Formar un equip de persones que generalment estan d’acord sobre com enfocar diverses situacions pot resultar en un treball en equip i uns resultats efectius, especialment quan s’aborda una tasca familiar. No obstant això, davant de tasques més complexes, pot resultar menys positiu.
PROF. MAURY PEIPERL. Director de Cranfield School of Management i pro vicecanceller de Cranfield University.
Amb els recents canvis en la política, en els negocis i fins i tot en l’esport, estan sorgint cares noves i desconegudes que reemplacen els equips als quals ens havíem acostumat. Amb el Brexit i l’elecció de Theresa May al Regne Unit, per exemple, un nou grup de polítics s’han unit per formar el Govern de la nació.
Construir un nou equip presenta els seus desafiaments i hem de reconèixer que un grup divers de persones tindrà més dificultats per produir resultats efectius que no pas un d’homogeni. Però un equip homogeni no tindrà la profunditat d’idees, punts de vista alternatius o capacitat de generar tantes opcions possibles com un equip divers quan la situació que cal gestionar és complexa o ambigua.
D’altra banda, els equips heterogenis poden necessitar més temps per unir-se. De fet, fins i tot poden no arribar a congeniar mai. La investigació acadèmica ha demostrat que la majoria d’equips diversos fracassen per una mala gestió o per no tenir una confiança fonamental que els uneixi. Els líders d’equips heterogenis s’han d’esforçar per adaptar el seu comportament per integrar-se eficaçment en una varietat de cultures.
Incloure intencionalment en un equip a persones que pensen i treballen de manera diferent requereix disciplina. La nostra tendència és a aferrar-nos a les persones del nostre “grup”, a aquelles que són demogràficament i culturalment similars. Solem considerar que és més fàcil passar-hi temps i confiar-hi abans que amb les de “fora del nostre grup”, o amb qui no ens identifiquem tan fàcilment. Però en excloure les persones amb qui probablement estarem en desacord, és menys probable que generem solucions creatives.