Valentín Pich presideix des del 2008 el Consell General d’Economistes, organisme que agrupa, coordina i representa els 33 col·legis d’economistes d’Espanya i els 55.000 professionals que en formen part. En aquesta entrevista, aprofitem la seva visió com a expert en la matèria i el seu contacte permanent amb l’actualitat econòmica del país per aprofundir en aspectes com les previsions de creixement per a aquest any, els reptes i debilitats del nostre teixit empresarial o la transformació del mercat laboral.
Text: Berta Seijo
Fotos: Consell General d’Economistes
Els Pressupostos Generals de l’Estat per a aquest 2017 parteixen d’una previsió més aviat optimista: un increment de gairebé el 8% dels ingressos fiscals, un creixement del PIB del 2,8% i un augment en la creació d’ocupació i, per tant, de les cotitzacions. El pronòstic que fan des del Consell General d’Economistes per a aquest exercici és igual de positiu?
Crec que el creixement s’està comportant bé i si no arriba al 2,8%, és probable que es quedi molt a prop, tot i que caldrà esperar al segon semestre per confirmar-ho. Sempre que s’aclareixin les incerteses polítiques internacionals, és possible, fins i tot, que sigui més elevat, tal com pronostiquen diferents organismes.
On queden el deute públic (que frega el 100% del PIB) i el dèficit de la seguretat social?
Quant al nostre deute públic, si bé és similar al de països propers com França i molt menor que el d’altres com Portugal o Itàlia, no hi ha dubte que és molt elevat i que els interessos que abonem representen un descens important en els nostres pressupostos. A més, hem de tenir present que ens queden moltes reformes per emprendre, sobretot pel que fa a la despesa del sector públic, que no hauria de superar el 40% del PIB.
Pel que fa al dèficit de la seguretat social, l’escenari en què ens trobem és molt poc encoratjador. Per començar, tenim una taxa de natalitat que en algunes zones del país està per sota de la mortalitat. Amb la qual cosa, si tenim en compte l’explosió demogràfica dels anys 70, d’aquí a 15 anys ens trobarem amb una població molt envellida de beneficiaris de prestacions socials i amb molt pocs cotitzants.
El segon problema és el de la tardança dels joves a incorporar-se al mercat de treball, fet que suposa un doble inconvenient: el seu retard com a cotitzants en el sistema i que estiguin retallant els seus anys de cotització. Així mateix, cal tenir en compte que l’augment de l’esperança de vida de la població espanyola pot suposar un important crebant en el sistema, de tal manera que fins fa molt poc la cotització d’un treballador cobria les prestacions de tres pensionistes, i, en l’actualitat, la realitat ens demostra que un cotitzant finança poc més d’un pensionista i mig, és a dir, gairebé la meitat.
“El pes de la indústria només arriba a un 16,4% del PIB i, com a mínim, hauríem d’arribar al 20% el 2020.”
Són els primers pressupostos que Mariano Rajoy presenta en minoria i, de moment, no té els suports suficients. Encara que aquest no és l’únic motiu de discòrdia entre partits…
És lògic que entre els diferents partits hi hagi diversitat d’opinions i parers. Precisament, garantir l’estabilitat del país depèn de la seva capacitat per arribar a acords. De fet, al llarg dels anys, hem vist com els nostres polítics, en moltes ocasions, han actuat amb sentit d’Estat assolint pactes importants. Si ara són capaços d’actuar d’acord amb aquest criteri, no tindria per què haver-hi cap problema.
Un altre tema que genera disparitat d’opinions és el dels 79 impostos propis amb què compten les comunitats autònomes. Vostè mateix ha arribat a denunciar que, en alguns casos, la recaptació obtinguda del tribut no cobreix el seu cost legislatiu. Com és això possible? I quina solució proposen des del Consell?
Encara que, efectivament, la recaptació dels tributs propis dins el sistema tributari és molt petita, alguns d’aquests gravàmens no només persegueixen objectius recaptatoris, com passa en el cas dels impostos mediambientals. La solució que nosaltres proposem és homogeneïtzar els tributs propis que graven els principals fets imposables i deixar capacitat normativa a les comunitats autònomes sobre algun element que quantifiqui la quota final.
Des del Consell també advoquen per l’homogeneïtzació d’un altre tribut polèmic cedit als governs autonòmics: el de successions i donacions. Quins avantatges comportaria aquesta mesura?
Una disminució de les desigualtats de tributació per raó de territori, que llasta l’equitat horitzontal, i de les temptacions de trasllat de domicili per raons impositives.
I què me’n diu de l’impost sobre el patrimoni? Per què creuen que seria convenient eliminar-lo?
Encara que afegeix progressivitat al sistema, pràcticament no forma part de cap dels sistemes tributaris dels països del nostre entorn. A més, la tributació de la riquesa es pot aconseguir a través de l’IRPF, fent tributar a rendes estimades, i amb altres tributs com pot ser l’IBI.
Sobre l’aplicació d’una renda bàsica universal: “És lògic que aquest debat hagi sorgit en plena crisi, però prendre decisions de tal calat en funció dels cicles econòmics sol portar conseqüències i, per això, no convé actuar precipitadament.”
Parlant de com millorar el sistema, quin diria que és problema principal del nostre teixit empresarial?
El problema de les nostres empreses és la seva mida: només el 0,12% de les mateixes posseeix 250 o més treballadors. En altres paraules: gairebé la totalitat del teixit empresarial espanyol, el 99,88%, el constitueixen les pimes, el 40% de les quals són micropimes amb menys de nou treballadors. A més, el pes de la nostra indústria només arriba al 16,4% del PIB i, com a mínim, hauríem d’arribar al 20%, objectiu que ens hem marcat per a l’any 2020 però que no serà fàcil de complir.
Quines actuacions s’haurien d’abordar des de les Administracions públiques per impulsar l’activitat empresarial i emprenedora del país?
Per assolir aquesta fita, hauríem de millorar la competitivitat, estimular la demanda de béns industrials, assegurar un subministrament energètic estable i, sobretot, reforçar l’estabilitat i uniformitat del marc regulador.
“El creixement del PIB espanyol s’està comportant bé: si no arriba al 2,8%, és probable que es quedi molt a prop. Si es resolen les incerteses polítiques internacionals, podria ser, fins i tot, més elevat.”
Finalment, sembla que anem cap a unes societats del coneixement cada vegada més tecnificades i robotitzades. Ara bé, l’automatització destrueix llocs de treball?
Com assenyalen la majoria d’analistes, molts dels oficis, tal com els coneixem avui dia, aniran desapareixent paulatinament en els propers anys, però també n’apareixeran d’altres nous, sobretot en el sector serveis. No hi ha dubte de l’auge de les startups, però no cal oblidar que el gruix del teixit empresarial encara el formen companyies tradicionals, que són les que segueixen generant més ocupació. A més, hi ha un ressorgiment d’algunes activitats que semblaven en desús però que –mitjançant l’aportació d’una major qualitat i la introducció d’elements diferenciadors– estan incrementant notablement el seu mercat. No oblidem que, contra tot pronòstic i malgrat la mecanització, durant la revolució industrial va augmentar el nombre de llocs de treball. No és fàcil aventurar, per tant, el que ens depararà el futur, però crec que no hauríem de ser alarmistes.
Aleshores, creu que és d’hora per començar a parlar sobre la renda bàsica universal o solucions similars?
És lògic que aquesta qüestió hagi sorgit en plena crisi, en un entorn d’incertesa econòmica, amb conseqüències desastroses per a moltes famílies. Però prendre decisions d’aquest calat en funció dels cicles econòmics sol portar conseqüències i, per això, no convé actuar precipitadament. Hem d’emmarcar el debat dins un estudi macroeconòmic profund, que prengui en consideració aspectes com ara la demografia, l’evolució del mercat laboral o els recursos que es requereixen per al sosteniment dels serveis fonamentals de l’Estat del benestar.