Cuiner, emprenedor, empresari, divulgador, personatge televisiu, filantrop, professor, escriptor… És impossible definir a José Andrés amb un únic qualificatiu. Va rebre les seves dues primeres estrelles Michelin l’any passat, tot i que el reconeixement a la seva tasca gastronòmica i humanitària ja havia arribat temps enrere. Ambaixador de la marca Espanya arreu del món i referent de la comunitat hispana als Estats Units, el nostre entrevistat mai no oblida que alta cuina i compromís social han d’anar sempre plegats.
Text: Berta Seijo
Amb 21 anys i 50 dòlars a la butxaca, va posar rumb a Nova York per treballar a El Dorado Petit. Dos anys després, el restaurant va tancar. Com va sortir reforçat d’aquesta experiència?
La clau en aquesta vida resideix a estar sempre receptiu i obert a noves oportunitats. Després del tancament d’El Dorado Petit, vaig rebre una trucada de Roberto Álvarez i Rob Wilder, que em van convèncer perquè obrís amb ells un nou restaurant a Washington DC. D’aquesta unió va néixer Jaleo, un dels primers restaurants de tapes que hi va haver als Estats Units. Ja han passat 20 anys d’allò i encara segueixo mantenint la mateixa relació amb Wilder; de fet, és el meu soci a l’empresa ThinkFood Group.
“Als EUA necessitem polítiques alimentàries millors i solucions innovadores per lluitar contra la fam.”
Està clar que va prendre la decisió correcta: actualment, compta amb el seu propi imperi hostaler i, a més, ningú no pot negar la seva tasca com a ambaixador de la cuina de qualitat a tot el món. A quins factors atribueix el seu èxit?
És fonamental no tenir por a fallar i envoltar-se de bones persones. Si recordes aquests dos preceptes, és més fàcil que les coses surtin com tu vols.
Parlant de la importància d’envoltar-se de les persones idònies, vostè va formar equip amb l’expresident Obama per promoure l’alimentació saludable als Estats Units. Com es contribueix al canvi d’hàbits alimentaris en un país en què un plat de menjar processat és més barat que una peça de fruita?
Aquesta és una bona pregunta sobre la qual he estat reflexionant durant molt de temps i que requereix múltiples enfocaments, des de diferents direccions. Fonamentalment, hem d’exercir pressió sobre la Llei Agrícola al Congrés per assegurar-nos que no se subvenciona la producció de blat de moro i de soja, deixant fora els agricultors de fruites i verdures. Es tracta d’una batalla amb molts fronts, necessitem polítiques alimentàries millors, solucions innovadores per lluitar contra la fam, alçar-nos i protegir el dret bàsic a una alimentació saludable.
Molts xefs estan fent una tasca increïble: Michel Nischan, Tom Colicchio, Alice Waters, etc. Tots estan treballant en programes de nutrició infantil i agricultura educativa. En el meu cas, animo les persones a menjar més fruites i verdures a través d’iniciatives com Beefsteak, concepte de restauració ràpida que només es proveeix d’ingredients vegetals collits en horts urbans. Ja comptem amb cinc locals a Washington DC i Pennsilvània.
Finalment, tot i estar involucrat en els problemes de la societat nord-americana, és evident que no perd de vista el seu lloc d’origen. Com veu Espanya des de la distància?
Espanya sempre serà la meva terra. Passaré l’estiu allà, com cada any. Però desitjaria que aquells que estan al poder donessin més suport a la promoció del turisme i les exportacions. No té sentit obrir oficines de turisme si s’acaba portant el negoci de fora per falta de pressupost. I si cap polític està llegint això, si us plau, que em truqui!
