Els dèficits o superàvits exteriors percebuts com excessius van ser un dels ingredients de fragilitats més destacats en el camí a la crisi. Des de llavors s’han reduït en certa mesura, però continuen essent font de controvèrsies.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
Com és prou conegut, és perfectament normal a la vida de les famílies, les empreses i els països que en algunes èpoques els ingressos i les despeses no coincideixin exactament, donant lloc a dèficits –que condueixen a necessitats de finançament– o a superàvits –que permeten una capacitat de finançament a d’altres–. Aquests “desajustos” poden estar perfectament justificats per diverses raons, com ara oportunitats interessants d’inversió més enllà de l’estalvi propi disponible –que és raonable finançar apel·lant a recursos aliens sempre que les inversions siguin prou productives com per a permetre retornar amb escreix els recursos agafats en préstec– o, en cas contrari, per una situació demogràfica o de maduresa industrial que faci interessant estalviar per al futur i prestar els excedents a iniciatives que poden donar un bon rendiment. A escala internacional, l’era de globalització ha facilitat que els fluxos financers desbordin amb creixent facilitat les fronteres nacionals.
L’era de globalització ha facilitat que els fluxos financers desbordin amb creixent facilitat les fronteres nacionals
Des de principis del segle XXI varen passar a primer pla les preocupacions pels “desequilibris externs”, referits a uns dèficits d’uns països i uns superàvits d’altres que, en pocs anys, van augmentar de forma molt ràpida. Com mostra la línia més pronunciada de la figura 1, l´índex global de desequilibris externs de l’FMI venia augmentat des de finals del segle XX – coincidint, o no, amb la dinàmica globalitzadora – i es va accelerar els primers anys del nou segle, de manera que el valor de l’índex just abans de la crisi pràcticament triplicava el que tenia a principis de la dècada dels anys 1990.
Aquestes magnituds feien cada vegada més difícil explicar en termes de “desajustos normals” aquests saldos exteriors de molts països. El fet que el llistat dels que necessitaven finançament exterior estigués liderat pels Estats Units i, d’altra banda, que la Xina encapçalés el rànquing dels superavitaris va donar una clara (i morbosa) dimensió geoestratègica a uns desequilibris que en principi podien semblar “només” econòmics i financers. Van reaparèixer les referències a precedents de la Història en què el relleu en l’hegemonia s’havia associat a l’endeutament de les antigues potències, des de la caiguda de Roma fins al declivi de l’Espanya dels Àustria.
El creixement desitjable
Alguns analistes esmentaven com la creixent magnitud dels desequilibris externs introduïa elements de fragilitats que podien acabar de forma disruptiva, en forma de crisi. Es constatava com algunes economies com els propis Estats Units o les del Sud d’Europa –amb Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia en posicions molt destacades del rànquings de països amb posicions exteriors deficitàries – estaven destinant, en una mesura més o menys important, els recursos rebuts en préstec a activitats, com els excessos immobiliaris, de dubtosa sostenibilitat en el temps i de discutible aportació a la modernització i competitivitat dels països. Encara es discuteix en quina mesura aquests desequilibris van ser causes i/o símptomes de les dinàmiques que van portar a la crisi financera global. I malgrat que quan aquesta va arribar (anys 2008-2009) la magnitud dels desequilibris es va reduir –en el context de la contracció de totes les activitats econòmiques i financeres– també es constata com a la segona dècada del segle XXI si bé la seva quantia s’ha estabilitzat en nivells que són inferiors als màxims assolits just abans de la crisi, tampoc no hem retornat a la situació més estable d’abans d’iniciar-se l’escalada. Els riscos de “tornar-hi” van fer que des de fa un quants anys l’FMI publiqui l’External Sector Report , un informe sobre el sector exterior on supervisa acuradament la seva evolució. Al cap i a la fi, cal recordar que, des del 2009, el G20 ha conceptualitzat el creixement desitjable que cal recuperar com a fort i sostenible, però també com a “equilibrat”, en el sentit de ser compatible amb unes posicions sense superàvits ni dèficits excessius.
Des del 2009, el G20 ha conceptualitzat el creixement desitjable que cal recuperar com a fort i sostenible, però també com a “equilibrat”, en el sentit de ser compatible amb unes posicions sense superàvits ni dèficits excessius
La més recent edició de l’External Sector Report explica com al menys una tercera part dels superàvits i dèficits més recents no estan justificats pels factors subjacents considerats com a més rellevants, de forma que serien realment excessius, no tan sols en termes comptables, sinó també des de la perspectiva de la racionalitat econòmica. I destaca com la tipologia dels desequilibris ha presentat canvis tan significatius com reveladors els darrers pocs anys. La taula 2 presenta el llistat dels 10 primers països amb superàvit (capacitat de finançament) i en dèficit (necessitat de finançament) l’any 2006 (representatiu de la situació prèvia a la crisi), el 2013 (després dels ajustos més durs) i el 2016, quan ja es parla d’una certa recuperació i/o normalització.
Podem esmentar alguns dels aspectes més notables d’aquesta evolució: d’una banda, els Estats Units encapçalen des de principis del segle XXI el llistat de països deficitaris (en termes absoluts, però no en proporció dels respectius PIB nacionals, per descomptat) encara que la seva magnitud s’ha reduït a menys de la meitat entre els anys 2006 i 2016. Precisament una de les incògnites pel 2018 serà veure com les polítiques econòmiques de l’Administració Trump, que insisteixen a voler reduir aquest dèficit exterior, acaben afectant realment els saldos dels comptes internacionals dels EUA.
D’altra banda, els països del Sud d’Europa que, com ja s’ha dit, estaven en llocs destacats dels deficitaris el 2006, varen abandonar aquestes posicions com a resultats de les mesures d’ajust implementades –sovint “per iniciativa” dels països creditors – quan va arribar la crisi. I fins i tot alguns, com Itàlia o Espanya, es troben, amb les dades del 2016, entre els 15 països (Itàlia, al lloc 9; Espanya, al 12) amb un superàvit més gran!
Superàvits i controvèrsies
Pel que fa als països superavitaris, la Xina i Alemanya venen ocupant els dos primer llocs, però així com el gegant asiàtic ha reduït significativament la seva posició superavitària –en el marc de la seva nova estratègia de donar més pes a la demanda interna i no dependre tant de l’exterior –Alemanya l’ha incrementada de forma molt notable. Això ha provocat controvèrsies sobre si la Xina estava contribuint més al reequilibri de l’economia mundial que una Alemanya que veu incrementats els seus superàvits externs malgrat totes les recomanacions dels organismes internacionals de fer ús del seu potencial per expansionar més la seva economia i generar efectes positius sobre la resta de països, tant els més propers (Europa) com el conjunt de l’economia mundial.
Una de les incògnites pel 2018 serà veure com les polítiques econòmiques de l’Administració Trump, que insisteixen a voler reduir el dèficit exterior, acaben afectant realment els saldos dels comptes internacionals dels EUA
El cas de Japó mostra com la seva tradicional posició superavitària va experimentar un parèntesi els anys posteriors als problemes de la central nuclear de Fukushima (2011) i les disrupcions que va provocar. Però les dades del 2016 mostren ja el seu retorn al pòdium dels superavitaris. L’ascens de Corea del Sud també mereix atenció.
Finalment, també és molt notable l’impacte dels preus del petroli. Tradicionalment, l’Aràbia Saudita es trobava entre els països més superavitaris (juntament amb d’altres com Kuwait o Qatar), però el 2016 se situava al 9è lloc dels deficitaris com a conseqüència de la davallada dels preus. Caldrà seguir les implicacions que comportarà la seva normalització i les eventuals lliçons que es puguin desprendre d’aquesta volatilitat. Aquesta reversió es mostra a la figura 3, en que també apareix l’evolució d’altres àrees i/o grups de països.
Llegeix també:
Llegeix també:
