Mentre treballa en el desenvolupament de la Internet de les Coses, imagina el futur més enllà de la Terra, quan la Xarxa ja s’hagi consolidat a l’espai exterior. Parlem amb Vinton Cerf, un dels “pares” d’Internet i un fervent defensor de les virtuts d’una societat 100% interconnectada.
EMMA BOUISSET
Fotos: La Salle-URL
En tan sols 40 anys, Internet ha passat del mail al web, les apps, el núvol i ara ja parlem de la Internet de les coses. En quin punt es troba aquest projecte?
La Internet de les coses està tot just en els seus inicis. Són moltes les empreses interessades a participar d’aquesta idea: programar els seus dispositius perquè es puguin connectar a Internet. Però no disposem encara d’unes normes comunes per fer-ho. Amb el temps hi arribarem, però ara la prioritat de les companyies passa per omplir el mercat amb productes d’aquest tipus. Cal tenir en compte, però, que si bé per als consumidors disposar d’una aplicació per controlar un determinat aparell és una avantatge, poden parar bojos si acaben tenint 50 dispositius connectats a la Xarxa i per controlar-ne cadascun han de fer servir una aplicació diferent. Per tant, hem d’encaminar-nos cap a la coherència. Necessitem establir uns estàndards i necessitem més normes d’interconnexió entre els diferents dispositius. I, sobretot, hem de centrar l’atenció en qüestions com ara la seguretat, ja que volem que aquests dispositius no fallin. No volem que causin cap dany o perjudici, ni, per descomptat, lesions. Han de ser segurs. No vull llegir un dia un gran titular que digui: “100.000 neveres es fan amb el control del Banc d’Amèrica”. Per tant, hem de treballar per establir sistemes d’autenticació prou forts com perquè els dispositius que formen part d’una casa, d’una empresa o d’una oficina sàpiguen amb quins dispositius estan autoritzats a parlar i amb quins no.
Per tant, encara hi ha feina a fer…
Sí. Sobretot pel que comentava: per qüestions de normativa, seguretat i privacitat. Cal reflexionar sobre la forma com aquests dispositius funcionen i si la informació que acumulen pot arribar a erosionar la privacitat d’algú i, tal vegada, comprometre’n la seguretat. Hem de discernir si la informació de què disposen, i que a priori sembla innòcua, pot esdevenir potencialment perillosa. I cal protegir-se contra aquest hipotètic accés indegut.
“Internet creixerà fins que la majoria dels planetes estiguin interconnectats”
Més feina. Parli’m de la futura InterplanetNet. Sembla un projecte impressionant…
Bé, de fet ja està en funcionament entre la Terra i Mart. Però el vertader canvi s’hauria de produir a partir del període 2020-2030-2040, quan les noves naus espacials que s’hi enviïn per fer missions robòtiques -o potser fins per transportar-hi astronautes- puguin ser reprogramades, un cop completin la seva missió, per funcionar com a nòduls d’una xarxa troncal d’emmagatzematge i retransmissió. I aquesta és la part que més m’entusiasma perquè es pot intuir com aquesta xarxa creixerà per donar suport a les noves missions robòtiques i humanes. I això farà que sigui possible obtenir informació que amb el sistema actual de comunicacions és impossible d’aconseguir. Així que espero que el sistema interplanetari sigui una cosa que s’estendrà amb l’ús i donarà suport a l’exploració de l’espai.
Significa això que podríem arribar a “abandonar” la Terra en el futur?
Bé. Si ens referim a “en el futur”, suposo que sí. A curt termini, però, la previsió és que la xarxa creixi fins que la majoria dels planetes estiguin interconnectats. Hi ha també un projecte a més llarg termini per enviar una nau espacial a l’estrella més propera dins el sistema Alfa Centauri, que es troba a 4,3 anys llum. Aquesta és una llarga distància si es té en compte que els coets actuals trigarien uns 65 a 70.000 anys a arribar-hi. No obstant això, ja hi ha nous dissenys de propulsors iònics que podrien arribar a viatjar a la velocitat de la llum. I fins i tot un 20% més ràpid. I això seria suficient per arribar fins a Alfa Centauri en 100 anys. Cosa que no està gens malament.
Tornem a la Terra. Sens dubte Internet ha canviat no només la manera de comunicar-nos i relacionar-nos, sinó també com fem negocis, treballem i consumim. I ho ha fet amb tanta rapidesa que moltes indústries ara en pateixen les conseqüències. Per exemple, el món cultural: sap que a Espanya prop del 88 % de tots els continguts consumits l’any 2015 eren il·legals(1)?
El 88%? No n’estic del tot segur que aquesta dada sigui exacta. El que sí que puc afirmar és que treballem molt per detectar el material protegit amb copyright que es penja a Youtube. Ara bé, si parlem d’intercanvi d’arxius… la gent també comparteix llibres. Aquesta és una de les parts més interessants dels models de negoci. Si jo em compro un DVD i te’l deixo, ningú no hi veu res d’il·legal. Però si te l’envio, reclamen que és una violació dels drets d’autor perquè la presumpció és que jo el seguiré veient després de proporcionar-te’n una còpia. Però què passa si jo no el miro mai més? El concepte dels drets d’autor es construeix al voltant dels mitjans fixos que són difícils de reproduir i s’ha fet un gran esforç perquè els models de negoci en el món en línia coincideixin amb aquesta idea de “difícil de reproduir”, amb la particularitat que no allò digital no es difícil de reproduir. En aquest sentit, trobo molt interessant el que van fer la gent d’I-tunes. Bàsicament van dir: “Està bé, ho entenem. Vostè no vol comprar tot l’àlbum, només li interessa escoltar una cançó. Així que li permetrem de comprar aquesta cançó per 99 centaus .”
Sobre la Internet de les Coses: “Hem de centrar l’atenció en qüestions com ara la seguretat, ja que no volem que els dispositius fallin o causin danys, perjudicis, ni, per descomptat, lesions. Han de ser segurs. No vull llegir un dia un gran titular que digui: “100.000 neveres es fan amb el control del Banc d’Amèrica”.”
Apple, però, és una gran empresa. A Catalunya, prop del 80% del teixit empresarial el conformen pimes i autònoms. Internet els ha canviat…
Internet ha canviat el periodisme i algunes persones culpen la Xarxa dels problemes de la indústria editorial! Però crec que això no és del tot just. El consum de mitjans físics ja anava a la baixa fins i tot abans no existís Internet. Així que el problema fonamental és amb el producte de paper, perquè els consumidors ja no el tenen en la mateixa estima que abans.
I com ho hem de fer per adaptar-nos a aquesta nova realitat?
Hem de repensar el que signifiquen les notícies. I hem de separar el concepte de notícies del concepte de diari, per exemple, perquè aquest ja no és el mitjà adequat. En aquest sentit, nosaltres hem tractat d’ajudar els editors de notícies a monetitzar la seva informació mitjançant Google News: des del cercador els lectors poden clicar damunt la història que els interessa llegir i nosaltres els reenviem fins a la font, l’editor original. I si l’editor vol cobrar-los un preu per l’accés a les seves notícies, o bé vol oferir-los una subscripció, a nosaltres ja ens sembla bé. No hi tenim res a objectar.
Una altra de les crítiques que més sovint rep la Xarxa fa referència a la privacitat/protecció de les dades. És aquesta una de les majors debilitats d’Internet?
No hi ha dubte que hi ha persones que abusen d’Internet i danyen altres usuaris que utilitzen la Xarxa com una eina. I sovint ho fan des d’una jurisdicció diferent, des d’un altre país, provocant un problema internacional. Hi ha tres maneres de lluitar contra això: mitjançant restriccions tècniques, legals i morals. I és increïble com de poderós pot ser un sistema moral. Si prou persones d’una comunitat alcen la veu per demanar que una cosa no passi, no passarà.
“Internet ha canviat el periodisme i algunes persones culpen la Xarxa dels problemes de la indústria editorial! Però crec que això no és del tot just. El consum de mitjans físics ja anava a la baixa fins i tot abans no existís Internet.”
L’any passat vostè va alertar sobre el perill que l’obsolescència del hardware i el software ens faci perdre els nostres arxius digitals, l’anomenada “Digital Dark Age”. Hi han trobat ja la solució?
Hi ha alguns mitjans tècnics per a la preservació de la informació digital i crec que hauríem d’usar ja tots aquells que funcionaran. El que em preocupa és que gran part de la raó per la qual no podem accedir a tota la informació digital és que no tenim lectors per llegir tots els mitjans, per la qual cosa l’única solució és posar lectors o emuladors a la Xarxa que puguin executar programaris obsolets.
No ens n’hem de preocupar, doncs?
Bé. Legalment encara hem d’esbrinar sota quines circumstàncies podem obtenir descripcions precises de les instruccions del hardware que volem emular i qui hi pot tenir accés. I ningú no té una bona resposta encara.
Avui dia, el món ja es divideix entre els qui tenen accés a la Xarxa i els qui no. Però tenir connexió encara és un luxe per a moltes persones. Què cal fer perquè algun dia Internet estigui a l’abast de tothom a cost zero? És factible?
No està clar si arribarem a un cost zero, però sens dubte volem abaratir-ne l’accés. I crec que la bona notícia és que la tecnologia ens hi està ajudant. Cada vegada és més econòmic fabricar smartphones, per exemple. També crec que les freqüències que utilitzem per a les ràdios pujaran, i com més amunt vagin, major serà l’ample de banda, fet que alleujarà una mica la congestió. També és concebible que a mesura que la Internet de les Coses segueixi evolucionant, i quan tots els edificis disposin d’un aparell connectat a Internet, la situació sigui la següent: accés gratuït als veïns de l’edifici per mitjà de la connexió d’empreses que estiguin disposades a compartir-la, sempre i quan la càrrega no sigui massa gran. N’he vist exemples a Cuba. I és que hi ha vies per reduir l’escletxa digital. Però és molt important abaratir-ne el cost.
“Hi ha tres maneres de lluitar contra el cibercrim: mitjançant restriccions tècniques, legals i morals. I és increïble com de poderós pot arribar a ser un sistema moral.”
Internet, com a catalitzador del Cinquè poder, quin paper juga en la resolució de problemes globals com ara són el canvi climàtic o la més recent crisi dels refugiats? I en el camp de l’educació, s’aprofiten prou bé els seus recursos? El vicepresident de Google respon a aquestes qüestions:
Globus per ampliar la cobertura
“Sabia que la pregunta més comuna que fa un refugiat és: ‘Tens wifi?’ Això, alhora, és molt satisfactori i terrible, perquè voldríem poder subministrar-ne a tot arreu i encara no és possible. Google ha estat invertint en el llançament d’uns globus aerostàtics situats a 15 km d’altura que són capaços d’oferir serveis d’Internet, ja que augmenten la cobertura de la regió (actualment els estem provant comercialment a Sri Lanka). I això és molt útil. Especialment per a les persones que viuen en zones rurals o es troben en moviment.”
Despertar consciències
“El canvi climàtic és un problema molt greu. Crec que hem aconseguit despertar un bon nombre de consciències. Però cal fer molt més. La gran preocupació que tenim en aquest moment és que si no reduïm els nivells de CO2, els hidrats de metà que es troben ara mateix en els oceans, a prop de les costes, pujaran a la superfície i s’alliberaran, i són 27 vegades més potents en termes de l’escalfament global que el CO2. Així que espero que controlem realment el problema de carboni a temps o si no deixarem als nostres fills i als nostres néts un món realment terrible per viure. Que el passat mes de maig passat fos el més càlid de la història m’esgarrifa. D’alguna manera hem de convèncer la gent que tots comptem en la lluita contra el canvi climàtic.”
Aprendre fent
“Hi ha una franja de població jove que ha convertit l’Acadèmia Khan(2), per exemple, o Youtube i Facebook en la seva principal font d’informació per a certes temàtiques. Això és un fenomen interessant: la Xarxa cada cop és més usada per obtenir informació. Però hem de repensar com aprenem. En una classe, el professor parla, però l’alumne no fa gran cosa. I crec que s’aprèn molt més ràpid quan un mateix fa les coses. Així que, en la mesura que es pugui utilitzar Internet per involucrar els estudiants en l’exploració científica o en la lectura comparativa, la Xarxa és positiva. No crec, però, que hàgim esbrinat encara la millor manera de posar això a la pràctica. Però sí que espero, sincerament, que Internet es convertirà en un mitjà molt més habitual a l’escola i en el camp de l’aprenentatge.”
Vinton Gray Cerf és enginyer i tecnòleg nord-americà. Nascut a New Haven, Connecticut, l’any 1943, es
va llicenciar en Matemàtiques i Ciències de la Computació a la Stanford University i és Màster in Science i Doctor a la University of Califòrnia (UCLA). Actualment és vicepresident mundial de Google (“Chief Internet Evangelist”).
El considerat “pare d’Internet”(va col·laborar, juntament amb Robert Kahn en el desenvolupament del conjunt de protocols TCP/IP) estima que el “dret a l’oblit” s’enfronta al “dret a saber” i, per tant, no té sentit tècnicament, i també sosté que la indústria de la televisió ha de deixar de veure la Xarxa com una amenaça ja que és tot el contrari: una gran oportunitat. Així mateix, en un llibre publicat recentment coescrit amb David Nordfors, Disrupting Unemployment, proposen utilitzar la tecnologia i la innovació per crear llocs de treball i millorar la satisfacció laboral de les persones, ja que, al seu parer, la tecnologia no incrementa l’atur.
(1) Font: Observatorio de piratería y hábitos de consumo digitales, 2015.
(2) Khan Academy és una organització educativa sense ànim de lucre que ofereix conferències curtes en forma de vídeos de YouTube.
