Un noi nascut i criat a l’entorn més rural de Kansas durant el Dust Bowl i la Gran Depressió, salvat en part gràcies a la pensió de viudetat de la seva mare però també a un esperit aventurer, inquiet i curiós que no el va abandonar mai. Vernon Smith, el pare de l’economia experimental, va demostrar el 2002 que guanyar el Premi Nobel d’Economia és propi de persones que s’arrisquen i que, tot i les opinions de tercers, aposten per idees que en un primer moment poden semblar rocambolesques, però que esdevenen magníficament revolucionàries amb el pas del temps.
Text: Berta Seijo
Fotos: Cedides
“L’economia experimental detecta els punts febles dels mercats i les polítiques abans que les teories esdevinguin grans iniciatives públiques”
Jo no sabia que existia un àmbit de coneixement tan inesperadament rigorós. Em va fascinar i més partint del fet que la meva carrera universitària sempre havia estat lligada a la física, l’enginyeria i la química. Com que no tenia res a perdre –però sí ganes de fer quelcom nou–, vaig realitzar aquest curs al qual fas referència. Després van venir les primeres investigacions en el terreny econòmic i el primer que em va venir al cap és que tot s’assemblava molt a la física. Per descomptat aquesta opinió va canviar al llarg del temps, però sincerament en un primer moment em vaig deixar arrossegar per l’economia fruit de les semblances que hi veia amb les altres ciències.
Un canvi de rumb que el va conduir a rebre el Premi Nobel d’Economia el 2002, juntament amb Daniel Kahneman, pel seu treball revolucionari en el terreny de l’economia experimental. Podria explicar als nostres lectors en què consistien els primers experiments de laboratori en el camp de l’economia que va encapçalar?
A mitjan anys 50 treballava a la Universitat Purdue com a professor ajudant a l’assignatura de Principis d’Economia. El 1956 vaig fer el primer experiment a l’aula, just quan començàvem el curs perquè cap dels estudiants no havia llegit encara res sobre teories econòmiques. No estaven gens contaminats i només es movien pel seu instint, que els empenyia a comprar barat i vendre car. En aquell moment vaig voler posar a prova les hipòtesis de la teoria neoclàssica dels mercats competitius i esbrinar per què els mercats funcionen de la manera que funcionen. Per això vaig crear al laboratori les condicions que, segons el pensament econòmic convencional, es creien importants a l’hora de prendre decisions en un mercat real d’oferta i demanda. L’estructura dels experiments era la següent: vaig assignar a l’atzar el rol de comprador i de venedor als participants (els meus alumnes de llicenciatura), i després vaig comunicar a cadascun d’ells i en privat el preu més baix al què podien vendre i el més alt al què podien comprar el producte fictici que es negociava. Els intercanvis es van realitzar en diversos períodes de mercat consecutius i mitjançant subhasta en veu alta. L’objectiu de tots els participants sempre era aconseguir el preu més favorable segons el seu propi interès.
“Segons els ensenyaments convencionals, els meus primers experiments no complien els requisits perquè s’assolís la competència perfecta: ni el nombre de venedors i compradors era gran ni els participants tenien al seu abast molta informació sobre el mercat. Malgrat això, l’oferta i la demanada van convergir de manera ràpida i estable!”
A quines conclusions va arribar?
Vaig quedar sorprès quan vaig veure que aquest mercat convergia totalment vers l’equilibri de l’oferta i la demanda. No esperava que els mercats funcionessin així perquè, segons les creences i els ensenyaments convencionals, la competència perfecta no es podia assolir fàcilment en els mercats reals si no es complien aquest parell de requisits: que el nombre de venedors i compradors fos força gran, i que tots els individus tinguessin al seu abast informació perfecta sobre l’oferta i la demanda del mercat per tal de poder comparar preus i prendre la decisió més adient. I, precisament, els meus experiments estaven conformats per un grup reduït de participants –amb 4 o 6 a cada bàndol ja en tenia prou!– que només disposaven d’un petit fragment d’informació del total –la que tenia a veure amb les seves circumstàncies particulars–. Aquestes condicions no van impedir que finalment s’assolís l’equilibri, és a dir, que els preus obtinguts al laboratori s’apropessin molt als seus valors teòrics.
I quin va ser el seu següent pas?
Durant els anys següents vaig introduir variacions als experiments originals per tal de trobar els límits i la validesa d’aquests mercats: alterant l’entorn on es dóna l’oferta i la demanda, variant les normes de comerç, introduint recompenses en efectiu, etc. Això sí, entre els anys 60 i els 80 s’hi van sumar més economistes que van començar a realitzar els seus propis experiments.
Ja als anys 90, amb alguns dels alumnes graduats –especialment amb Arlington Williams– vam dur a terme els primers experiments amb actius (valors o béns immobles). Deixa’m remarcar que als primers experiments –on l’oferta i la demanada convergien de manera ràpida i estable– ens havíem ajudat de béns de consum peribles, que tenen una aplicació i consum immediats –particularment en el sector dels serveis– i que no es poden revendre. Pensa en un bitllet d’avió o una tallada de cabells, per exemple. Passar dels béns de consum als béns de llarga durada i renegociables va marcar una gran diferència: la possibilitat de revenda tenia un fort impacte sobre el comportament dels participants. No importava que fossin estudiants, empresaris o financers; els resultats al laboratori van ser pitjors del que esperàvem. Si no es repetia l’exercici, era molt comú que es creessin bombolles o col·lapses. I és que amb freqüència les expectatives de la gent es veien reforçades i retroalimentades, fenomen que acabava quan les transaccions començaven a escassejar per manca de finançament o per una relació desfavorable entre preu i rendibilitat. En aquest cas, és evident que les teories tradicionals no van tenir èxit a l’hora d’explicar o entendre el comportament en els jocs cooperatius.
“Quan els fons privats es fiquen en problemes penso que és molt important en matèria de política governamental que se’ls deixi fer fallida. Si rescates els grans bancs, com vam fer als EUA, estàs rescatant els inversors. (…) No disposes d’un sistema adequat de recompensa per a la nova activitat i frenes la recuperació del país.”
Veig que l’economia experimental ajuda a entendre (i preveure) les bombolles…
En línies generals, ens proporciona una millor comprensió de com els incentius formen la base de l’èxit de les polítiques econòmiques. I un bon exemple d’això és la gran bombolla immobiliària que va començar als EUA l’any 1997 i que va assolir el pic el 2006. Hi ha moltes raons per creure que la magnitud d’aquesta bombolla va determinar-se pels préstecs hipotecaris. La indústria estava plena d’incentius dolents. Les entitats de crèdit concedien molts préstecs hipotecaris sense voler assumir cap risc i, per això, un cop cobraven la comissió intentaven revendre’ls el més aviat millor. Per treure-se’ls de sobre, els empaquetaven en grans portafolis de préstecs per poder vendre’ls a tercers i obtenir més beneficis.
Canviant de continent, quina és la seva opinió sobre la resposta dels governs europeus a la crisi?
Quan els fons privats es fiquen en problemes penso que és molt important en matèria de política governamental que se’ls deixi fer fallida. Si rescates els grans bancs, com vam fer als EUA, estàs rescatant els inversors. No hi havia cap problema amb els dipositants! Els valors de la banca eren prou alts com per cobrir possibles deutes… A més a més, teníem el Fons de Garantia de Dipòsits… Per a mi, està clar que els rescats estan totalment dirigits als inversors. I el problema d’això és que si aquestes persones fan inversions que fracassen i els rescates, estàs negant l’oportunitat a nous inversors que volen participar dels beneficis del creixement econòmic. És a dir, no disposes d’un sistema adequat de recompensa per a la nova activitat i frenes la recuperació del país. T’estàs quedant estancat en el baix creixement econòmic perquè arrossegues tots aquests inversors que acaparen el mercat.
Em ve al cap el que va passar els anys 90 a Japó quan la bombolla immobiliària va explotar. El govern va permetre que els bancs concedissin préstecs hipotecaris a valor comptable sense tenir en compte les pèrdues acumulades. Aquests préstecs s’atorgaven als sol·licitants perquè poguessin complir amb els seus pagaments. Es va baixar el tipus d’interès paulatinament i cap a finals dels 80 es va situar en valors propers a zero. Després, el govern va injectar de forma massiva diner públic per contrarestar la crisi bancaria; també va augmentar el seu dèficit a través d’una baixada d’impostos i una pujada de les despeses. Tots depenien d’una suposada recuperació com a resultat d’un nou creixement que no es va materialitzar mai.
I què em pot dir del cas de Suècia?
És un clar exemple de recuperació gràcies a la decisió del govern, que va assumir el deute dels bancs per evitar la fallida del sistema, però que no es va fer càrrec dels actius tòxics. De fet es va fer responsable a la banca de la crisi, i aquesta va haver d’anotar-se les pèrdues i oferir avals al govern.
“Per als alumnes, l’economia experimental és molt atractiva; no es tracta només de llegir sinó de practicar, de realitzar experiments, de fer sorgir noves idees o projectes, etc. Parlem d’un tipus d’ensenyament orientat a l’acció, a la descoberta.”
Tinc entès que va treballar com a assessor en el procés de privatització de l’energia elèctrica a Austràlia, i que va participar a nombrosos debats sobre la liberalització de l’energia als Estats Units. Com va ser aplicar l’economia experimental a l’hora de tractar qüestions del dia a dia?
Tot això té a veure amb el disseny de nous mercats. Gràcies als experiments al laboratori podem detectar de manera ràpida i eficaç els punts febles dels mercats i les polítiques abans que les idees i les teories esdevinguin grans iniciatives públiques. Durant els anys 80, amb companys de la Universitat d’Arizona vam començar a analitzar els mercats estructurals. Molts països, especialment de fora dels EUA, es van interessar pels nostres estudis, però el nostre major èxit fou a Austràlia, on vam avaluar diverses maneres d’organitzar els mercats energètics a través d’experiments. Els participants eren persones que pertanyien al sector energètic i al govern. Hi havia molt d’escepticisme; no creien que una industria així es pogués estructurar al voltant de mercats… Malgrat això, finalment es va demostrar que estaven equivocats. Cap a meitats dels anys 90, el Mercat Elèctric d’Austràlia ja funcionava amb subhastes d’energia: les companyies comercialitzadores, que s’encarreguen de portar l’electricitat a les llars dels consumidors, acudeixen a aquest mercat majorista comú on arriba tota l’energia produïda per tal d’adquirir-la al preu que determini la subhasta.
No va passar el mateix amb els seus compatriotes, veritat?
Als EUA hem fet progressos a partir dels experiments al laboratori en diferents àmbits, però pocs en matèria d’energia elèctrica per una senzilla raó: cada estat regula la part que li pertoca. La Comissió Federal de la Regulació d’Energia s’encarrega del mercat majorista i aquest sí que ha estat força globalitzat, però entrar a les bombolles dels estats és més complicat perquè les empreses de serveis públics exerceixen molta influència sobre els governs locals (Texas és una excepció). No hi ha suficient motivació perquè abandonin els seus privilegis a l’hora de regular.
Per últim, vostè sempre ha defensat el diàleg entre diverses disciplines. Per què és important anar més enllà de l’economia?
“Un economista que és només economista no pot ser un bon economista”. M’encanta aquesta citació de Friedrich Hayek! (riu) A través de l’economia experimental hem enfortit els llaços amb altres disciplines, sobretot amb la sociologia i la psicologia social. També vam tornar a portar Adam Smith a primera fila. Mai no hauria pensat que un dels majors exponents de l’economia clàssica hagués escrit com obra prima La teoria dels sentiments morals (1759), un llibre sobre la sociabilitat de l’ésser humà; un llibre que té una aplicació immediata si ets un economista experimental i has estudiat els jocs cooperatius. Llavors és interessant veure com això ens fa tornar al segle XVIII, a l’època de la Il·lustració escocesa, i ajuda a què hi hagi més investigadors dedicats a estudiar les teories de Smith.
A través de l’economia experimental?
Sí. De fet, el nostre treball és cada vegada més conegut; el que fem és rellevant en moltes àrees, com t’he pogut explicar. D’altra banda, destaca aquesta estreta connexió amb el món acadèmic. Per als alumnes, l’economia experimental és molt atractiva; no es tracta només de llegir sinó de practicar, de realitzar experiments, de fer sorgir noves idees o projectes, etc. Parlem d’un tipus d’ensenyament orientat a l’acció, a la descoberta. A més a més, la millor manera que té un professor de fer efectiu allò que està ensenyant és formar part del propi procés d’aprenentatge.
Vernon Lomax Smith va néixer a Wichita (Kansas) l’1 de gener de 1927, just abans que comencés la Gran Depressió. Els seus pares eren militants socialistes, i ell també ho va ser durant la seva joventut. Malgrat això, la seva immersió en l’àmbit de l’economia el va deslligar tant de la ideologia política heretada com de la física i l’enginyeria electrònica, ciències que van protagonitzar la seva primera etapa acadèmica. De fet, Smith és llicenciat en enginyeria electrònica per l’Institut de Tecnologia de Califòrnia. Ràpidament, però, l’economia –i, com a conseqüència, el liberalisme– el va seduir i es va doctorar a Harvard el 1955 per després impartir classes a diverses universitats nord-americanes, com ara Arizona, Stanford, Brown o Yale. Precisament els seus alumnes de Purdue van ser els primers conillets d’índies amb els quals va demostrar la validesa de l’economia experimental, disciplina a la que va arribar a causa de la seva insatisfacció amb la forma que els economistes recopilaven dades. Per a ell mai no bastar amb observar i prou; s’havia d’anar més enllà, ser més rigorós i disposar d’esperit científic.
El seu èxit com a pare de l’economia experimental va possibilitar que pogués participar en un gran nombre de programes d’investigació i consultoria a la Rand Corporation, al Centre d’Estudis Avançats en Ciències del Comportament, a la Comissió Federal de Comerç dels EUA, al Chicago Mercantile Exchange, etc. A més, quan va guanyar el Premi Nobel d’Economia 2002, va utilitzar la seva part (mig milió de dòlars) per crear la International Foundation for Research in Experimental Economics (IFREE). Smith ha publicat més de 200 articles i ha format part del consell editorial de nombroses publicacions científiques. Actualment és professor d’Economia i Dret a la Universitat de Chapman.
Fins fa relativament poc, l’economia era considerada una ciència no experimental que havia de recolzar-se en l’observació del món real i no en experiments de laboratori. La creença que imperava era que el comportament humà i social és tan complex que de cap de les maneres no es pot assolir la precisió desitjada. Amb Smith, però, tot això va canviar. Aquest enginyer diagnosticat amb el trastorn d’Asperger va obrir nous camins experimentant en un entorn controlat per tal de posar a prova teories econòmiques i el funcionament dels mercats. Els aprenentatges obtinguts –del que anys més tard va passar a anomenar-se economia experimental– són útils per a investigadors però també per als responsables de la implementació de polítiques econòmiques.
L’Acadèmia sueca va premiar Vernon Smith el 2002, juntament amb el professor de Psicologia i Afers Públics de Princeton, Daniel Kahneman, amb el Premi Nobel d’Economia “per establir l’experimentació com una eina d’anàlisi econòmica empírica, especialment en l’estudi dels mecanismes dels mercat alternatius”. El seu treball fou considerat revolucionari, una de les fites més decisives de la teoria econòmica. Tanmateix, la publicació dels resultats no va ser un camí de roses… Segons ell mateix reconeix “L’editor de The Journal of Political Economy (Universitat de Chicago) va haver de lluitar contra vent i marea per mostrar-se ferm davant les opinions de companys de professió que el dissuadien perquè no donés veu a les meves troballes”. Tres anys després del primer esborrany, però, a l’abril de 1962, “An Experimental Study of Competitive Market Behavior” va veure la llum.
A mesura que la seva influència s’anava estenent, molta gent del món de l’economia es va alegrar que es posés en entredit el vell paradigma racionalista de l’economia dominant, segons el qual només si tots els participants posseeixen la mateixa informació i actuen de manera racional els mercats esdevenen perfectament eficients.
