L’increment en els costos de finançament per a l’execució o realització d’un servei o producte cal assumir-los o repercutir-los a priori sense conèixer el seu abast? La major necessitat de recursos financers serà necessàriament limitativa del percentatge de dedicació d’activitat productiva de l’empresa al sector públic?
Antoni Cañete. President de la PMcM i secretari general de PIMEC.
El dia 12 de maig es va publicar l’escrit de conclusions de l’advocada general del Tribunal de Justícia Europeu sobre la qüestió prejudicial C-555/14 que plantejava si la renúncia als interessos de demora era condició necessària per adherir-se als plans de pagament a proveïdors promoguts pel Govern d’Espanya i si incomplia o no la Directiva europea en matèria de morositat.
En les directives 2000/35 / CE i 2011/7 / UE del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de febrer de 2011, s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. A priori no s’oposen a una norma nacional que atorgui al creditor el dret a adherir-se a un mecanisme de pagament “accelerat”.
El controvertit caràcter “voluntari” que l’advocada atribuïa a l’adhesió és la clau de les conclusions. Tot i que la mateixa Comissió Europea va intentar replicar vehementment que, en certa manera, el mecanisme no era voluntari i que, de fet, els creditors no tenien gaire elecció, entre altres qüestions perquè d’alguna forma ignoraven el temps que haurien d’esperar.
Unes dilacions que anteriorment ja havien generat l’agonitzant situació econòmica vinculada amb el tancament de més de 500.000 empreses.