Els diners en mans dels polítics estan sota sospita. Es dirimeix la disjuntiva entre finançament públic i finances privades, però això és una discussió secundària. Allò clau de debò és si se suprimiran les despeses fútils per a les polítiques públiques i s’endurirà la penalització de la corrupció.
XAVIER TORRENS. Professor de Ciència Política a la UB i sociòleg.
El 95 per cent dels ciutadans espanyols creu que hi ha corrupció a les institucions. Les corrupteles tenen molt a veure amb el diner públic que és a l’abast dels polítics. És per això que hi ha força gent que també creu que la clau es troba en plantejar de forma diferent el finançament dels partits polítics.
FINANÇAMENT PÚBLIC O PRIVAT
Ara bé, el problema no rau en el finançament pròpiament dit. Podem empescar-nos mesures interessants i, fins i tot, imprescindibles, però que ni de bon tros resolen el problema. Exemplifiquem-ho. Hi ha qui rumia en l’alternativa següent: si en comptes d’haver-hi finançament privat es restringís tot exclusivament al finançament públic dels partits polítics, tema resolt. O bé una altra opció: si el finançament privat existís però es limités a quantitats econòmiques minses, això duria a l’eradicació de les malifetes i tema tancat. O una tercera possibilitat: fer que el finançament privat només fos factible mentre no fos anònim, així seria transparent amb donants amb noms i cognoms. Doncs bé, tot això pot ser bo per a la transparència política i també per al funcionament orgànic de les formacions polítiques, però no soluciona el problema de fons, la corrupció. La qüestió crucial no és la disjuntiva entre el finançament públic o el privat.
Ens hem de centrar en castigar fortament l’ús indegut (no només la malversació sinó també el malbaratament) dels diners públics. La diatriba cap al finançament dels partits no és la prioritat, caldria que ho fos la penalització judicial de les conductes qüestionables, que fins ara se n’escapoleixen
L’ÚS DEL DINER PÚBLIC
Penseu si els casos de presumpta corrupció que esmentaré tot seguit s’haguessin pogut resoldre restringint el finançament dels partits. El PP disposa de tres tresorers imputats, que abracen gairebé tot el període democràtic (1982-2009). En els ERO del PSOE d’Andalusia es cometé frau en la formació en la regió amb més atur del país, i en el cas Pretòria del PSC es van defraudar milions d’euros a Santa Coloma de Gramenet i Badalona. El cas Millet, amb el desfalc del Palau de la Música, afecta Convergència. El cas Pallerols, amb el finançament a través de subvencions de la Conselleria de Treball, a Unió. L’alcalde de la Seu d’Urgell i conseller de Governació de la Generalitat, Jordi Ausàs, d’ERC, feia contraban de tabac per guanyar-se uns calerons extres. El diputat de Ciutadans Jordi Cañas va participar en un entramat empresarial per defraudar a Hisenda i fou premiat amb el càrrec d’assessor al Parlament Europeu. Podemos té fundadors que van rebre finançament de Veneçuela i l’Iran mitjançant societats interposades i que van regularitzar els diners a cuita-corrents per no cometre frau just després de descobrir-se públicament. I la diputada de la CUP Anna Gabriel va tenir el privilegi de pujar a l’avió del president de Veneçuela, costejat amb diners públics provinents dels ciutadans veneçolans empobrits, i va beneficiar-se de l’embarcament de vols privats a l’aeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas.
Tots aquests exemples il·lustren bé que el problema no està en com es financen els partits, sinó més aviat en com usen les finances polítics de tots els colors. Aquesta és la clau. En alguns casos pot no haver-hi lucre personal, però sí que hi ha una reprovable satisfacció personal amb el diner públic. Per tant, ens hem de centrar en castigar fortament l’ús indegut (no només la malversació sinó també el malbaratament) dels diners públics. La diatriba cap al finançament dels partits no és la prioritat, caldria que ho fos la penalització judicial de les conductes qüestionables, que fins ara se n’escapoleixen. La gent corrent té la sensació que són millors jutges els mitjans de comunicació que el propi sistema judicial, inoperant i parsimoniós.
MESURES D’IMPACTE EFECTIU
Les mesures que caldria implantar per evitar aquestes conductes són, entre d’altres: la supressió dels aforaments; la inhabilitació com a polítics i empleats públics dels condemnats; la responsabilitat subsidiària dels partits polítics; la prohibició de la condonació del deute als partits per part de les entitats bancàries; la incompatibilitat total de l’escó amb qualsevol exercici professional (remunerat o no); la readmissió de persones acomiadades per haver-se negat a participar en irregularitats o per denunciar-les; l’incentiu de la denúncia d’irregularitats, i la supressió dels indults a polítics.
A més, l’eliminació de dietes i desplaçaments és essencial, doncs són el gran forat de la despesa pública cap a finalitats particulars. Amb el sou n’hi ha prou. Així, per exemple, s’hauria d’instaurar l’obligatorietat de viatjar en classe turista. Un altre exemple: si el polític hagués de pagar-se el dinar del seu sou, sovint agafaria el menú de 9,90€, mentre que si li paguen per dietes el seu dinar ens costa 25, 50 o més euros; és la caixa sense fons que es menja força fons públics. El cas paradigmàtic d’això és el de les targetes black de Bankia, que afecta a polítics i sindicalistes de tots els colors. També s’haurien de prohibir els regals a polítics. Una mesura altament eficaç seria l’aplicació de penes de presó a partir dels dos anys i un dia; una mena d’agreujant penal de tot tipus de faltes i delictes quan qui ho comet és un polític.
La corrupció no va lligada a la ideologia sinó que està impregnada en la cultura política espanyola i depèn del grau de poder institucional de cada partit polític: com més càrrecs de govern té una formació, més probabilitats que estigui implicada en casos de corrupció
PORTES GIRATÒRIES
Una altra de les mesures estrella seria la prohibició de les portes giratòries (revolving door), aquell fenomen pel qual els polítics que surten de les institucions entren a les empreses privades que tingueren relació amb les seves polítiques públiques. Això també afecta a polítics de tots els colors, des del PP (José Mª Aznar a Endesa o Josep Piqué a Vueling) al PSOE (Felipe González a Gas Natural o Narcís Serra a Caixa Catalunya), passant per CiU (Miquel Roca i Junyent a Abertis), ERC (Jordi Portabella a La Caixa) i ICV (Imma Mayol i Francesc Baltasar a Agbar).
Això demostra que la corrupció no va lligada a la ideologia sinó que està impregnada en la cultura política espanyola i depèn del grau de poder institucional de cada partit polític: com més càrrecs de govern té una formació, més probabilitats que estigui implicada en casos de corrupció. Com a mínim caldria que passés una dècada abans que els expolítics poguessin ocupar alts càrrecs a grans empreses. Així s’evitaria l’amiguisme i el clientelisme que porten a que els ciutadans vegin els partits com a veritables agències de col·locació milionàries. Quan s’implementin mesures amb penalització i conseqüències, llavors la cultura política canviarà de debò.
