrada escriure amb acidesa és la corrupció política, un tema que està desmoralitzant la gent.”
Quins fets l’afecten, indignen o sorprenen com a ciutadà?
El gran problema que tenim actualment, que m’indigna i del qual m’agrada escriure amb acidesa és la corrupció política, un tema que està desmoralitzant la gent. I és que és molt dur veure que, mentre uns pateixen situacions desesperants, hi ha d’altres que s’estan enriquint a costa seva.
Titulat en Filosofia i Lletres i Periodisme, en Màrius Carol (Barcelona, 1953) ha format part de les redaccions d’El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico, El País i La Vanguardia, on va aterrar l’any 1988 i va exercir com a columnista, corresponsal de la Casa Reial i cap de Comunicació del Grup Godó abans d’ocupar-ne la direcció. Multidisciplinari, aquest fill del Poblenou també ha col·laborat en programes de ràdio i televisió a Catalunya Ràdio, RAC 1, TV3 i 8tv. I a banda d’algunes monografies sobre Salvador Dalí i tres llibres sobre la Família Reial Espanyola, Carol ha publicat vàries novel·les, entre elles, Les seduccions de Júlia, guanyadora del premi Ramon Llull l’any 2002, i L’home dels pijames de seda, que va obtenir el Premi Prudenci Bertrana l’any 2009.
