El mes de juliol
de 1936 era derrotat als carrers de Barcelona el cop militar del general Franco contra la República; de seguida, milers de voluntaris partien al front per lluitar contra l’aixecament de l’exèrcit. Aviat la imatge de la miliciana llibertària que partia al front per lluitar juntament amb els homes es va convertir en un dels símbols de la lluita contra el feixisme. Darrere aquesta imatge hi havia una motxilla d’anys a l’esquena, en defensa de l’emancipació de les dones que a la guerra civil també es dirimiria.
Text: Gregor Siles. Historiador, professor de la UNED i coordinador de Tot Història Associació Cultural.
L’anarquisme, com a teoria revolucionària, propugnava l’emancipació de l’ésser humà amb l’establiment d’una societat igualitària que acabés amb totes les relacions de poder, començant per la supressió de l’Estat. Aquesta ideologia arrelà a Catalunya al segle XIX entre les classes populars, que percebien sovint l’Estat com a opressor i estranger, al qual s’hi sumava el mal govern, la corrupció burocràtica i un parlamentarisme buit de democràcia. Davant d’aquesta situació, els sectors més oprimits cercaran altres idees i mètodes per fer-se escoltar, i en el marc de l’apoliticisme llibertari, desenvoluparan una cultura de la reivindicació per la transformació social. Les més oprimides de tota la societat eren les dones de les classes populars, que patien una major explotació laboral que els homes, amb salaris molt més baixos, jornades prolongades i nocturnes, discriminació social dins la feina i la llar, violència sexual i major analfabetisme. Aquestes també trobaran en el moviment llibertari un espai per la seva emancipació com a dones.
Al segle XIX, les dones de les classes populars eren les més oprimides de tota la societat: patien una major explotació laboral que els homes, amb salaris molt més baixos, jornades prolongades i nocturnes, discriminació social dins la feina i la llar, violència sexual i major analfabetisme. Trobaran en el moviment llibertari un espai per la seva emancipació com a dones.
L’ANTECEDENT
La reivindicació de les dones dintre del moviment llibertari tindrà dues vessants, una de caràcter sindical en defensa dels seus drets com a treballadores, i una altra de cultural per rebre una formació laboral i intel·lectual per emancipar-se com a dones.
Per la via sindical destacarà l’activista Teresa Claramunt (1862-1931), que des de diferents organitzacions en què participa, com la Sección Varia de Trabajadoras Anárquico Colectivista de Sabadell (1884) o la Sociedad Autónoma de Trabajadoras de Barcelona y su Plano (1891), proposarà una estratègia diferenciada respecte als homes, preconitzant que l’emancipació de les treballadores només vindria per elles mateixes. I és que sovint les reivindicacions de les dones eren ignorades per les societats obreres, majoritàriament dirigides per homes.
Les dones llibertàries mostraran al carrer una gran capacitat de mobilització: l’any 1891 a Barcelona en dos grans mítings en preparació de l’1 de maig es reuniran prop de 8.000 dones. També seran protagonistes juntament amb els homes, en vagues generals o revoltes com la Setmana Tràgica de 1909. I també apareixeran com a úniques protagonistes, com a la vaga de 1913 del sindicat del tèxtil La Constància, on durant dos mesos es manifestaran diàriament pel centre de Barcelona en defensa d’una millora de les condicions laborals i per la supressió del treball infantil. També a la Ciutat Comtal esclata el 1918 esclata la revolta coneguda com la “guerra de les dones” davant la pujada dels preus i l’escassetat d’aliments, paralitzant la ciutat i només sent sufocada per la intervenció de l’exèrcit.
Pel que fa al vessant educatiu, serà una de les principals aportacions del moviment llibertari, decidit a alfabetitzar i donar una formació cultural a les classes populars que abandonaven aviat l’escola per la necessitat de treballar. Ateneus, escoles i biblioteques populars proliferaran arreu de Catalunya amb l’experiència destacada de l’Escola Moderna (1901-1906) de Francesc Ferrer i Guàrdia (afusellat l’any 1909 per l’amenaça que representava el seu projecte davant l’escola tradicional), centre laic que recollirà les experiències pedagògiques més avançades i que tindrà entre els seus principis la coeducació entre nens i nenes. Activistes llibertàries com Teresa Mañe, crearan escoles per nenes defensant la igualtat d’instrucció cap a la dona, doncs predominava una educació diferenciada, als nens dirigida al món del treball i a les nenes per la llar.
El vessant educatiu serà una de les principals aportacions del moviment llibertari, decidit a alfabetitzar i donar una formació cultural a les classes populars que abandonaven aviat l’escola per la necessitat de treballar. Ateneus, escoles i biblioteques populars proliferaran arreu de Catalunya amb l’experiència destacada de l’Escola Moderna (1901-1906) de Francesc Ferrer i Guàrdia.
EL RESULTAT
En el marc democràtic de la II República hi ha un esclat de l’ateneisme llibertari. Només a la ciutat de Barcelona i als seus voltants s’han xifrat més de 80 centres anarquistes que donaven formació a nens, nenes i adults. En aquests locals s’impartia alfabetització, lectura, formació professional, classes nocturnes, visites guiades, conferències, educació sexual i per la salut, visió de pel·lícules, dibuix, pintura, etc. En els ateneus les dones s’organitzaran en agrupacions on compartiran coneixements, experiències i converses, adquirint una major conscienciació de gènere i de voluntat emancipadora. En aquests espais de socialització femenina serà recurrent la temàtica de l’amor lliure, entès com la llibertat de la dona per escollir la persona amb qui vol estar, i així com per acabar lliurament una relació.
L’any 1936 es creà a Madrid l’organització llibertària Mujeres Libres, que es fusionarà aviat amb el Grupo Cultural Femenino de la CNT de Barcelona. Aquesta organització llibertària, que arribarà a tenir més de 40.000 afiliades, desenvoluparà un ampli programa socioeducatiu, que es veurà en part trastocat per la guerra. En les zones controlades per la República faran escoles, campanyes de lectura, tertúlies literàries on llegiran clàssics universals, també substituiran els mestres que marxaven al front… I crearan liberatoris de prostitució on donaven una formació per poder reinserir laboralment a les dones que l’exercien, i habilitaran guarderies i sales de lactància a les fàbriques, per facilitar la conciliació i la criança. Però una de les principals creacions de Mujeres Libres serà el Casal de la Dona Treballadora on recolliran l’essència dels ateneus amb activitats formatives per a més de 600 dones.
La derrota de la República a la Guerra Civil va ser també la derrota de les dones. L’exili i la repressió s’emportaria molts d’aquells somnis emancipadors, i es perdria molt de bagatge acumulat. I encara que en molts aspectes les dones van haver d’alçar-se per començar de nou, van quedar aquelles experiències viscudes que, més enllà del moviment llibertari, van ser aportacions a la democràcia.
Ackelsberg, M. A. (2000). Mujeres libres: El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres. Barcelona: Virus.
Kaplan, T. (2003). Ciudad roja, período azul: Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso. Barcelona, Península.
Nash, Mary. (1999).Rojas: las mujeres republicanas en la guerra. Madrid Taurus.
