Cristina Gallach (Sant Quirze de Besora, 1960) és la secretària general adjunta i consellera especial del secretari general de l’ONU, i els darrers dos anys (del 2015 al 2017), ha estat la màxima portaveu de la institució. Amb ella parlem en aquesta entrevista sobre reputació institucional i sobre quines estratègies de prevenció de conflictes es poden posar en marxa des dels organismes internacionals, i analitzem com ha de ser la gestió de la migració en un moment en què els moviments populistes en molts països europeus estan a l’alça.
Text: Esther Herrera.
Fotos: ONU
Arran de conflictes com l’actual guerra a Síria, com es pot parlar al món de l’ONU?
És molt difícil i molt complex. Difícil perquè et trobes amb moltes comunicacions de crisi: per situacions inesperades o per conflictes que perduren en el temps sense que es puguin resoldre. Per exemple, una d’aquestes crisis és Síria: un conflicte que denigra els organismes internacionals perquè no són capaços de fer-hi front i aportar-hi una solució. I aquí entra en joc la reputació de l’organització. És molt important que 70 anys després la reforcem en zones on és molt activa, però on alhora no és respectada o no té la credibilitat que mereix.
D’altra banda, la comunicació és complexa per la pròpia composició de l’ONU: la coordinació de les diverses agències és un dels temes en què he avançat menys del que esperava. He tractat de reforçar la marca global; que les agències s’hi sentissin identificades. Fins ara, aquestes projectaven la seva submarca (OMS, ACNUR, PNUT, etc.), però l’element positiu de la submarca existeix perquè la marca “mare” avança. He intentat treballar molt en això, i ja comptem amb uns mecanismes de coordinació, però encara hi ha reticències per les competències en matèria de recursos. I és que els recursos que ACNUR necessita per fer front a la seva tasca els obté de les mateixes persones que l’UNICEF i l’OMS. Per tant, hi ha una fragmentació de la comunicació pels recursos més profunda del que caldria per crear força.
Pensa que l’ONU està avui dia més desacreditada que mai pels nombrosos conflictes?
Les persones que viuen en zones de conflicte tenen molt de recel a l’ONU. En primer lloc, perquè el conflicte no s’ha pogut aturar i s’entén que els culpables d’aquesta situació són els organismes internacionals i els estats. Però, alhora, hi ha un cert agraïment, perquè qui sosté molts dels camps de refugiats són organismes com Nacions Unides. Tanmateix, és molt comprensible: les persones que viuen en zones de conflicte necessiten expressar les seves frustracions i la seva angoixa, com ocorre amb els refugiats de Síria.
En segon lloc, molta gent és absolutament hostil a l’entorn que els ha provocat la situació en què es troben: en aquest moment, 130 milions de persones viuen gràcies a les ajudes internacionals i 70 milions són desplaçats. Davant d’això, el que hem de fer és buscar estratègies d’eficàcia i també de prevenció als mateixos països: a base d’alertes prèvies i de negociacions, i penetrant en aquelles societats que esdevenen més fràgils, i que, com a conseqüència, poden quedar abocades a un conflicte.
“En aquest món multipolar, una organització com Nacions Unides és més necessària que mai.”
Quin és el paper de l’ONU en aquest món que ha passat ràpidament de bipolar a multipolar?
En aquest món multipolar, una organització com Nacions Unides, que representa tots els estats, és més necessària que mai. Sobretot perquè contribueix a ordenar amb diàleg el procés cap al multipolarisme, sense caure en la confrontació. L’organització és imprescindible perquè legitima l’ús de la força, garanteix els grans acords mundials, posa ordre i determina els camins a seguir mitjançant les convencions, etc. Sens dubte, aquesta transició convulsa cap a un món multipolar i desordenat no només justifica, sinó que demana un reforçament de les Nacions Unides.
El món és més inestable, doncs, ara que fa uns anys? Molts historiadors comparen l’escenari actual amb el caos del 1914.
No sóc historiadora i no conec prou a fons el tema per dir si s’hi assembla o no, però penso que hem après lliçons del caos del 1914 i també de la Segona Guerra Mundial. De fet, Nacions Unides és fruit d’aquest segon conflicte i de la voluntat que no es tornés a repetir mai. Ara tenim convencions mundials dels drets humans o sobre el canvi climàtic, la governança existeix globalment, i les Nacions Unides i les organitzacions regionals tenen un paper que fa que tot sigui diferent. Hem avançat tant en tot aquest temps que la comparació no crec que sigui possible.
“En aquest moment, 130 milions de persones viuen gràcies a les ajudes internacionals i 70 milions són desplaçats. Davant d’això, hem de buscar estratègies d’eficàcia i també de prevenció als mateixos països.”
L’ONU ha tingut un paper gairebé oposat a la crisi dels refugiats si el comparem, per exemple, al dels països de la UE. Ara acaben de llançar una campanya que es diu “Together”…
La crisi dels refugiats ha estat un fenomen nou a Europa, documentat visualment, que ha mobilitzat tot tipus de sentiments: positius i negatius. Positius perquè molta gent té moltes ganes d’ajudar, i negatius perquè la gent també té por. Per tant, el que hem volgut fer ha estat un pla global pels refugiats i per la migració (Compact for Refugees and Migration, en anglès). Fins ara, les decisions sobre temes de migracions es prenien a cada país perquè es consideraven una qüestió interna, i l’Organització Internacional per la Migració (OIM) ajudava administrativament els països a acollir. Ara ens hem adonat que la gestió individual ja no funciona. Així que, per primera vegada, ens hem plantejat una gestió més àmplia de la migració. El 2018, acordarem un pla que tindrà tres objectius: analitzar els problemes en origen, estudiar el seu impacte en trànsit i, finalment, també el de l’arribada. Es tracta de parlar sobre la importància de la vida en entorns de diversitat, que és allò amb què ens trobarem cada vegada més.
Però d’aquesta diversitat ha sorgit, per exemple, un augment dels moviments populistes en molts països europeus. I la resposta de la UE ha estat de replegar-se…
És normal que a curt termini molts governs vulguin un element de protecció, encara que, sens dubte, no sigui la dinàmica més positiva. Però jo confio que, entenent que ha d’haver-hi un control, s’han de deixar suficients marges per poder avançar i permetre que la gent es mogui i pugui desenvolupar-se socioeconòmicament. Ara, és veritat, que tampoc no es pot absorbir tothom. Però no resoldrem el tema de la migració només tractant el que passa a Occident, sinó que ens hem d’enfocar en el desenvolupament dels països en conflicte i, sobretot, dels que estan més dèbils socioeconòmicament.
“No resoldrem el tema de la migració només tractant el que passa a Occident, sinó que ens hem d’enfocar en el desenvolupament dels països en conflicte i, sobretot, dels que estan més dèbils socioeconòmicament.”
És l’espanyola amb el rang més alt d’àmbit internacional. Una dona en una posició on destaquen els homes. Sent que ha trencat el sostre de vidre?
Jo, personalment, estic satisfeta. Crec que la feina que he pogut fer ha estat fruit de molt de treball anterior. Però em preocupa molt el tema de la igualtat, perquè no deixem de ser anècdotes. La meitat de la població del planeta no té els mateixos drets; hi ha llocs on si neixes dona estàs condemnada al més absolut dels abusos. En el cas d’Occident, els drets se’ns reconeixen, però les limitacions són molt altes. El nostre departament de comunicació, per exemple, ha estat el primer de tot el Secretariat a fer una estratègia d’igualtat per corregir que entrin més dones que homes en els nivells més baixos de responsabilitat, però en l’àmbit dels càrrecs de direcció, encara entren menys dones que homes. Per tant, alguna cosa passa i no puc corregir-ho sola, ho hem de corregir entre tots. Hi ha hagut avenços, però no són prou significatius. Per exemple, el dia de l’aniversari del Tractat de Roma, a la fotografia dels signants del 1947, no hi havia cap dona. I si dónes un cop d’ull a la foto de família de 60 anys després… només n’hi ha tres. Això no és presentable als nostres fills ni, sobretot, a les nostres filles. Ho sento molt; aquesta gent no representa els europeus ni les europees. Una foto de família en el 60è aniversari de les institucions, amb aquella composició de gènere, és un fracàs.
