Són quatre els models de l’Estat del benestar. Primer, el model liberal, als Estats Units. El segon, el model familiarista, a Espanya. El tercer, el model corporatiu, a Alemanya. El quart, el model socialdemòcrata, a Suècia. De tots quatre, és l’Estat del benestar als països mediterranis el que no rutlla bé.
Xavier Torrens. Professor de Ciència Política a la UB, politòleg i sociòleg.
Parlar de benestar social vol dir que cal que en un país prèviament hi existeixi un sistema polític democràtic on es troben garantits els drets socials.
DEMOCRÀCIA AVANÇADA
Per a l’existència d’un Estat del benestar és una condició necessària, però no suficient, disposar d’institucions democràtiques. Per tant, no trobem drets socials en els sistemes totalitaris, com ara Corea del Nord ni, en el seu dia, a l’Alemanya de Hitler ni a la Rússia d’Stalin. Tampoc no existeix l’Estat del benestar en sistemes autoritaris com ara a l’Aràbia Saudita, l’Iran o, antany, a l’Espanya de Franco o la Cuba de Castro.
Així doncs, no tots els països democràtics disposen d’Estat del benestar (d’ara en endavant, EB), però sí que tots els EB són democràtics.
L’Estat del benestar és un gran avenç en la història de la humanitat, doncs són institucions polítiques dins de les democràcies contemporànies que tenen les eines de la gestió pública per tal de garantir una millor igual llibertat de les persones
ELS QUATRE MODELS D’EB
Ara bé, no existeix un model únic d’EB. En la classificació dels EB, primer observem l’EB liberal, localitzat als Estats Units d’Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda. S’anomena liberal perquè qui va crear-lo va ser el president americà Franklin D. Roosevelt, liberal progressista. És un EB on té rellevància el sector privat.
En segon lloc, trobem l’EB familiarista, ubicat a l’Europa Mediterrània, essent el darrer tipus d’EB que es va crear, i on el sector clau és la família, en totes les seves formes familiars. A tall d’exemple, durant la crisi econòmica patida a Espanya entre 2007-2017, quan un jove es quedava sense pis se’n tornava a viure a casa dels pares o bé els avis mantenien els seus descendents amb la seva pensió. La família és el gran coixí social d’aquest EB.
En tercera posició, l’EB corporatiu, situat a Alemanya, França, Holanda i països semblants, on és clau l’Estat. Es fonamenta en acords entre els tres actors polítics tradicionals: Govern, patronals d’empresaris i sindicats de treballadors.
En quart posicionament, l’EB socialdemòcrata, que trobem a Suècia, Finlàndia o Dinamarca. Té potenciats tots els sectors: públic, privat, tercer sector i famílies. S’anomena socialdemòcrata perquè foren partits socialistes els primers que endegaren la seva creació. És el més avançat de tots els EB.
CORRELACIÓ DE L’EB
Per entendre els diferents tipus d’EB, cal entendre una connexió entre els impostos que recapta l’Estat i les prestacions públiques que s’ofereixen. La correlació és la següent: amb menys impostos, també hi ha menys prestacions públiques; amb més impostos, es tenen més prestacions des de la gestió pública.
Per tant, a Espanya hi ha més impostos i més prestacions públiques que als Estats Units; a Alemanya, més impostos i més prestacions públiques que a Espanya; i a Suècia, més impostos i més prestacions públiques que a Alemanya. Aquesta és la lògica principal per entendre la classificació de l’EB.
ES TRENCA LA LÒGICA
Tot funciona bé en gairebé tots els models d’EB, menys a l’EB familiarista de Grècia, Espanya o Portugal. L’EB de l’Europa del sud no rutlla perquè es trenca la lògica que mou l’EB. La corrupció política i l’economia submergida fan trontollar la correlació que s’estableix entre més o menys impostos i més o menys prestacions públiques. Es fractura l’EB perquè la corrupció fa que paguin els corresponents impostos directes només aquelles persones que ni malversen diners ni estan sota l’economia submergida. La forta corrupció és la causa principal de la pobresa i és allò que duu el model d’EB familiarista a enfonsar-se a la Mediterrània.
