Hauria esclatat la crisi financera si les hipoteques haguessin previst contingències com una possible caiguda del mercat immobiliari? Actuaran en el futur els ordinadors com a àrbitres en les disputes contractuals? Com dividim el cost que comporta lluitar contra el canvi climàtic? Tot i que Oliver Hart (Londres, Anglaterra, 1948) no té totes les respostes, descobrim amb l’actual premi Nobel d’Economia (guardonat juntament amb l’economista finlandès Bengt Holmström) per què els contractes juguen un paper cabdal en el funcionament de l’economia moderna, quines són les seves limitacions i en quines situacions l’assignació del control és important.
Emma Bouisset
Les economies modernes se sostenen per innombrables contractes. Acceptar una feina, comprar una casa o fusionar una companyia exigeixen signar un acord entre dues parts. Dissenyar-los és un terreny delicat?
Ho és. Encara que no sempre, és clar. Però en les relacions a llarg termini resulta difícil anticipar tot el que podria arribar a passar durant el transcurs de la relació i plasmar-ho en el contracte. Per tant, els contractes sempre seran, inevitablement, incomplets.
Sabent això, com d’important és l’assignació de drets de decisió/propietat?
En algunes situacions és molt important. Si ens centrem en les empreses, per exemple, tenen contractes amb molts stakeholders (incloent accionistes i creditors, proveïdors, clients i treballadors), però l’autoritat de presa de decisions sol recaure en el consell d’administració -format pels principals propietaris, si l’empresa és una empresa privada o, en el cas d’una gran empresa, per un grup a part-. Per tant, per lidiar amb els contractes incomplets, no especifiquem tot el que l’empresa farà en el futur en un contracte sinó que li donem a aquest grup -al consell- el dret a prendre moltes decisions, és a dir, els drets de decisió.
Un altre exemple: pensa en com organitzem el govern. Diversos òrgans prenen decisions sobre qüestions que no s’havien especificat prèviament. Així que aquest és un altre exemple de com l’assignació d’aquests drets és molt important. Encara que en aquest cas no s’atorguen per propietat, sinó d’una altra manera.
“Gran part del meu treball tracta de la dificultat d’anticipar el futur. Però de vegades, fins i tot quan podem anticipar-lo, aquesta informació no s’inclou en el contracte. I no crec que encara n’entenguem el perquè.”
Parlant de decisions, d’on prové el seu interès per les negociacions contractuals complexes?
Va ser una evolució. Com a part de la meva tesi estava interessat en quina és la funció objectiu apropiada per a una empresa en un món d’incertesa. Inicialment em vaig centrar en la idea que els diferents accionistes d’una empresa podrien tenir objectius diferents (per exemple, podrien tenir actituds oposades pel que fa al risc). Després, em vaig adonar que els conflictes entre els diferents accionistes eren probablement menys importants que el conflicte entre la direcció i els accionistes. En conseqüència, com alinear-ne les preferències? I això em va portar a un estudi dels diversos mecanismes de mercat que existeixen per resoldre aquest problema.
Més tard, vaig estimar que si estem interessats en el conflicte entre gerents i accionistes potser una manera natural de tractar això sigui a través d’un contracte entre els propietaris i els executius. I això em va portar a pensar en aquest tipus de contractes (d’incentius) en particular. Però aquí no va acabar tot. Amb el temps, vaig començar a qüestionar-me -i això ho vaig fer inicialment amb Sanford Grossman i, després, amb John Moore- per què aquest contracte d’incentiu pressuposa que l’empresa ja existeix i que té una certa mida. És a dir, per què l’empresa ja és així en primer lloc? I aquesta és una qüestió que els economistes ja havien estat estudiant i que s’anomena “els límits de l’empresa”. I quan vaig començar a indagar-hi em vaig adonar que tot girava al voltant dels contractes. En quins supòsits el contracte entre l’empresa A i l’empresa B funciona bé o si no seria millor (o quan seria millor) per a l’empresa A d’adquirir l’empresa B o per a l’empresa B d’adquirir l’empresa A. I això em va portar als contractes incomplets. Però va ser un procés de 10 anys.
Quins eren els seus objectius quan va escollir aquesta àrea d’investigació? Diria que els ha complert?
Quan vaig començar aquest treball amb Sanford Grossman, el 1983, i també després amb John Moore, sabíem que hi havia bibliografia sobre aquesta qüestió, les anomenades preguntes sobre fabricar o comprar: si vostè necessita un input, el fabrica amb els seus propis empleats o bé redacta un contracte amb una empresa externa perquè l’hi subministri? De nou, la qüestió dels “límits de l’empresa”. Però es tractava d’una literatura informal i, per tant, el nostre objectiu era d’establir una teoria formal sobre els costos i beneficis de fer les coses dins de l’empresa vs. externalitzar-los. Per tant, en aquest sentit, crec que només he estat parcialment reeixit, perquè resulta que els models formals que hem construït no són íntegrament satisfactoris. Resulta que si les parts contractants són totalment racionals i estan interessades en elles mateixes -que és la suposició estàndard en l’economia-, hi ha enginyosos mecanismes que permeten de superar la imperfecció contractual que resolen essencialment el problema, per la qual cosa, els drets de propietat o de control deixen de ser necessaris. Però això és una cosa que no passa mai al món real. Per això, en les meves investigacions dels últims 10 anys, m’he apartat d’aquests supòsits estàndard i hi he introduït alguns elements conductuals, com l’interès per l’equitat i el comportament raonable. I hi segueixo treballant, encara que molts economistes s’hi mostrin escèptics perquè els agrada l’assumpció de la racionalitat i realment no creuen en les teories que se n’aparten.
Però després de gairebé 30 anys d’estudi dels contractes incomplets, bé haurem evolucionat. Quin impacte han tingut fets clau com la crisi financera i la digitalització de les empreses en l’”art” d’arribar a acords?
És una pregunta bastant difícil i no estic segur de tenir totes les respostes, en el sentit que es podria dir que la crisi financera potser va sorgir en part perquè no es van redactar bons contractes. Les hipoteques que es van signar podien tenir sentit en un escenari en què els preus dels habitatges pugessin eternament, però no en un en què no ho fessin. I no només no van pujar, sinó que es van enfonsar! Així, molts d’aquests contractes, que es van revelar com a estúpids, van conduir a més problemes. Cal preguntar-nos, llavors, per què es van redactar d’aquesta manera. Per què no s’hi van incloure contingències que haurien significat que funcionessin millor si les coses no sortien tal com s’esperava? I aquesta és una pregunta fonamental. Gran part del meu treball tracta de la dificultat d’anticipar el futur. Però de vegades, fins i tot quan podem anticipar-lo -és a dir, quan almenys podem preveure algunes de les possibilitats que podrien arriba a succeir-, aquesta informació no s’inclou en el contracte. No és que no s’hagi previst o que no es pogués preveure, és que malgrat de conèixer-la, s’opta per ignorar-la. I aquest és un trencaclosques important: no crec que entenguem encara per què és així.
Sobre la digitalització, algunes persones han suggerit que en el futur podrem fer servir ordinadors per redactar millors contractes i fins i tot que tot el procés es podria automatitzar. Sóc escèptic respecte d’això perquè crec que hi ha moltes situacions complicades i no estic segur que una tecnologia pugui resoldre-les totes. Les màquines poden ser útils, per exemple, per alertar sobre escenaris en els quals potser no hauríem pensat o per resoldre algunes disputes a manera d’àrbitres. Però no veig que tot el procés arribi a un punt en què puguem delegar-hi completament.
“Com a economista, crec que el lliure comerç és positiu perquè, en general, n’obtenim guanys.”
I respecte del canvi climàtic, està canviant la manera com pactem?
Fer alguna cosa pel clima és de l’interès de tots. Però cal preguntar-nos com dividim el cost de passar a una energia neta. Els països en una etapa primerenca de desenvolupament podrien afirmar que els països desenvolupats han d’assumir un cost més gran. I els països desenvolupats podrien no veure-ho de la mateixa manera. Hi ha molta polèmica sobre com dividir aquest cost i això dificulta d’avançar. I després, per descomptat, hi ha qui, per no pagar, negarà el problema. Crec que és similar al debat que estem tenint sobre la globalització. Com a economista, crec que el lliure comerç és positiu perquè, en general, n’obtenim guanys. Però el problema és que no tothom es beneficia dels acords comercials entre països. I això pot portar a algunes persones a dir que no hauríem de tenir un acord comercial en absolut. Però crec que és el camí equivocat. Seria similar a dir que no hauríem de tenir un acord climàtic. De fet, hauríem de tenir aquests acords perquè per sobre de tot ens beneficien.
En un article coescrit amb Luigi Zingales el 2008, vostè va argumentar que els economistes havien “abandonat els seus principis” en afavorir els rescats als bancs. Quin creu que ha de ser, doncs, el seu paper?
Crec que els economistes hem de ser honestos sobre què entenem i què no. I en el cas de la crisi financera, no crec que entenguéssim per què va passar. Però tampoc crec que entenguéssim per què era necessària una intervenció. Per això vam escriure aquest article. Perceberem que els economistes que van assessorar en matèria política potser sí que tenien raó, potser sí que calia que els bancs fossin rescatats, però certament la seva opinió no es va basar en cap teoria econòmica fundada. Va ser més una intuïció que calia fer alguna cosa. Però no crec que la teoria econòmica ho justifiqués.
I com a economista britànic que viu als Estats Units, quins canvis creu que hem d’esperar a banda i banda de l’Atlàntic? Vostè estava a favor que la Gran Bretanya romangués a la UE…
Efectivament, era partidari de la permanència, però puc entendre el desig de recuperar el control d’alguns britànics. Això està molt en l’esperit del meu propi treball i del que parlàvem abans, que en un món de contractes incomplets, que és el món real, tenir drets residuals de control és crucial. I penso que els britànics van creure que havien cedit massa poder a Brussel·les. Així que puc entendre-ho. No obstant això, jo estaria a favor de tractar de modificar la UE una mica en lloc de sortir-ne perquè no crec que [el Brexit] hagi de funcionar bé. Em preocupa que la Gran Bretanya s’aïlli. Al llarg dels anys les universitats britàniques s’han beneficiat molt del fet de ser més internacionals. El Regne Unit és ara una destinació molt atractiva i em preocupa que deixi de ser-ho d’aquí pocs anys. Per tant, no em sento molt positiu en aquest moment.
“Trump és un president aterridor i tot el que hem vist des de les eleccions m’ha convertit en encara menys entusiasta envers ell, cosa que no creia possible.”
Vostè, d’altra banda, també era partidari de Hillary Clinton.
Així és. Crec que Donald Trump és un president aterridor, i tot el que hem vist des de les eleccions m’ha convertit en una persona encara menys entusiasta envers ell del que ja ho era abans. I això que ho creia impossible, ja que el meu nivell d’entusiasme en aquells dies era zero o negatiu. Trump empra el llenguatge del proteccionisme que desmantella els acords comercials; el llenguatge d’abandonar la lluita contra el canvi climàtic. No sé què passarà realment. Potser tot sigui només xerrameca. Però em preocupa el futur a banda i banda de l’Atlàntic.
Parlem, doncs, de coses més alegres. Li va passar mai pel cap que podia arribar a guanyar el Premi Nobel?
Bé, crec que com a investigador d’alguna manera sempre he oscil·lat entre considerar que el meu treball era genial i que no ho era en absolut. Les meves sensacions anaven d’una banda cap a l’altra. Però quan em sentia optimista, sí creia que realment tenia una oportunitat. He de dir, però, que des que vaig rebre el premi m’han sorgit molts més dubtes!
I ara que és vostè un acadèmic premiat, ¿quines habilitats creu que són les més importants en la investigació en Economia?
Òbviament, cal tenir una bona ment analítica i, sobretot, procurar d’aportar quelcom nou.
Per acabar, què poden fer els EUA i Europa per fomentar el desenvolupament de les carreres d’investigació en Economia?
Crec que és important que els països s’adonin que la investigació bàsica és fonamental, i que cal trobar alguna manera de finançar-la perquè la gent percebi que una carrera com a investigador és atractiva i no consideri que l’única manera de tenir un bon nivell de vida és anant a Wall Street o al seu equivalent europeu.
“En les relacions a llarg termini, els contractes seran, inevitablement, incomplets.”
Londinenc de naixement, Oliver Hart té la doble nacionalitat britànica-americana fruit del seu matrimoni amb l’escriptora i professora de literatura de Harvard, Rita Goldberg. Després de graduar-se en Matemàtiques al King’s College de Cambridge (1969), va estudiar un Màster en Economia a la Universitat de Warwick (1972) i, dos anys més tard, es va doctorar a la Universitat de Princeton. Docent des d’alehores a la London School of Economics (on segueix fent-hi de professor visitant emèrit) i investigador al Churchill College de Cambridge durant un temps, el 1984 va tornar als Estats Units, on va ensenyar primer al MIT. Des del 1993 és professor d’Economia a la Universitat de Harvard. El seu últim projecte (a banda de trobar el lloc perfecte on col·locar el preuat guardó) és un assaig sobre la idea que els accionistes d’una empresa no estarien únicament interessats en qüestions monetàries. “Poden tenir preocupacions mediambientals”, diu Hart, “de manera que podrien estar disposats a renunciar a algun benefici econòmic a canvi que la seva sigui una empresa neta”.
