Les mesures proteccionistes iniciades pels Estats Units a principis de 2018 estan portant, com en d’altres moments de la Història, a una escalada delicada i perillosa amb impactes que van molt més enllà dels vessants estrictament comercials o econòmics.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
El gener del 2018, l’Informe de Riscos Globals del World Economic Forum titulava un dels epígrafs del document “La mort del comerç”, referint-se, de forma provocativa, als riscos d’una escalada proteccionista fins llavors només apuntada per l’administració Trump, però, des de llavors, molt més seriosament implementada. Naturalment, com ens ensenya la Història, una iniciativa d’aquesta envergadura està destinada a ser ràpidament resposta amb mesures semblants, iniciant una escalada de represàlies que, quan donen pas a una guerra comercial, se sap com comencen, però no com acaben. Encara que el titular Death of Trade pugui semblar –almenys, per ara– exagerat, les dades i l’experiència dels anys 1930 ens mostra com el col·lapse dels intercanvis comercials pot ser realment dràstic si la dinàmica escapa de control. I, segons alguns plantejaments, la guerra comercial va ser un dels factors que va coadjuvar, como a mínim, en el conflicte militar de la Segona Guerra Mundial. Aquest abril, la directora de l’FMI recordava com, després d’aquesta, el sistema multilateral de comerç va ajudar a redreçar la situació, però que, ara, “el sistema de normes i responsabilitats compartides té el perill de ser destruït” per la revifada del proteccionisme. I el director de l’Organització Mundial de Comerç, durant la presentació de les perspectives pel 2018, afegia que “un cicle de represàlies (comercials) és la darrera cosa que necessita l’economia mundial”.
Encara que el titular Death of Trade pugui semblar –almenys, per ara– exagerat, les dades i l’experiència dels anys 1930 ens mostra com el col·lapse dels intercanvis comercials pot ser realment dràstic si la dinàmica escapa de control
Naturalment, el proteccionisme no l’ha inventat Trump. De fet, al llarg de la Història, el lliure comerç ha estat més aviat l’excepció. De fet, quan després de la guerra es va decidir, a la conferència de Bretton Woods (1944), establir un ordre econòmic internacional amb institucions multilaterals que articulessin una coordinació internacional que evités tornar a la desastrosa experiència de les dècades anteriors, es va preveure una International Trade Organization – com a membre d’una tríada, juntament amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial – que no va poder començar a funcionar com a institució internacional de ple dret i va haver de ser substituïda per un més modest Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT, en les sigles angleses) que, malgrat tot, va fer una bona feina, durant dècades, per anar avançant en un lenta i gradual liberalització comercial. La pax Americana requeria, també, pau comercial. Només a partir del 1995 va ser possible posar en funcionament una Organització Mundial de Comerç (WTO) com una institució internacional plena, amb mig segle de retard respecte de l’FMI, símptoma que els temes comercials són especialment delicats en l’àmbit internacional, per la quantitat d’interessos concrets afectats.
La temptació del proteccionisme
Una altra regularitat històrica és que, en moments de dificultats com ara les recessions i crisis, les temptacions proteccionistes s’accentuen. Això és tan conegut que, el 2008, el G20 va assumir en les seves declaracions formals que calia evitar tornar a caure en aquesta perillosa deriva. Però, malgrat els compromisos, no es va poder evitar l’anomenat “proteccionisme de baixa intensitat” –o murky protectionism– en forma d’una plèiade de mesures, sovint camuflades d’eines per a contribuir a la recuperació econòmica, que, a la pràctica, restablien discriminacions entre productes nacionals i estrangers. Iniciatives com Global Trade Alert han documentat de forma força exhaustiva l’ampli llistat d’aquest tipus de proteccionisme.
Ara es tracta d’un salt qualitatiu endavant. De manera oberta, fins i tot crua, es presenten les mesures proteccionistes amb els formats més directes, com els aranzels, que havien estat revisats a la baixa durant dècades. I –el que és, com a mínim, tan delicat i, potencialment, més perillós– es fa mitjançant plantejaments unilaterals, fora dels mecanismes multilaterals laboriosament establerts durant dècades. Si ja s’ha fet referència a la “mort del comerç”, ara es fan referències a la mort de l’ordre mundial liberal. Un analista tan de l’establishment com Richard Haas, president del Consell de Relacions Exteriors dels Estats Units, parla del RIP de les regles del joc que han dominat l’escena internacional des de la Segona Guerra Mundial. Flirtejant, de nou, amb la terminologia bèl·lica, no falten, tampoc, les referències a com una escalada de conflicte comercial entre els Estats Units i la Xina podria interpretar-se com una nova fase de les friccions que al llarg de la Història s’han produït entre una potència hegemònica i una altra que aspirava a rellevar-la en aquesta posició. D’altres destacats analistes apunten, també, que els temes de fons sota una eventual guerra comercial van més enllà: Martin Feldstein, influent expresident del Consell d’Assessors Econòmics de la Presidència dels Estats Units, indica el paper central de garantir la propietat intel·lectual i el control de les innovacions, mentre que el premi Nobel Joseph Stiglitz apunta més específicament a la lluita pel control de les tecnologies d’intel·ligència artificial, centrals en el futur lideratge econòmic i polític.
De manera oberta, fins i tot crua, es presenten les mesures proteccionistes amb els formats més directes, com els aranzels, que havien estat revisats a la baixa durant dècades
És tot, ara, realment diferent?
Intentant modular els temors pels efectes d’una escalada proteccionista, algunes veus insisteixen que la situació de l’economia mundial, a finals de la segona dècada del segle XXI, és molt diferent de l’existent en èpoques anteriors en aspectes que fan més difícil que les coses arribin tan lluny. S’argumenta que les cadenes globals de valor estableixen moltes més interdependències entre els països, de manera que penalitzar, per exemple, les importacions xineses que arriben als Estats Units podria acabar essent especialment negatiu per a empreses d’aquest país que lideren xarxes de producció amb presència a la Xina. O també es diu que, en l’actualitat, les globalitzacions comercial o financera són importants, per descomptat, però que la dimensió global dels fluxos de coneixement, les informacions, les idees, fins i tot les modes, són vessants també cabdals del que anomenem globalització. Són arguments interessants que cal tenir en compte, però no és segur que siguin definitius. D’una banda, pel pes creixent dels components regionals a les cadenes globals de valor, que fa que es parli, per exemple, de la factoria Àsia. D’altra banda, perquè la conjunció de mesures restrictives del comerç es produeix, i, amb tota probabilitat, no és simple coincidència, amb l’ascens de plantejaments de tipus autoritari, amb retòriques de fervor maniqueu de contraposició entre “els nostres” i “els altres”. Alguns països ja fan servir, o n’apunten, mesures de censura fins i tot a Internet, a banda d’operacions de manipulacions o ciberatacs que mostren dimensions de les xarxes d’informació i comunicacions globals que, fins ara, semblaven un costat fosc que estaria deixant de ser marginal.
Parafrasejant un aforisme clàssic del cinisme de la realpolitik, alguns dirien que la guerra és la continuació de les pugnes comercials per d’altres vies. Un altre plantejament més constructiu és que, naturalment, més val competir comercialment que no pas fer-ho per la via bèl·lica. Per a competir en àmbits econòmics calen unes mínimes regles compartides com les que hem tingut les darrers dècades. Seria realment un retrocés d’abast històric enfonsar les regles i institucions i retornar a uns conflictes, inicialment comercials, que esdevinguessin, de nou, l’antesala de pitjors escenaris. Per què ens costa tant, a la Humanitat, d’aprendre les més evidents i cabdals lliçons de la Història?
Parafrasejant un aforisme clàssic del cinisme de la realpolitik, alguns dirien que la guerra és la continuació de les pugnes comercials per d’altres vies. Un altre plantejament més constructiu és que, naturalment, més val competir comercialment que no pas fer-ho per la via bèl·lica
