No és massa agosarat pensar que d’aquí 20 anys hi haurà un sistema funcional i operatiu de transport automàtic que ens portarà a la feina de manera intel·ligent i segura sense moure un sol dit. Tampoc sembla desgavellat imaginar un exèrcit de drons dominant el cel de les ciutats per a despatxar compres quotidianes com ara aliments, roba o electrodomèstics; o sofisticats cel·lulars que habilitaran tot tipus de pagaments i identificacions electròniques, deixant enrere els diners en efectiu i documents físics com el DNI. La implantació progressiva de totes aquestes (i d’altres) noves tecnologies digitals, sens dubte, suposarà una empenta crucial per al progrés i desenvolupament dels països, no obstant això, també podria contribuir a eixamplar les ja de per si àmplies bretxes socioeconòmiques que hi ha entre nord i sud, cosa que implicaria dècades de retard.
Robert Valls. Periodista i sociòleg.
Escenes futuristes imaginades fa tan sols uns pocs anys s’acosten avui a passos de gegant a l’esfera de la realitat gràcies a dos factors essencials: d’una banda, l’empenta innovadora d’empreses punteres -com Google, Tesla, Amazon o Uber-, que implementen solucions tecnològiques de manera massiva, disruptiva i ambiciosa; i, de l’altra, la instal·lació progressiva de l’Internet de les coses (IoT, en les seves sigles en anglès), que facilita una infraestructura digital sense la qual els avenços tecnològics no podrien transcendir en la quotidianitat.
Per exemple, perquè els cotxes intel·ligents funcionin és imprescindible comptar amb programaris interconnectats que intercanviïn informació permanentment, o que els drons disposin d’infraestructures físiques i digitals per a no patir accidents i poder dipositar, així, els productes en el lloc indicat de forma eficient.
Els avenços tecnològics arriben a tots els racons del planeta molt més ràpid que en qualsevol altre moment històric, però per a implantar l’Internet de les coses calen infraestructures costoses
El desenvolupament del món del futur reportarà -ja ho està fent- immensos beneficis econòmics per als països que aconsegueixin capitanejar la innovació tecnològica. De fet, la consultora tecnològica IDC calcula que pel 2020 l’Internet de les coses configurarà un mercat de 7.100 milions de dòlars i donarà feina a 36 milions de professionals, i un estudi de Technavio assegura que entre el 2017 i el 2021 el mateix mercat creixerà a un ritme del 32% anual.
Però, lamentablement, aquest món futurista només sembla versemblant a ciutats com Nova York, París, Londres, Pequín, Xangai o Barcelona; a la majoria de ciutats africanes o llatinoamericanes, i fins i tot a les àrees rurals dels països asiàtics, actualment resulta poc creïble.
La bretxa, lluny de tancar-se
La raó pot resumir-se en dues paraules: infraestructures inadequades. És cert que avui dia els avenços tecnològics arriben a tots els racons del planeta molt més ràpid que en qualsevol altre moment històric. Però la implantació de l’Internet de les coses requereix d’infraestructures sofisticades i costoses en tots els sectors i indústries, i per a materialitzar-se s’ha de produir una articulació eficient entre el sector públic i privat, alhora que es capten grans inversions, cosa que no sempre passa.
Des de la perspectiva pública, observar les taxes d’inversió en R + D a les regions punteres i a les més endarrerides no és gaire esperançador: les inversions als països de l’OCDE se situen en el 2,5% del PIB, mentre que els Estats Units hi dediquen el 2,8%, el Japó el 3,2%, Àsia i el Pacífic el 2,4%, Llatinoamèrica el 0,7%, l’Àfrica subsahariana el 0,4%, els estats àrabs el 0,3% o Àsia central el 0,2%.
Si aspirem a tenir societats globals equitatives, és imprescindible que els països d’ingrés mitjà i baix impulsin la seva productivitat i competitivitat i reforcen les seves inversions en innovació
Una altra dada il·lustrativa és el nombre de patents tecnològiques internacionals registrades a cada país, un indicador que quantifica la innovació que pot convertir-se en negoci i, amb això, generar un impacte positiu en l’economia, crear llocs de treball de qualitat i potenciar la competitivitat. El rànquing de sol·licituds internacionals de patents l’encapçalen els Estats Units, el Japó, la Xina, Alemanya i Corea del Sud, a una distància abismal dels països en desenvolupament.
Amb aquestes xifres, sembla evident que la revolució digital i tecnològica amenaça d’eixamplar les bretxes que hi ha entre les economies més avançades i els països actualment d’ingrés mitjà i baix. Per això, si aspirem a tenir societats globals equitatives, és imprescindible que els països d’ingrés mitjà i baix impulsin la seva productivitat i competitivitat i reforcin les seves inversions en innovació.
Mig planeta està desconnectat
D’altra banda, un informe del Banc Mundial indica que, malgrat que Internet i les noves tecnologies s’estan expandint ràpidament a nivell global, encara hi ha un 60% de la població que no participa de l’economia digital i, conseqüentment, no es beneficia del suposat creixement, ocupació i millors serveis públics associats al boom tecnològic. Les economies de l’OCDE, per exemple, destinen un 50% més de recursos a l’expansió de xarxes de comunicacions en termes per càpita que la mitjana de països de l’Amèrica Llatina i el Carib, segons un informe de CEPAL, CAF, CET.LA i Fundación Telefónica. Tot i que el món digital ha contribuït en un 4,3% al PIB regional i ha generat més de 900.000 llocs de treball, es calcula que per tancar la bretxa digital entre Llatinoamèrica i les economies avançades es requereixen uns 28.000 milions de dòlars anuals fins al 2020.
En el cas d’Àfrica, segons un estudi del Banc Mundial del 2012, al voltant del 6% del PIB del continent està relacionat amb el món de les TIC. Addicionalment, segons el GSMA, el 80% del territori africà estarà connectat a una xarxa 5G el 2022, i segons la Unió Internacional de Telecomunicacions, actualment més del 80% de la població jove (uns 830 milions de persones) té accés al món en línia. Aquestes dades mostren el gran potencial que el desenvolupament de les noves tecnologies pot tenir en la reducció de la pobresa, el foment de la igualtat d’oportunitats, la creació de llocs de treball de qualitat i, en definitiva, en el progrés dels països.
Pel que fa a Àsia i el Pacífic, es tracta de la regió que registra un creixement d’usuaris d’Internet més elevat, encara que també presenta bretxes entre els països amb més i menys ingressos.
Res no tornarà mai a ser igual
Malgrat això, l’Internet de les coses està cridat -sí o sí- a marcar una fita en la història moderna, ja que presumiblement alterarà per sempre alguns patrons socials i comercials i, en definitiva, la forma com ens relacionem amb el nostre entorn físic i simbòlic. El que encara està per veure és com aconseguirem que els avenços tecnològics integrin i equiparin les diferents regions del planeta, en lloc de polaritzar-les.
ESTAN PREPARADES LES EMPRESES?
L’Internet de les coses està cridat a influir en tots els sectors econòmics, des de la fabricació, agricultura, salut i energia, fins a l’automoció i el transport. Això vol dir que les bretxes que avui dia es generin podran implicar dècades de retard.
El món empresarial té un paper determinant en la implantació de les innovacions tecnològiques, tot i que també necessita quantioses inversions per a desenvolupar noves iniciatives, que no sempre es troben a les regions en desenvolupament. Actualment, a nivell global, el 30% de les empreses planifica inversions en noves tecnologies, i el 2019 s’hauran doblat els ingressos generats el 2015 pels big data fins a arribar a prop dels 200.000 milions de dòlars, segons IDC.
Tal com s’exposa en el llibre Big Data: atrapando al consumidor, les empreses s’enfronten a un canvi radical per a adaptar els seus processos operatius a la realitat que les noves tecnologies presenten, i no totes, ni tan sols les situades en les regions més avançades, estan prou preparades.