Esbrinem a continuació quines són les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l’economia col·laborativa.
Text: Guillermo de Haro. Professor col·laborador d’OBS Business School.
La dependència de la freqüència d’ús, tant per part de l’oferent com per part del demandant.
La dificultat per descobrir els costos de transacció, és a dir, el cost total de l’ús del bé, inclosos els burocràtics, d’emmagatzematge, manteniment o d’altres costos ocults que poguessin aparèixer. Per exemple, el temps mitjà que triga un europeu a comprar productes de bricolatge o jardineria és d’entre una i dues hores, cost a tenir en compte per comparar transaccions (compra versus lloguer).
La necessitat de massa crítica d’oferents i demandants per sobreviure. Internet i les xarxes socials, en general, o les plataformes col·laboratives, en particular, han facilitat poder trobar de manera més eficient persones interessades en l’ús de diversos productes o serveis, però aquest creixement comença a arribar al seu límit i no sempre els projectes nous aconsegueixen una comunitat mínima necessària.
Els riscos a banda de l’ús més comú del bé o servei. Si un cotxe té un accident hi ha assegurances, però si un trepant es trenca durant el seu ús “compartit”, qui n’assumeix el cost i la responsabilitat? I si el producte no torna al seu amo original pel motiu que sigui? El cost en temps i diners de resoldre una disputa així pot reduir l’interès, sobretot quan es tracta de productes de baix preu i relativament accessibles.
Les expectatives excessives que acaben amb la realitat que els models col·laboratius no poden substituir completament als tradicionals i es comencen a veure símptomes de maduresa en algunes indústries.
L’evolució del cicle de vida dels productes dels mercats col·laboratius, que podrien canviar dràsticament amb l’evolució de l’economia. Les principals àrees de creixement fins ara han estat viatges, oci i llar, sobretot com a necessitat d’evasió davant la situació de l’entorn. I és que els factors que influïen en la realització de menys compres eren la crisi econòmica, la situació financera i professional i l’estat d’ànim. I això podria canviar.
El buit legal respecte d’aquest model, que ha provocat que les institucions s’hagin hagut de posar a legislar amb rapidesa per evitar mals majors o per atendre les demandes de determinats col·lectius. En casos com ara la inversió col·laborativa en empreses a Espanya la legislació ha estat molt discutida per totes les parts.
Les pressions de certs col·lectius que comencen a afectar a l’opinió pública i als legisladors de maneres molt diverses, un fet que genera encara més incertesa.
El fet de permetre un accés multitudinari a béns, serveis i talent més enllà de la propietat individual, per la qual cosa hi participen governs, empreses o particulars.
L’aparició de la web 2.0, que ha facilitat espectacularment la connexió entre les persones i el comerç col·laboratiu. Les xarxes socials, particularment, han proporcionat un entorn idoni per a aquest tipus de consum. També hi ha contribuït l’accés massiu a dispositius de comunicació i serveis creats sobre ells: smartphones, tauletes, aplicacions, etc.
El canvi d’hàbits dels usuaris: existeix una certa tendència social envers “compartir” en lloc de “posseir”.
El floriment, fruit de la crisi, de nous models de negoci que busquen de satisfer les necessitats d’una població amb menys recursos.
El creixement i extensió vertiginosos, expandint-se en múltiples sectors com ara el turisme, el transport, les finances o l’educació, entre d’altres.
La tendència d’ús creixent entre consumidors i usuaris, i el fet que a les empreses, especialment a les pioneres, els resulta rendible. En conseqüència, el mercat està creixent de manera espectacular. PwC calcula un mercat de 335.000 milions de dòlars per al 2020. La Unió Europea, per la seva banda, ja té, també, estudis específics.
El fet que els models de consum col·laboratiu es nodreixin dels mercats ja existents implica que apareixeran més oportunitats en indústries que encara no s’han vist afectades per la digitalització.
El fet de ser una alternativa valuosa, important i creixent per als ciutadans. A nivell social (pel seu grau de coneixement i ús), empresarial (per les associacions creades, les companyies que es constitueixen i la inversió obtinguda) i governamental (per la importància legislativa o la quantificació de la mateixa), fet que motiva a no quedar-se’n fora.
