MANEL DOMENE
Trobar fonts de finançament
–L’activitat de Recerca i Desenvolupament, que dóna com a resultat la Innovació (R+D+i), requereix recursos econòmics, normalment de finançament privat. A Catalunya i, en general, a la resta de l’Estat, es constaten dificultats d’accés al finançament. Mentre les empreses assoleixen compromisos en matèria de recerca, el sector financer privat no es mostra prou disposat a l’assumpció del potencial risc dels projectes. Això no obstant, el sistema d’Innovació català comença a beneficiar-se d’iniciatives com els fons de capital risc o els anomenats àngels inversors, que començarien a guanyar pes dins l’entorn econòmic.
-Pel que fa al finançament públic, que seria a priori una fortalesa, actualment es detecta una situació en què no es dóna suport de manera eficaç a tota la demanda tecnològica que s’està impulsant a Catalunya i que requereix el mercat global. D’altra banda, sovinteja el descontentament entre les pimes (petites i mitjanes empreses) per les dificultats d’accés als crèdits, i que fan seva una reivindicació permanent perquè les Administracions augmentin l’assignació de recursos i crèdits tous.
-A l’àmbit de tot el territori cal tenir en compte la tipologia d’empresa, amb una majoria de pimes i poques grans empreses que actuïn com a catalitzadores de l’economia i dinamitzadores del teixit empresarial.
-Finalment, cal tenir en compte la dispersió i dificultat d’accés a la informació clau per prendre les decisions pertinents.
Creació i compromís amb la cultura de la innovació
–Incipient cultura d’R+D+i a les empreses catalanes i espanyoles. Encara no existeix una consciència general de la necessitat d’innovar com a forma de garantir la permanència al mercat, competir en igualtat de condicions i generar valor.
–Obligació d’equilibri entre el curt i el llarg termini. Les pimes es veuen obligades a generar resultats (beneficis) a curt, el que s’oposa diametralment a la posada en marxa d’iniciatives innovadores a mig o llarg termini. La immediatesa acaba ofegant possibilitats de futur.
-Com ja s’ha apuntat, la situació econòmica, caracteritzada per la falta de liquiditat de les empreses, limita l’assignació de recursos per escometre activitats d’innovació. Així mateix, s’acusa l’efecte de la deslocalització de grans empreses, considerades com a motors de la innovació empresarial.
–Els canvis legislatius, especialment de les polítiques d’R+D, constitueixen una amenaça per a una activitat que, a Catalunya, és impulsada fonamentalment per l’Administració autonòmica. Malgrat els plans i iniciatives (Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, Pacte de Recerca i Innovació, Acord Estratègic i Pla de Govern), plana la incertesa davant possibles canvis reguladors d’ajuts i deduccions en l’àmbit europeu als propers anys.
–Formació. Tot i que acaba esdevenint un punt fort, cal considerar que no tothom està preparat o format per innovar. No és possible la improvisació, cal conèixer la dinàmica per treure un producte-servei, sabent identificar, per part dels investigadors, les necessitats del mercat, i coneixent certs mecanismes de la innovació, com ara la vigilància tecnològica.
Clústers de Recerca al territori
–El teixit productiu viu promou la innovació gràcies al suport de les xarxes o clústers de recerca. El nivell d’excel·lència dels centres de recerca catalans enforteix la capacitat d’innovació, essent desitjable una major integració de la xarxa, ja que l’excessiva atomització dels centres és un dels factors que afebleix la innovació. Sortosament, agents com els assessors tecnològics, la Xarxa de Centres de Difusió Tecnològica o la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació guien les empreses i emprenedors a navegar per un sistema massa extens i atomitzat.
–Agrupacions empresarials innovadores. Malgrat ser un fenomen emergent, cada dia més proliferen les agrupacions que es focalitzen en la innovació com a eina de competitivitat. Aquestes agrupacions, amb potencial de futur, es poden beneficiar de les aliances tecnològiques i el partenariat amb socis estratègics per millorar la capacitat d’innovació de Catalunya i Espanya.
–Recursos humans formats i d’alta qualificació. El que era una amenaça (dèficit formatiu) es transforma en una fortalesa. Les universitats catalanes i espanyoles formen persones que poden assolir una alta qualificació dins l’àmbit investigador o el desenvolupament de tecnologies i la seva exportació al camp empresarial.
Creixent interès empresarial per la gestió de l’R+D+i
–Els beneficis inherents a la innovació estan passant paulatinament del coneixement teòric a la praxis d’empreses d’arreu de l’Estat, circumstància que té un efecte crida en la inversió privada. Catalunya es troba en una etapa de plena consolidació i aplicació del sistema d’innovació, que necessitarà el suport de tots els agents implicats (Administració, empreses i centres de recerca).
–La legislació espanyola relativa als incentius fiscals per l’R+D+i. El sistema fiscal espanyol, on s’engloba la I+D catalana, és dels més favorables a tota la Unió Europea, fet que suposa un incentiu important i un atractiu per a les empreses. Malgrat tot, ja s’han citat les potencials amenaces de variació d’aquest sistema.
–L’augment de la creativitat que es genera en situacions de crisi, juntament amb l’enfortiment de la competència que es deriva del procés irreversible de globalització de l’economia mundial.
