La XV Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau va reunir a Barcelona el passat mes de novembre prop de 20 persones i organitzacions distingides amb aquest guardó. Món Empresarial va tenir l’oportunitat de conversar amb una d’elles, Betty Williams, premiada el 1976 juntament amb Mairead Maguire per la seva contribució en la resolució pacífica del conflicte d’Irlanda del Nord. La construcció de pau, el rol que hi tenen les dones i el poder de la gent són els temes centrals de la present entrevista, realitzada el dia després dels atemptats de París.
Text: Ariadna Cortés
Fotos: Cedides
“Què la va fer involucrar en el conflicte d’Irlanda del Nord? Vaig presenciar la mort de tres nens en un carrer de Belfast. En aquell moment alguna cosa dins meu va fer clic, i com a mare de dos nens petits vaig arribar a la conclusió que havia d’implicar-m’hi. Vaig començar a picar portes i a parlar amb dones, a dir-los que havíem de parar-ho. Vaig passar-me hores, dies i setmanes parlant amb altres dones que se sentien com jo, i vaig organitzar una manifestació per la pau a la que van acudir 10.000 persones. Va ser aleshores quan vam començar a veure el que fallava a Irlanda del Nord, i l’economia hi tenia un paper important, doncs la taxa d’atur arribava al 14,5%. Fins que tota aquesta gent no trobés feina i tingués resolt el seu dia a dia, no podríem acabar amb el problema. Vam adonar-nos que no podríem aturar la violència fins que no afrontéssim els problemes reals.
“La pau es construeix de baix a dalt, no es pot fer a l’inrevés”
Tenint en compte que la seva família estava afectada directament per la violència del conflicte, doncs cada bàndol li va prendre un cosí, com va arribar a tenir una perspectiva pacifista?
El procés de canvi va durar uns dos anys. Quan el meu cosí Dani va ser assassinat, a la meva tieta li van preguntar en una entrevista: “com et sents?”. I ella va dir: “estic molt contenta de ser la mare d’en Dani i no la de l’home que l’ha matat”. I si ella podia perdonar, per què jo no?
El seu posicionament o activisme van crear-li problemes al seu entorn proper?
Sempre hi ha gent que no està d’acord amb tu, i a més jo coneixia membres d’organitzacions terroristes. No va ser fàcil fer el que vam fer, de fet va ser molt difícil. Però a mesura que intensificàvem el nostre activisme, la violència disminuïa i disminuïa. En dos anys vam reduir-la un 70%, i l’any següent un 78%. A mesura que nosaltres anàvem pujant, la violència anava baixant, per això dic que la pau es construeix de baix a dalt, no es pot fer a l’inrevés.
Quina va ser la clau de la resolució del conflicte?
La determinació. La guerra no va esclatar d’un dia per l’altre a Irlanda del Nord, i resoldre-la tampoc podia fer-se de manera ràpida.
Com va afectar la seva vida guanyar el Premi Nobel de la Pau?
Me la va canviar completament. Quan es va anunciar, jo estava en un hotel de Londres, a la presentació d’una campanya de recaptació de fons per a nens amb espina bífida. Quan sortia, un home se’m va acostar, em va felicitar i em va dir que m’havien donat el Nobel de la Pau. Jo li vaig contestar: “has estat bevent?”. No m’ho creia. Havia de prendre una decisió, perquè era mare de dos nens petits. Podria fer-ho? Era prou forta? Tenia la voluntat, però no sabia si tenia el que s’ha de tenir, perquè ningú t’ensenya a exercir com a guanyador del Nobel. Però llavors em vaig adonar que era un regal que podia utilitzar per ajudar a altres persones, així que vaig decidir acceptar-lo.
“Em vaig adonar que [el Nobel] era un regal que podia utilitzar per ajudar a altres persones, així que vaig decidir acceptar-lo.”
Ha dedicat la seva vida a projectes orientats a la pau. En quin està immersa actualment?
Estem construint la primera Ciutat de la Pau a Basilicata, una regió d’Itàlia. Fa 14 anys Silvio Berlusconi, aleshores president del país, volia abocar residus nuclears en aquesta bella regió. Quan això passava jo estava a Roma i, coneixent la meva experiència en activisme no violent, un amic meu em va trucar demanant-me ajuda. Vaig organitzar dues marxes, protestes pacífiques, etc., i milers de persones van sortir al carrer. Ara, després de molts anys de feina, el terreny on s’havia de fer l’abocament és nostre i hi estem construint la Ciutat de la Pau, pensada per a nens provinents de països en guerra. Al principi la gent no parava de dir-me que mai ho aconseguiria. Però si deixes que la gent et digui que no pots fer-ho, no ho faràs. Així que jo els deia: “ho estic fent, m’estàs dient que no puc però està passant”.
Inicialment el seu activisme estava molt centrat en la mobilització de les dones. Les dones tenim un rol específic en la construcció de pau?
Absolutament, pel tipus de reacció que tenim. Els homes acostumen a considerar les reaccions emocionals com una cosa negativa, però és positiva. Ells primer utilitzen el cap i quan hi posen el cor ja és massa tard. Nosaltres fem el procés invers, som molt diferents, està provat científicament. Les dones estem més inclinades a ser no-violentes que no pas violentes. Les dones canviaran el món, ho sé, ho veig a tot arreu on vaig. Dones de les que no coneixem el nom, però a les que jo represento.
En termes de conflicte i de pau el món és ara un lloc pitjor o millor que quan va ser guardonada amb el Nobel?
La meva visió és que totes les coses terribles que estan succeint assoliran un pic, i algun dia hauran d’acabar-se. El que va passar ahir a la nit a París va ser devastador, però això és el que els terroristes volen, devastar-nos. I si els deixem aconseguir-ho no podrem fer res. Però els parisencs, d’aquí a unes setmanes, començaran a recuperar-se. És cert que mai et recuperes de la pèrdua d’un fill, però aprens a conviure amb el que ha passat. Ara hi deu haver molta ràbia, molta indignació, i això portarà el govern francès a bombardejar Síria. És el que passa habitualment, que la violència es respon amb violència. Pots apostar el que vulguis a que l’alcalde de París ja ha trucat el president de França, que al seu torn ha parlat amb la Casa Blanca i aquests amb Londres. Tots estan esperant una excusa per bombardejar Síria.
“El lideratge per la pau està fora dels governs, entre la gent, que és qui té el poder real.”
Com haurien d’actuar els governants dels països occidentals davant del conflicte sirià?
Abans de bombardejar haurien de dialogar, però el que faran primer serà enviar els avions. L’Orient Mitjà ha sigut atacat durant 60, 70 o fins i tot 100 anys. Aquest és el resultat, estem sorpresos? Tots els governants diuen el mateix: “no negociarem”. Doncs han de negociar, és l’única opció que va fer possible aturar la violència a Irlanda del Nord. De fet, vam ajuntar els terroristes d’una manera discreta i els vam fer parlar entre ells. És difícil, però s’ha de dialogar, sinó l’escalada de violència continuarà.
Hi ha un lideratge fort en l’àmbit de la construcció de pau, actualment?
S’enforteix dia rere dia, perquè com més atrocitats passen, major és l’anhel que s’acabin. Però no em refereixo als governants, ells reaccionen amb més violència enlloc de dialogar, i això no és democràtic. El lideratge per la pau està fora dels governs, entre la gent, que és qui té el poder real.
Betty Williams (Belfast, 1943) és filla de pare protestant i mare catòlica, una circumstància poc habitual en el lloc i el moment en els que va néixer i que va marcar la seva aproximació al conflicte nord-irlandès. Després de presenciar la mort de tres nens en ser envestits per un cotxe conduit per un fugitiu de l’IRA, va decidir implicar-s’hi activament. Així, juntament amb Mairead Maguire –tieta dels nens– va fundar una organització orientada a la resolució pacífica, Comunitat de Gent Pacífica, que els va valer a ambdues el Premi Nobel de la Pau el 1976. En aquell moment, Williams, que tenia 34 anys, dos fills petits i treballava com a recepcionista, va decidir dedicar la seva vida a la pau, un compromís que avui dia encara manté.
