Per poder comparar les magnituds de diferents països cal passar-les a una moneda comuna, la qual cosa es pot fer a través del tipus de canvi.
MAITE CANCELO. Vocal de la Junta de Govern del Col·legi d’Economistes de La Corunya i en el Consello Galego d’Estatística.
Aquesta transformació pot ser problemàtica quan la moneda d’un país es fixa de manera artificial o quan hi ha grans diferències de preus.
Per això, quan volem comparar el PIB de països econòmicament més desenvolupats amb nivells de preus més elevats que els dels menys desenvolupats, el solem expressar en dòlars segons les PPP.
Les PPP (Purchasing Power Parity), en espanyol Paritats de Poder Adquisitiu o de Compra (PPA o PPC), són uns tipus de canvi que igualen el poder de compra de les monedes. Ens permeten comparar algunes magnituds, com el PIB, convertint-les en una moneda comuna i, sobretot, eliminant les diferències dels nivells de preus entre països. La seva elaboració parteix de la Teoria del poder adquisitiu que assenyala que un dòlar ha de comprar la mateixa quantitat de béns i serveis a qualsevol país, i es calcula en base als diferents preus d’una cistella de productes. La seva aplicació també permet analitzar en quina mesura una moneda està depreciada en relació amb el dòlar.
Així, si agafem l’informe publicat per l’FMI l’abril d’aquest any, i comparem el PIB per càpita de l’any 2017, mesurat en dòlars i PPP, veiem que a Espanya va assolir un valor de 38.286 dòlars per habitant i a Itàlia de 38.140. No obstant això, si eliminem l’efecte de les paritats i passem a dòlars amb el tipus de canvi, a Espanya el PIB baixa a 28.359 dòlars per habitant, situant-se per sota dels 31.984 dòlars per habitant d’Itàlia. Aquesta diferència el que està reflectint és la desigualtat en el poder adquisitiu que es produeix en els dos països, ja que a Espanya el nivell de preus és inferior a l’italià, fet que provoca que, amb menys renda, puguem comprar més béns i serveis, per la qual cosa, en última instància, la nostra renda real sigui més gran.
