Durant el segle de les grans guerres, Irlanda del Nord va viure un període d’agitació política i violència. Els últims anys de la dècada dels 60 i tota la dels 70 els enfrontaments entre catòlics i protestants van concentrar els conflictes més sagnants de la nació constituent. El que va començar com una reivindicació de drets civils va esdevenir un conflicte real entre civils i grups paramilitars.
Text: Berta Cavia Fotos: Shutterstock
Desprès de la Guerra anglo-irlandesa, el 1921 es va signar un acord de pau entre ambdós bàndols on es va establir la divisió territorial de l’illa. D’aquest acord va sorgir l’Estat Lliure d’Irlanda, que posteriorment es convertiria en la República d’Irlanda. Per la seva banda, Irlanda del Nord va seguir sota domini britànic. D’aquesta manera, la població del nord va quedar fragmentada entre els protestants, majoritàriament unionistes i en defensa de seguir formant part de la corona britànica, i els catòlics, amb aspiracions republicanes i la voluntat d’annexionar-se a Irlanda.
El mateix any, es va establir un govern a Stormont sota domini dels Unionistes de l’Ulster (protestants). Els catòlics, que representaven una minoria, van quedar marginats i amb uns drets bastant limitats. No va ser fins el 1963, amb la dimissió del primer ministre, Lord Brookeborough, i la pujada al poder de Terence O’Neill, que les coses no van començar a canviar.
L’inici dels problemes
L’arribada de Terence O’Neill al poder va venir acompanyada d’una sèrie de reformes encaminades a solucionar els desequilibris entre catòlics i protestants. Malgrat aquests esforços, es va generar un malestar entre els unionistes, que les veien com una amenaça, mentre que els catòlics les van rebre amb els braços oberts.
A finals dels anys 60, la població catòlica es va organitzar per tal de crear l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord (NICRA, sigles en anglès), inspirada en els moviments promoguts per Martin Luther King, i van convocar múltiples manifestacions i actuacions pacífiques amb l’objectiu de pressionar el govern per aconseguir més reformes. Malauradament, l’escenari va canviar a partir del 1968: la violència i els disturbis van anar augmentant fins el punt que els manifestants van arribar a desafiar la Royal Ulster Constabulary, antiga policia nord-irlandesa, i es van iniciar els problemes (més coneguts com The Troubles).
Les confrontacions van arribar al seu punt àlgid durant els disturbis del Bloody Sunday i el Bloody Friday del 1972. La gravetat de la situació va obligar el govern britànic a posar fi a l’autonomia d’Irlanda del Nord
Els enfrontaments i els grups paramilitars
La situació va anar empitjorant, les tensions es feien cada cop més fortes i els enfrontaments més freqüents. Les tropes britàniques es van veure obligades a intervenir desprès de la batalla del Bogside a l’agost de 1969. Es va dur a terme un intent per introduir noves reformes i contrarestar la discriminació entre el govern britànic i el nord-irlandès. No obstant això, aquestes mesures no van ser suficients. Paral·lelament, el grup paramilitar organitzat pels catòlics, l’IRA, es feia cada cop més fort.
Les confrontacions van arribar al seu punt àlgid durant els disturbis del Bloody Sunday i el Bloody Friday del 1972. La gravetat de la situació va obligar el govern britànic a agafar el control del govern de Stormont i a substituir el primer ministre per un secretari d’estat, fet que va suposar la fi de l’autonomia d’Irlanda del Nord.
Els processos de pau i l’Acord de Divendres Sant
Desprès de continuats intents per tornar la pau al territori, el 1994 l’IRA va anunciar un alto el foc obrint pas a les negociacions entre protestants i catòlics. Finalment, el 1998 es va signar l’Acord de Divendres Sant i es va restablir el govern de Stormont.
La nació nord-irlandesa va seguir patint moments de tensió i inestabilitat protagonitzats per catòlics i protestants. Malgrat tractar-se d’una situació molt menys violenta que la viscuda durant la segona meitat del segle XX, els grups paramilitars van seguir actius i van deixar el conflicte en una situació latent.
Durant els grans disturbis dels anys 70, dues dones nord-irlandeses, commogudes en veure com tres nens morien durant els enfrontaments, van decidir organitzar-se per crear, juntament amb Ciaran McKeown, un moviment anomenat Peace People (Gent per la Pau) i així poder lluitar per aconseguir la pau i una societat justa a Irlanda del Nord. Elles eren la Betty Williams i la Mairead Corrigan-Maguire. El seu lideratge pacífic les va portar a aconseguir el Premi Nobel de la Pau el 1976. Avui dia, aquestes activistes segueixen promovent el seu missatge de pau i justícia, i treballen per promoure el diàleg a les comunitats dividides entre catòlics i protestants.
