Molts coneixeran Daniel Kahneman com el guanyador del Premi Nobel d’Economia de l’any 2002. La seva peculiaritat rau en que no és economista, sinó psicòleg, i es va convertir en el primer a guanyar aquest guardó gràcies als seus estudis sobre la presa de decisions en moments de risc i incertesa. Les teories exposades per Kahneman han influït en el que anomenem economia conductual, un corrent que intenta demostrar que les finances poden no ser tan predictibles com semblen, doncs el comportament humà s’escapa dels pressupostos del mercat.
Text: Alfonso Cebrián. Doctor en Ciències Econòmiques.
A Pensar rápido, pensar despacio Daniel Kahneman realitza un viatge pel nostre pensament, que presenta dividit en dos sistemes diferents: el sistema 1 és intuïtiu, emocional i més ràpid, i el sistema 2 és molt més lent, racional i lògic. En la seva obra més coneguda, èxit internacional de vendes, Kahneman exposa idees que han impactat en camps diversos: des de l’economia fins a la política, passant per la medicina. L’autor ens presenta el funcionament del cervell com no l’havíem vist abans; ens explica com funcionem, com pensem i per què ho fem com ho fem. Al llarg de tot el llibre coneixem la nostra capacitat de pensar d’una forma immediata i ens desvetlla la veritable influència dels agents externs, de les impressions que formulem intuïtivament sobre el nostre pensament i també sobre la nostra conducta.
Com és lògic, el pensament i el desglossament del seu funcionament no només té una vessant mèdica molt interessant, sinó que és aplicable a qualsevol dels camps existents, i sobretot al cas que ens concerneix: les decisions empresarials. Invertir en borsa, una estratègia de comunicació, la contractació d’un candidat per sobre d’un altre, els riscos de les decisions empresarials… Els biaixos cognitius només poden ser compresos si podem entendre el funcionament en conjunt dels dos sistemes esmentats del nostre pensament a l’hora de formular les nostres decisions i reflexions.
Els dos sistemes del pensament
El sistema 1 ens proporciona conclusions d’una forma automàtica, una acció-reacció immediata, mentre que el sistema 2 és el que treballa les respostes conscients. Tal com l’autor defensa, els humans creiem que el sistema 2 és, en realitat, qui som, ja que aquest es forma judicis i fa eleccions. Però sol aprovar o racionalitzar idees i sensacions que han estat generades pel sistema 1 de manera automàtica i sense el nostre propi control. La majoria de les coses que pensem i fem (el nostre sistema 2) s’originen al sistema 1, però el 2 pren les regnes quan aquestes coses es posen difícils i és ell normalment el que té l’última paraula.
Com a humans tendim a sobreestimar les nostres possibilitats quan planifiquem una tasca gràcies al nostre gran sentit de l’optimisme. Aquesta actitud es veu reflectida des d’en com conduïm fins a les decisions que pren el director d’una empresa
Però no hem de creure que l’autor estigui definint als humans, en definitiva, com a éssers irracionals. Sinó que com a norma veiem alterada la nostra racionalitat amb la implicació de les emocions i amb el propi disseny del nostre cervell, que explica a partir dels sistemes 1 i 2, i que són els encarregats de repartir-se el complex treball de la presa de decisions. Al cap i a la fi, el sistema 1 (com hem vist, ràpid i pràcticament automàtic), opera quasi sense esforç i sense la sensació d’un control voluntari. És el que anomenem WYSIATI (what you see is all there is, el que veus és el que hi ha), la prova de l’evidència existent i la ignorància de l’evidència que està absent. D’altra banda, el sistema 2 se centra en aquelles activitats mentals que requereixen un esforç, encara que sigui lleu, incloent càlculs complexos també. Aquests càlculs poden tractar-se de les probabilitats, per exemple, que una decisió empresarial tiri o no endavant basant-nos en experiències anteriors, o en les tendències d’altres exercicis, o en els nombres que coneixem de la competència, o en les tendències globals i locals sobre el nostre producte.
Kahneman defensa que els dos sistemes estan constantment actius sempre que estem desperts i conscients. Però és el sistema 2 el que sempre està a l’espera de la reacció del sistema 1 amb intuïcions, impressions, sensacions automàtiques davant d’una circumstància per poder passar a l’anàlisi posterior, a l’elaboració d’un judici més contrastat i finalment a la decisió d’una acció o una altra. En definitiva, encara que el sistema 1 és el que primer reacciona al nostre cervell, és el sistema 2 l’encarregat d’analitzar allò que ha passat i desenvolupar una lectura, buscant en la nostra memòria alguna referència, sigui pròpia o apresa, per poder dur a terme una actuació.
Optimisme ignorant
De tota manera, Kahneman deixa patent durant tot el llibre diverses teories sobre com la nostra capacitat d’anàlisi, planificació, i el sentit d’estar fent el correcte i encertat en moltes ocasions no són suficients. Com a humans tendim a sobreestimar les nostres possibilitats quan planifiquem una tasca gràcies al nostre gran sentit de l’optimisme. Encara que sapiguem que hi ha una opció en una decisió que pot fer que tot surti malament, tendim a pensar que això “tan dolent” no pot passar-nos a nosaltres. Aquesta actitud es veu reflectida des d’en com conduïm fins a les decisions que pren el director d’una empresa.
I és aquest sector el que realment ens interessa: una gran part de cada decisió que afecta l’empresa ve donada per la nostra percepció, per la nostra experiència i per com aquesta afecta al nostre sistema 2, és a dir, per com processem la informació gràcies a el que ja hem viscut anteriorment. Tendim a generar una confiança pròpia en judicis que fem basats en poca informació que pot derivar en grans errors (no sabem que no sabem). Quan apareix aquest error és el moment en què ens adonem de la poca informació que teníem al nostre abast i la poca reflexió que hem dut a terme abans de prendre aquesta decisió.
Conèixer, encara que sense poder controlar, el nostre recorregut inconscient fins a la presa de petites i grans decisions pot fer-nos entendre errors passats als quals no trobàvem explicació
Comprendre per millorar
Admetre els nostres errors, tant personals com professionals, no és una cosa agradable: tenim opinions diferents depenent de si les coses van bé o malament. Si el nostre negoci va bé solem ser molt més optimistes en les nostres decisions, més atrevits, i no pensem que ens conduiran a l’error. En canvi, si el nostre negoci va malament, acostumem a ser més reflexius i a pensar que l’error pot donar-se de forma més recurrent. Quan canviem d’opinió, solem oblidar com pensàvem abans: si ara sabem una cosa, és molt difícil recordar la situació en la que no la sabíem. Per exemple, si ens sentim traïts per un company de feina per un motiu professional, tendim a recordar episodis passats amb aquesta persona i tindrem la sensació que ja sospitàvem alguna cosa.
Conèixer, encara que sense poder controlar, el nostre recorregut inconscient fins a la presa de petites i grans decisions pot fer-nos entendre errors passats als quals no trobàvem explicació. Així, podrem evitar en la mesura del possible nous errors que puguin ser previstos i prendrem decisions que ens condueixin poc a poc cap a l’èxit.
El psicòleg israelià-americà Daniel Kahneman (Tel Aviv, 1934) és especialista en psicologia cognitiva i economia conductual, sent aquesta última la disciplina que li va fer guanyar el Premi Nobel d’Economia el 2002 juntament amb Vernon L. Smith “per haver integrat aspectes de la investigació psicològica en la ciència econòmica, especialment pel que fa al judici humà i a la presa de decisions sota incertesa”. Al llarg de la seva trajectòria professional Kahneman ha donat classes a la Universitat Hebrea de Jerusalem i a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, entre d’altres prestigiosos centres, i actualment és catedràtic del Departament de Psicologia de la Universitat de Princeton. El 2015 The Economist el va nomenar el setè economista més influent del món.
