Insurrecció és sinònim d’un inconformisme intel·lectual que porta a l’acció i que condueix a una societat més justa, segons el pensament de John Friedmann. Superar algunes estructures burocràtiques estatals, poc necessàries, i governar pensant en la societat a la qual servir no és una utopia sinó un ideal per la qual val la pena lluitar. Des que vaig conèixer en John, el 1991, fins a la seva recent mort (2017) he pogut comprovar en multitud d’ambients públics i privats que és possible i més eficaç allò que podria sintetitzar-se en un “Treballant amb la Gent”.
Text: Adolfo Cazorla. Doctor en Planificació, UPM i director general de la Escuela de Organización Industrial (EOI).
Resulta evident que durant l’última dècada s’han intensificat els símptomes d’esgotament i de cert tedi en la relació entre el que podríem anomenar la societat civil i els seus governants. Ens trobem en moments de canvi accelerat amb uns desenvolupaments tecnològics que enriqueixen la nostra capacitat d’acció, sobretot en l’àmbit digital en el seu sentit més ampli. En aquest context, el model de governança que ha estat vigent a Europa, i per tant a Espanya en les últimes dècades, sembla esgotat i es troben a faltar “altres formes de govern”, ara que ja han passat uns quants anys del nou mil·lenni.
El model de governança que ha estat vigent a Europa, i per tant a Espanya en les últimes dècades, sembla esgotat i es troben a faltar “altres formes de govern” ara que ja han passat uns quants anys del nou mil·lenni
La figura de John Friedmann, veritable pioner i visionari en aquestes qüestions, emergeix amb singular força en el seu pensament i obra, desenvolupada amb intensitat poderosa. Els editors del llibre Insurgencies and Revolutions. Reflections on John Friedmann´s Contributions to Planning Theory and Practice sintetitzen magistralment la seva influència mundial: “Durant les últimes sis o més dècades, John Friedmann ha estat una força insurgent en el camp de la planificació urbana i regional, transformant-la des de la seva tradicional preocupació centrada en l’Estat per a establir l’ordre social i espaial en un domini radical d’acció col·laborativa entre l’Estat i la societat civil per a crear “la bona societat” en el present i el futur. ”
UN ALTRE GOVERN ÉS POSSIBLE?
Des d’una escrupolositat inestimable en el seu context democràtic, la planificació en l’àmbit públic s’ha entès com a l’execució d’uns plans inserits en una política d’un Govern ratificat, en el seu moment, per unes eleccions. Aquest inqüestionable aspecte es presenta com quelcom necessari, però, ara mateix, no suficient.
L’aportació de Friedmann rau en el fet que, al final, aquest coneixement (pla) que es du a l’acció (projectes), encara que en la seva concepció democràtica és irreprotxable, presenta una certa pobresa epistemològica. El coneixement que nosaltres fem servir -la nostra visió d’allò que cal fer- (Friedmann en diu coneixement expert sistemàtic i vertebrat), no és complet per a encertar a desenvolupar unes polítiques que condueixin cap a una societat bona i justa, sobretot en un entorn de turbulència social i tecnològica.
Aquest coneixement expert ha d’interactuar amb l’anomenat coneixement experimentat que proporcionen altres gents, i que moltes vegades no és ni sistemàtic ni vertebrat, però sí real. D’aquesta manera, les polítiques que s’apliquen amb plans no serien vistes per la població afectada com una cosa llunyana, sinó propera, de manera que s’hi comprometrien perquè les percebrien com una cosa bona per a les seves vides.
Aquest estil de planificació per a la postmodernitat en la qual ens trobem no és un sistema assembleari o de contínues consultes als individus afectats. En una societat civil raonablement organitzada, això és possible i dependrà de l’àrea, del tipus de política, etcètera; per a això serà necessària una cosa que es demana de forma activa i creixent en la societat: sensibilitat social per part dels actors principals, que Friedmann defineix com a empresaris de la planificació: mobilitzadors en l’àmbit públic que busquen solucionar els problemes de la societat amb fórmules noves basades en “aprendre de l’acció” i, tal com deia Friedmann el 2011: “Aquesta relació entre coneixement i acció s’ha d’entendre de manera interactiva, com un procés continu d’aprenentatge social.”
El desembre del 2001 es va presentar el llibre Planificación en el Ámbito Público per iniciativa de l’Instituto Nacional de Administraciones Públicas, amb la presència del Doctor Friedmann. Aquesta obra excelsa tradueix el títol original Planning in the Public Domain: From Knowledge to Action (1987), i roman tremendament actual tant pel que fa als seus diagnòstics precursors com a les línies d’horitzó suggerides. El mateix Friedmann em va manifestar en més d’una ocasió que era una autèntica Summa, recordant Tomás d’Aquino i la seva obra. Una síntesi de dos segles d’història de planificació i una proposta de futur, esbossats anteriorment, així ho avalen. Quatre són les tradicions de planificació que justifica en el seu llibre: reforma social, anàlisi de polítiques, aprenentatge social i mobilització social, que permeten fer uns diagnòstics ràpids i profunds de societats, països, regions, etc.
La seva proposta sobre la recuperació de la comunitat política segueix sent tremendament actual i oberta. Descansi en pau, John, i com fa el clàssic: que les teves obres t’acompanyin.
Considerada com una de les més rellevants figures mundials del pensament i pràctica de la planificació, John Friedmann ha estat el fundador del Programa de Planificació Urbana a la Universitat de Califòrnia, Los Angeles, des del 1969, des d’on ha disseminat el seu pensament als cinc continents durant més de 30 anys, amb una plèiade de deixebles, alguns dels quals li rendim un homenatge intel·lectual en el llibre Insurgencies and Revolutions. Reflections on John Friedmann´s Contributions to Planning Theory and Practice (2017).
Com una força insurgent i pionera en el camp de la planificació regional i urbana, Friedmann va transformar el tradicional estil de presa de decisions en planificació centrat en l’Estat en un model col·laboratiu d’acció entre l’Estat i la societat civil per a aconseguir allò que anomena la “good society” (la bona societat, en anglès).
Entre els seus reconeixements internacionals destaca el Distinguished Planning Educator Award d’American Collegiate Schools of Planning (1988). Ha estat premiat amb doctorats Honoris Causa per la Universitat Catòlica de Xile, per la Universitat de Tecnologia de Dortmund i per la Universitat de York a Toronto. El 2006, va ser el primer receptor del Premi de la Conferència d’ONU-Hàbitat “per la seva destacada i sostinguda contribució a la investigació, el pensament i la pràctica en el camp dels assentaments humans”. I el 2008, va ser nomenat Assessor Honorari de l’Acadèmia Xinesa de Planificació i Disseny Urbà. Va morir el juny del 2017.
