Després de diverses dècades parlant del caràcter imparable de la globalització, en els últims temps les referències als retrocessos en les dinàmiques globals, i fins i tot a una desglobalització, estan a l’ordre del dia. Què està passant?
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
A principis del 2017, bufen nous vents. Després d’un procés electoral en què es van capitalitzar els malestars i recels que la globalització –i algunes innovacions tecnològiques– havien estat generant, l’arribada al poder de l’Administració Trump als Estats Units ha estat el detonant més rellevant -però de cap manera l’únic- d’uns canvis de percepcions d’abast. O dit d’una altra manera (mitjançant una expressió potser més incisiva que exacta): s’han globalitzat els sentiments antiglobalització. Passem, doncs, de les sensacions als fets, què està passant i a on ens pot conduir?
Encara que les dimensions comercials i financeres són considerades habitualment les més reveladores del que passa amb la globalització, altres factors han anat adquirint creixent pes, com el paper de les cadenes globals de valor i els seus efectes sobre la reubicació a escala global de l’activitat productiva
Indicadors comercials i financers
Amb les dades ofertes pels principals organismes internacionals, les dues primeres figures mostren un dels indicadors d’eventual desglobalització més debatuts en els últims temps: l’alentiment del comerç internacional. La figura 1 reflecteix com des de l’any 2012 les taxes d’augment dels fluxos comercials internacionals se situen molt notablement per sota de la mitjana de les últimes dècades. La figura 2 recull una altra manera complementària de veure el mateix fenomen: la reducció en els últims anys del pes del comerç internacional respecte del PIB mundial. Tot i que és cert que hi ha alguns factors tècnics que contribueixen a explicar aquest alentiment-des de la caiguda dels preus d’importants matèries primeres fins a una certa maduració de les cadenes globals de valor-, altres factors més preocupants apunten a l’ascens del que fins ara eren un cúmul de mesures restrictives d’abast limitat -l’anomenat microproteccionisme, en una de les expressives descripcions utilitzades- que corren el risc de convertir-se en pràctiques comercials més obertament proteccionistes si la nova Administració dels Estats Units concreta les advertències que ha anat llençant… i d’altres països responen amb represàlies, donant lloc a una guerra comercial que, com mostra la Història, se sap com comença però no com acaba.
Pel que fa a la vessant financera, la figura 3 mostra la manera com, en una publicació de l’FMI, Sebastian Mallaby (especialista en economia internacional del Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units) presenta l’evolució dels fluxos internacionals de capitals abans i després de la crisi. Certament les dades mostren un retrocés significatiu, però també se’n destaca que les xifres assolides especialment en els anys previs al 2008 tenien un important component insostenible –amb la transmissió internacional dels actius tòxics i els fluxos cap al Sud d’Europa utilitzats de manera tan ineficient– que difícilment els converteixen en una referència desitjable. D’alguna manera, doncs, les dades mostrarien més una desglobalització estadística que no pas, per ara, un retrocés profund en les dinàmiques globals. Per ara, hem d’insistir.
Més dimensions de la globalització
Encara que les dimensions –i les estadístiques– comercials i financeres són considerades habitualment els indicadors més reveladors del que passa amb la globalització, hi ha d’altres factors que han anat adquirint un pes creixent. D’una banda, el paper de les cadenes globals de valor i els seus efectes sobre la reubicació a escala global de l’activitat productiva i dels llocs de treball associats. En gran mesura els recels i greuges vinculats a la globalització tenen a veure amb aquests efectes sobre els llocs de treball. Els casos del sector automobilístic utilitzats inicialment com a exemplificadors per l’Administració Trump han apel·lat a aquests impactes. Més que probablement no s’han calculat bé els efectes indirectes d’iniciar un replegament ampli de les decisions d’inversió, tot i que els temes oberts són complexos, incloses les implicacions d’unes tecnologies més basades en la robotització.
Una altra dimensió especialment delicada és la mobilitat de persones. Va tenir un paper destacat en l’anomenada primera onada de globalització a la fi del segle XIX i principis del XX, quan diversos països europeus van experimentar sortides massives cap a uns Estats Units en els quals l’Estàtua de la Llibertat es va convertir en un referent d’acollida, així com a d’altres països del continent americà. Amb el retrocés en l’obertura internacional després de la Primera Guerra Mundial aquests fluxos es van veure molt restringits, sense que la recent globalització generés un augment de la mobilitat de persones similar al dels fluxos comercials i financers. Actualment mica més d’un 3% de la població mundial s’ha desplaçat a un altre país per motius econòmics, un percentatge mig punt superior al de principis de la dècada de 1990. En alguns casos es tracta de professionals d’alta qualificació, però sovint es tracta de buscar oportunitats econòmiques i vitals i, com és sabut, en els últims temps s’han accentuat les migracions forçoses fugint de conflictes bèl·lics i / o catàstrofes humanitàries.
I més enllà de les dimensions més visibles no hem d’oblidar que els avenços en les tecnologies de la informació i les comunicacions han propiciat un augment espectacular en els fluxos d’informacions, opinions i idees a través tant de l’accés a Internet com mitjançant les xarxes socials que donen lloc a una globalització intangible o immaterial tan important i més subtil i fluida que qualsevol de les anteriors vessants.
Major o menor? Millor o pitjor?
En vista de tots aquests indicadors, podem dir que estem davant el principi de la fi de la globalització? És cert que hi ha alguns indicadors en retrocés, però en alguna mesura fins ara es tracta principalment d’uns ajustaments que haurien de conduir a estabilitzar-los a un alt nivell, com ha descrit Paul Krugman, tot i que el mateix autor reconeix el risc que, com ja ha passat en altres moments de la Història, ara siguem incapaços de retornar el pèndol a l’equilibri i les dinàmiques iniciades –econòmiques i sobretot polítiques– conformin un brusc cop de volant que desestabilitzi, de manera imprevisible, el curs dels esdeveniments.
Estem davant el sorgiment d’una Internacional Autoritària, en què el model xinès-rus guanyi influència i fins i tot simpaties davant la desídia, desorientació i oportunisme d’alguns a Occident?
Addicionalment l’any 2017 ens trobem amb uns resultats polítics que condueixen a gestionar el descontentament amb la globalització en nom d’una democràcia des d’enfocaments que no semblen especialment compromesos amb els principis democràtics, almenys els de la liberal occidental. Estem davant el sorgiment d’una Internacional Autoritària, en què el model xinès-rus guanyi influència i fins i tot simpaties davant la desídia, la desorientació i l’oportunisme d’alguns a Occident? Aquest tipus d’aspectes qualitatius i sociopolítics són més importants per avaluar la situació del nostre món que uns punts més amunt o més avall d’alguns indicadors estrictament econòmics.
