Gonzalo Bernardos és un dels economistes més mediàtics del nostre país. No hi ha setmana que no el veiem fent les seves prediccions en algun mitjà de comunicació. Sens dubte les seves reflexions i opinions capten l’atenció de l’espectador. També ho fa la seva defensa d’una economia més justa per a tots i d’uns dirigents polítics amb principis, com ens explica en aquesta entrevista.
Texto: Berta Seijo
Fotos: Ignacio Adeva
Fa poc vam viure un traspàs de poders exprés al Govern espanyol que alguns han rebut amb optimisme i altres amb força escepticisme. Què espera vostè d’aquesta nova etapa?
L’Executiu de Pedro Sánchez no té marge de maniobra. Amb els pressupostos actuals, i si compleix amb la senda de reducció del dèficit el 2018 i 2019, li queden 200 milions d’euros per gastar. A més tampoc té majoria parlamentària per a, per exemple, tirar endavant al Congrés la derogació de la reforma laboral o per modificar el sistema públic de pensions. En definitiva, el veig un Govern de gestos i de “faré si tingués majoria”, que pot durar aproximadament un any.
Confia almenys que siguin capaços de garantir l’estabilitat econòmica del país?
Poden fer-ho molt millor que el PP, entre altres coses perquè en matèria econòmica l’Executiu de Mariano Rajoy no va fer res. A partir del 2015 la sort va estar del seu costat: va caure la compra de deute públic i privat, es va depreciar l’euro, van sorgir problemes de seguretat al sud de la Mediterrània i a Turquia, el preu del petroli es va desplomar a la meitat, etc. Pensaven que l’economia creixeria un 1,8% i ho va fer un 3,4%. Per això, quan Rajoy afirma que s’ha dedicat “exclusivament” a l’economia, no és veritat. El seu únic mèrit és no haver espatllat la conjuntura econòmica.
Estic segur que el Govern de Sánchez pot fer una millor distribució de la renda, que actualment és lamentable; som el país més desigual d’Europa occidental i el tercer després de Romania i Letònia de tot Europa. Esperem que en matèria macroeconòmica tinguin la mateixa sort que Rajoy. És molt difícil igualar-la, però dubto molt que el vent bufi en contra.
“No patirem una segona bombolla immobiliària a Espanya perquè ni hi ha excessiu crèdit, ni excessiva construcció, ni uns preus elevats en el conjunt del país.”
I què li sembla el nomenament de la nova ministra d’Economia, Nadia Calviño?
Per les seves obres els coneixereu… En principi, amb aquest nomenament es vol donar una imatge de credibilitat, que es respectaran els compromisos en matèria de reducció del dèficit i que s’apostarà per l’estabilitat macroeconòmica. Però ja veurem què fa o què deixa de fer.
Pensi que un país cada vegada té menys possibilitats de canviar la sort del creixement econòmic. El que sí que pot és decidir qui s’aprofita d’aquest creixement econòmic. El PP ho va tenir clar: que se n’aprofitin uns quants, bàsicament les empreses, i que la recuperació macroeconòmica no arribi als treballadors. Va apostar per salaris baixos, i a mi aquest tipus d’economia en què a alguns els hi va molt bé i a d’altres molt malament no m’agrada. Ja sé que Merkel opinaria el contrari… Sembla que s’hagin posat d’acord per liquidar o debilitar la classe mitjana europea, cosa que em sembla absolutament contraproduent.
Ara que el PSOE ha de negociar el sostre de despesa per al 2019, compta amb cert marge per ajustar-se a les xifres de Brussel·les i augmentar al seu torn la despesa pública?
El PSOE pot optar per esprémer al màxim la despesa pressupostada. En altres paraules, tot el contrari que va fer el PP, que no gastava completament les partides de caràcter social, d’infraestructures, d’R+ D+I, etc.
Després, de cara a 2019, espero que, dins de les seves restriccions i compromisos amb Brussel·les, Sánchez agafi i destini més diners als tres pilars de la despesa social: sanitat, educació i assistència social. Perquè el quart, que són les pensions, ha d’anar per consens. Llavors, espero que es reverteixi la situació de forma progressiva en el temps i, sobretot, que es proclamin altres principis, una altra manera de fer.
Parlant de polítiques socials, i ja que ha esmentat abans el tema de les pensions, amb un govern d’esquerres podem estar segurs que passi el que passi el poder adquisitiu de les pensions no es perdrà, sinó que com a mínim es mantindrà?
Hauríem d’estar-ho, perquè si no ho fa, no podríem considerar-ho un govern d’esquerres.
Precisament, una de les línies vermelles de l’economia espanyola és el manteniment del poder adquisitiu de les pensions; ara no se’ls pot dir a les persones que es jubilen i que porten tota la vida cotitzant que cobraran substancialment menys del previst. Amb això, el que fas és cabrejar i decebre molta gent i, sobretot, dones a entendre a les generacions més joves que, aportin el que aportin, segurament no rebran la pensió que els correspon.
El PP havia planejat que el 2050 la relació entre la primera pensió i l’últim salari estigués al 50,5%; en l’actualitat és del 81,8%. Què espero d’un govern d’esquerres? Que faci tot el possible per pagar-les. Per exemple, es pot augmentar la recaptació perquè quadri amb la despesa en pensions; governs anteriors no ho han fet perquè no han volgut, però hi ha marge suficient.
“Cal conscienciar la població que les generacions posteriors viuran millor. L’únic que necessitem són governants que tinguin la sensibilitat de repartir la riquesa.”
Tot i la problemàtica de les pensions, l’economia espanyola creix i amb ella el preu dels lloguers i dels habitatges. Veu possible que l’economia espanyola pateixi tard o d’hora una segona bombolla immobiliària?
En l’actualitat, el mercat del lloguer a ciutats com Barcelona o Madrid funciona de la següent manera: comença a haver-hi un excés d’oferta per sobre dels 1.500 euros (a partir d’aquesta xifra molta gent ja es planteja comprar-se un habitatge); entre 1.200 i 1.500 també hi ha oferta, però en menor mesura; per sota de 1.200 euros tens una demanda brutal, i per menys de 1.000 euros pràcticament no hi ha res. Això conduirà a que aviat, entre 2019 i 2020, veiem un alentiment dels preus.
Pel que fa a l’habitatge de propietat, en les grans ciutats espanyoles els queda de pujada aquest any i part del que ve. Els preus a la fi de 2018 ja hauran superat els de 2007 i, en conseqüència, la capacitat de recorregut que tenen és relativament baixa. No patirem una altra bombolla especulativa a Espanya perquè ni hi ha excessiu crèdit, ni excessiva construcció, ni uns preus elevats en el conjunt del país. El que ocorre a “ciutats de món” com Barcelona o Madrid és que els preus han pujat més del normal com a conseqüència, entre d’altres coses, de l’arribada de població itinerant que ve temporades, setmanes o dies a treballar.
Alguns vénen per feina i d’altres per plaer. Hi ha qui afirma que l’augment d’apartaments turístics també provoca que el preu dels lloguers pugi…
En el cas de la pujada dels lloguers en districtes centrals de Barcelona o Madrid –que no es diferencia molt de l’increment donat a la resta de zones–, sí que hi podrien tenir alguna cosa a veure els pisos turístics.
Ara bé, el que passa és que la capacitat de gestió d’ajuntaments com el de Barcelona és pràcticament nul·la. No s’hi posen mesures per solucionar el problema. Al meu parer, amb les tres següents n’hi hauria prou: que el lloguer turístic només es pugui fer en edificis de propietat vertical, que a cada barri no es pugui destinar més del 5% dels habitatges al lloguer turístic, i que se’ls imposin impostos significatius, pràcticament com els que paguen els hotels, però amb la diferència que aquests impostos vagin destinats a fer millores al barri.
Ja per acabar, segueix pensant que “el futur serà millor que el passat malgrat tot”?
Sens dubte. I estem molt millor que quan vaig escriure el llibre, el 2014. A diferència de llavors, no tenim un problema de PIB ni de creixement econòmic. El que patim és un problema de repartiment, però solucionar això és relativament fàcil, l’únic que es necessita és voluntat.
Cal conscienciar la població que les generacions posteriors viuran millor. L’únic que necessitem són governants que tinguin la sensibilitat de repartir la riquesa. I aquí és importantíssim dur a terme dues coses: en primer lloc, apujar salaris i, en segon lloc, millorar la despesa social.
