Les Amèriques

Durant l’època de la immigració catalana a Amèrica neix un profitós negoci de producció i comerç d’aiguardents entre el vell i el nou continent amb la creació de les mítiques destil·leries de rom a Cuba (Bacardí) i a la República Dominicana (Brugal i Barceló).

 
 
Text: Ricard Paradís. Llicenciat en Història, Màster en Estudis Històrics i Diplomat en Comerç.
 
 

---

COM S’ARRIBA A AQUESTA SITUACIÓ?

El rom és un destil·lat que procedeix de la fermentació de la canya de sucre i va arribar al continent americà de mans dels colonitzadors europeus. Al seu torn, la canya de sucre és un vegetal oriünd del continent asiàtic –ja els antics egipcis el cultivaven i n’obtenien productes alcohòlics, i també està present a la Bíblia, on el mateix rei Salomó en dóna a provar a la reina de Saba–, que necessita un clima càlid i amb abundant aigua, fet que encaixa perfectament amb les latituds tropicals del continent americà, especialment amb les Antilles.

Per a l’elaboració del rom es necessiten els sucres i les melasses fermentades que s’extreuen de la canya de sucre. Un sucre que fou molt apreciat ja des d’un inici fins al punt d’anomenar-lo or blanc o moreno, i que es va convertir en un dels primers productes globalitzats des del segle XVII. I és que aquest or generava comerç i riquesa, però també amagava un cantó fosc: la utilització de mà d’obra esclava en la seva producció.

L’ANTECEDENT

Amb tot, el rom com a destil·lat es popularitzà al Carib com a pla B. D’una banda, els vins eren difícils de portar des d’Europa, pel seu alt cost i perquè s’avinagraven durant el transport. De l’altra, el comerç de productes alcohòlics d’alta graduació que va sorgir com a alternativa al del vi també es va interrompre aviat per raons econòmiques (el seu preu es disparava fruit de les càrregues del transport, els aranzels, la pirateria i altres conceptes impositius). Així els destil·lats de la canya de sucre ràpidament van aparèixer com a producte alcohòlic alternatiu que rebé diversos noms; rom, rhum, cachaca, guaro, guildive o seco, segons la zona d’elaboració o el tipus. Primer eren simples destil·lats de roms blancs, però posteriorment van sorgir diferents sistemes d’envellir els roms per donar-los millor gust. Quant als sistemes d’envelliment, eren en bóta i segons el sistema de soleres i criances.

EL RESULTAT
L’oportunitat de negoci que oferien els destil·lats ràpidament es convertí en un incentiu per als catalans que anaven a “fer les Amèriques”, alguns amb coneixement en licors, destil·lació i l’art de l’alambí per a la producció d’aiguardents. Entre ells, Facundo Bacardi i Massó (1814-1886), fundador de Rom Bacardí a Santiago de Cuba el 1862. Nascut a Sitges, al Garraf, una població característica per l’elaboració de malvasies, vins, licors i aiguardents, i d’on van emigrar molts dels seus habitants a Amèrica fugint de la misèria econòmica que es vivia a les viles marineres catalanes, Bacardi i Massó va arribar a Cuba a mitjan segle XIX.

Després de diverses experiències comercials, es va dedicar a la fabricació de rom, fent molt popular aquest producte pel seu boquet suau i la seva marca diferenciada pel símbol del ratpenat. De fet, el rom de Bacardi es caracteritzà de seguida per la seva capacitat de mescla amb sucs i altres begudes, creant combinats alcohòlics i còctels de gran renom internacional (Mojito, Daiquiri, Mai Tai, Caipirinya, Blue Hawai, etc.). Avui dia, però, aquesta és una marca exiliada: la companyia va donar suport a la independència de Cuba, per la qual cosa va haver de fugir de l’illa després de la Revolució Castrista. L’any 1936, l’empesa va obrir una planta de fabricació a Puerto Rico, i es va establir en diferents punts de producció al Carib, com les Illes Bermudes, Bahames, Mèxic, Puerto Rico i Florida, convertint-se en un dels símbols de l’anticastrisme (d’aquí sorgeix el combinat alcohòlic més famós de tots els temps, el Cuba Libre: rom Bacardí amb cola i una rodanxa de llimona o taronja). La casa catalana és actualment la primera companyia internacional productora de rom i la més consumida.

Pel que fa a Rom Brugal, per conèixer els seus orígens cal saltar d’illa i anar a la República Dominicana, tot i que sense deixar Cuba del tot, ja que el seu fundador, el també sitgetà Andreu Brugal i Montaner, primer va arribar a Santiago de Cuba. Allí aprengué l’elaboració de rom per instal·lar-se posteriorment a Puerto Plata ja com a fabricant des del 1888, sent un referent industrial en aquesta illa i posicionant-ne com a tercera marca de rom del món.

Finalment, sense deixar la República Dominicana, Rom Barceló es va crear en els anys trenta del segle XX de la mà del mallorquí Julián Barceló i ha arribat a ser un dels roms més reconeguts pels seus tastos.

Altres exemples de negocis d’elaboració de rom creats per catalans que van “fer les Amèriques”, en aquest cas, a l’Amèrica continental, són els casos de Rom Clarós, fet a Colòmbia i Panamà per la família Clarós de tradició licorera a Badalona, i el gran Rom Pujol. Aquest darrer és el rom català per antonomàsia, el degà, creat el 1818, i portat a Catalunya pels emigrants que retornaven de les Antilles, els mateixos que integraren en la nostra cultura aquesta mescla de cants i danses antillanes amb cançons marineres catalanes que són l’Havanera i la Rumba, i amb el qual ens fem els cigalons o cremats a l’estiu a la vora del mar, mentre les cantem.

Grases, P., i Moles, P. ().200 catalans a les Amèriques, 1493-1987: mostra del diccionari de Catalunya i Amèrica. Barcelona: Comissió Catalana del Cinquè Centenari del Descobriment d’Amèrica