El paradigma comú del canvi estratègic en què els líders ideen la visió i la completen no té cabuda en un món on ningú, ja sigui dins o fora de la cúpula directiva, sap què ens espera en el futur. Per a seguir sent innovadors, per tant, el canvi estratègic ha d’evolucionar, passant de ser un procés vertical descendent a un procés més democràtic i obert.
HENRIK BRESMAN. Professor de Comportament organitzacional d’INSEAD i director acadèmic de l’INSEAD Global Leadership Centre (GLC).
Avui dia es necessita un nou model de canvi estratègic on la tasca de determinar la direcció futura de l’organització es pugui distribuir entre els equips de primera línia, cadascun amb la seva pròpia àrea d’especialització. Aquest “model d’equips múltiples”, d’una banda, eliminaria la pressió sobre els líders perquè siguin profetes i, de l’altra, asseguraria que la innovació es regeneri a través de l’activitat de l’equip.
Per descomptat, aquest model necessita alguna forma de disciplina per a evitar que tot el sistema col·lapsi en un caos. Els equips, per exemple, requeriran un “director” per a unir-los i garantir que estiguin implementant opcions estratègiques.
En aquest model d’equips múltiples, el “director” és l’equip superior, el rol del qual inclouria (entre altres funcions): fomentar un context segur i d’empoderament per a l’experimentació dels equips de primera línia, ajudar a la coordinació horitzontal, establir normes de comportament i guiar la selecció i la implementació d’opcions estratègiques apropiades.
La preparació dels equips per a iniciar el canvi estratègic generalment requerirà inversions estratègiques per part de les empreses en tres àrees crítiques:
- En primer lloc, en la funció de “descobrir”, és a dir, aquella mitjançant la qual els equips presenten les opcions per a un canvi innovador.
- En segon lloc, en la funció de “deliberar”, per mitjà de la qual els equips expliquen per què haurien de rebre els fons per al canvi proposat, ja que competeixen entre ells pels recursos escassos
- Finalment, en la funció d’“incrustar”, a través de la qual els equips converteixen les noves direccions estratègiques en rutines manejables i sostenibles.
Els principals beneficiaris d’aquests models serien les organitzacions que experimenten un ràpid canvi existencial en el seu entorn operatiu. Les organitzacions amb una noció més clara d’allò que ens espera en el futur poden presentar millors condicions per a executar canvis estratègics usant la coneguda estructura “de dalt a baix”. A mesura que les ràpides tendències del mercat i la tecnologia atrapin a més i més indústries, aquest esquema basat en equips serà cada vegada més pertinent.
