BERNARDO AGUILERA. Director d’Assumptes Econòmics i Europeus de la CEOE.
La competitivitat, entesa com la capacitat que té un país de participar en els mercats internacionals de manera reeixida i, al mateix temps, elevar el nivell de vida dels seus ciutadans, està determinada, al seu torn, per la capacitat que tenen les seves empreses de generar i aprofitar avantatges comparatius en factors molt rellevants. La qualitat de les institucions públiques; les infraestructures; l’estabilitat macroeconòmica; la salut i l’educació; el sistema financer; la tecnologia; la innovació; l’eficiència del mercat laboral; i, per descomptat, el cost de l’energia són clau per a la competitivitat econòmica d’un país pel seu efecte tractor sobre l’activitat econòmica, especialment, la industrial.
En la competitivitat del sector industrial hi intervé, lògicament, l’evolució dels seus costos productius, sent el preu de l’electricitat un dels més rellevants, particularment, per a aquells sectors electrointensius en què la factura energètica pot superar àmpliament, per exemple, el cost de personal.
En abordar l’evolució dels preus finals d’electricitat cal diferenciar entre preus majoristes i minoristes. La consecució d’un veritable mercat interior de l’energia a la Unió Europea, i la introducció creixent d’energies renovables exerceixen una pressió a la baixa dels preus a l’engròs de l’electricitat. No obstant això, els preus finals que paguen els consumidors no han seguit la mateixa tendència, a causa de l’evolució a l’alça dels costos elèctrics regulats i dels impostos que es paguen a través de la factura.
Per tant, el futur sistema energètic hauria de complir necessàriament quatre premisses: ser sostenible en el llarg termini; preservar la seguretat de subministrament; complir els compromisos mediambientals; i fer-ho al menor cost possible.
Qui n’assumeix els costos?
Això implica satisfer íntegrament els costos que comporta el subministrament d’energia. No obstant això, aquests costos han de ser estrictament els derivats d’aquest subministrament. És a dir, el sistema energètic no ha de ser qui suporti altres costos, ja que s’estaria sobrecarregant injustificadament la factura energètica final. Per ser precisament costos que no estan relacionats amb el subministrament, caldria treure aquesta part de la factura i posar-la en els pressupostos generals de l’Estat.
Pel que fa al consumidor industrial, cal ajudar-lo a millorar la seva competitivitat, com es fa a d’altres països de la Unió Europea, sempre respectant els criteris sobre ajudes d’Estat. Així mateix, la nova regulació europea pretén dotar el consumidor d’un paper molt més actiu en el sistema elèctric, de manera que les mesures de gestió de la demanda apareixen com una oportunitat per a la consecució d’un sistema elèctric més flexible i eficient.
Finalment, és fonamental disposar d’un marc regulador estable i predictible que aporti la necessària certesa i confiança als inversors. És imprescindible que, en el procés de transició en el qual estem immersos cap a una economia baixa en carboni, s’assoleixin consensos en matèria de política energètica que permetin a les nostres empreses situar-se en posició de lideratge competitiu.
El nostre futur econòmic, pilar en què recau el nostre benestar social i la nostra sostenibilitat mediambiental, depèn de que siguem capaços de donar la solució a aquests reptes.
