A l’estat espanyol, a diferència de a la majora de països europeus, encara hi ha dos nivells d’enginyers: l’equivalent a l’antic enginyer de segon cicle -conegut com a superior- i l’equivalent a enginyer tècnic. Una situació que crea confusió en el mercat de treball, en les administracions, en els estudiants i en la societat en general.
Miquel Darnés. Degà del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona.
El marc europeu de qualificacions (EQF) determina que al nivell sis hi ha els professionals que gestionen tècniques complexes, o activitats professionals o projectes, entre més coses. En aquest estadi hi ha enquadrats els Graduats en enginyeria, que són equiparats pel que fa a atribucions professionals als enginyers tècnics. Així doncs, els enginyers graduats i els enginyers tècnics tenen, en l’àmbit europeu, el reconeixement d’enginyers i, per tant, poden desenvolupar les mateixes feines i ocupar els llocs de treball propis de la professió.
Però, ai las!, l’Estat espanyol s’entesta a mantenir els dos nivells anteriors al Pla Bolonya i s’ha tret de la màniga uns màsters professionalitzadors que habiliten per a les professions regulades d’enginyers de segon cicle, ja siguin industrials, de telecomunicacions, agrònoms, etc.
Aquesta situació, a banda de ser una anomalia europea, crea confusió en el mercat de treball, en les administracions, en els estudiants i en la societat en general. A més, els enginyers graduats i enginyers tècnics es troben amb continues traves per accedir a llocs de treball, concursos, oposicions, etc., que la majoria de vegades queda demostrat que són del tot injustificades.
D’altra banda, l’actual divisió és una dificultat afegida per a la mobilitat internacional, uns dels objectius prioritaris del Pla Bolonya.