10 anys després de l’esclat de la crisi podem tenir ja una certa perspectiva de les lliçons que ens deixa, sobre tot per intentar entendre els reptes que tenim per davant a la propera dècada i els riscos que, de no interpretar bé el que ens ha passat, podem afrontar.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
Resumirem en 10 punts les implicacions que ens deixa una dècada de crisi, amb la perspectiva dels escenaris per a la propera.
1. Un primer punt essencial és adonar-nos que, si volem entendre el que ha passat des de l’any 2008, la pregunta adient no és “per què vam tenir una crisi?” sinó “per què vàrem tornar a tenir-ne una altra?” com les que ha experimentat l’economia des de fa segles i, en particular, com les que a nivell internacional han estat greus, amb la de 1929 com a referència inevitable. A principis del segle XXI, es parlava, sovint amb una complaença que els fets van desmentir dramàticament, de “la fi dels cicles econòmics”. Cal recordar com els advertiments d’observadors prudents (que no cal confondre amb la “indústria del catastrofisme” amb tanta repercussió mediàtica), que advertien de perilloses similituds amb moments anteriors que van acabar malament, van ser menystinguts amb l’argument habitual d’“aquesta vegada és diferent”, rebutjant explícitament reconèixer les lliçons de la Història. Les haurem aprés ara millor i de veritat, o tornarem a caure en els mateixos errors en un futur més o menys proper?
2. Un segon punt, també central, és la necessitat de relativitzar què vol dir “recuperació”. Aquesta darrera dècada una pregunta molt freqüent ha estat quan aconseguiríem recuperar-nos dels efectes negatius del shock que va suposar la crisi. S’entén el que això volia dir en termes de, per exemple, quan es retornaria als nivells del PIB o de l’ocupació que teníem abans del 2008. Però més enllà del retorn als valor previs d’importants indicadors econòmics, és important constatar que en cap cas la famosa “recuperació” seria un retorn a la situació existent en els (aparents) anys “daurats” de mitjans de la primera dècada del segle XXI. Entre el 2008 i el 2018 han canviat moltes coses enormement significatives, des de la tecnologia fins a la geopolítica, passant per la demografia i les preocupacions sociopolítiques, de manera que cal defugir les enyorances de retorn a un passat que ja és impossible (i, possiblement, indesitjable, per les fragilitats que comportava) recuperar.
Un primer punt essencial és adonar-nos que, si volem entendre el que ha passat des de l’any 2008, la pregunta adient no és “per què vam tenir una crisi?” sinó “per què vàrem tornar a tenir-ne una altra?”
3. En un àmbit més concret, a la vista del paper cabdal dels factors financers en l’esclat de la crisi d’ara fa 10 anys, caldria retenir l’anàlisi que ja el 1933 va formular l’economista nord-americà Irving Fisher sobre els aspectes que tenen en comú les crisis financeres greus. Fisher destaca com el sobreendeutament és una causa/símptoma central, la contrapartida del qual són els excessos en la concessió de crèdit per part d’entitats financeres que no avaluen bé els riscos. El camí cap a la crisi del 2008 va mostrar, com és prou conegut a moltes economies occidentals –des dels Estats Units fins a molts països europeus–, una dinàmica d’endeutament excessiu que no es va voler/poder/saber reconduir a temps. Després del 2008 semblava que la lliçó estava apresa, i en alguns casos els processos de “desendeutament” van ser dolorosos. Però des de fa uns anys, diversos estudis, especialment els del Banc Internacional de Pagaments (BIS) de Basilea, insisteixen a dir, amb preocupació, que el volum de deute a escala global continua pujant, i no només per l’endeutament públic que pren el relleu del privat en alguns països o per una vertiginosa trajectòria del deute privat a la Xina. Ens estem tornat a asseure damunt d’un “volcà de deute”?
4. La temptació d’excessos financers ha estat sempre present al llarg de la Història. Una resposta que semblaria clara per “acotar-los”– tant a aquests, com a totes les manifestacions de la cobdícia – seria establir regulacions prudents per part dels poders públics que supervisessin i limitessin el que es pot fer amb quelcom tan delicat com ara són les màquines dels diners, del crèdit i del deute. De fet, van ser les regulacions establertes a les lleis bancàries dels Estats Units per part de l’Administració Roosevelt el 1933 i el 1935, les que van contribuir a fer front a la Gran Depressió. I, precisament, va ser la derogació d’aquestes regulacions, a finals del segle XX i principis del segle XXI, la que va tornar a donar “barra lliure” a les entitats financeres dels Estats Units, possibilitant els excessos que van portar a la crisi. És cert que, des del 2008, s’han posat en marxa normatives i regulacions a nivell nacional i internacional (inclosa la dimensió europea), però també ho és que aquestes regulacions han estat “aigualides” durant les seves tramitacions a causa de les pressions dels lobbies financers, deixant oberts els dubtes sobre si podien realment estar segurs que la millora en la solvència dels sistemes financers ens posava a cobert de nous riscos… o no ho feia.
Entre el 2008 i el 2018 han canviant moltes coses enormement significatives, des de la tecnologia fins a la geopolítica, passant per la demografia i les preocupacions sociopolítiques, de manera que cal defugir les enyorances de retorn a un passat que ja és impossible (i, possiblement, indesitjable, per les fragilitats que comportava) recuperar
5. El paper de les polítiques macroeconòmiques s’ha vist sotmès a forts debats i reconsideracions. Al principi de la crisi, les expansions fiscals van ser notables per tal d’aturar el cop –dèficits públics que van salvar el món, va sentenciar l’economista nord-americà Paul Krugman-, però des de llavors les controvèrsies sobre el grau desitjable de disciplina fiscal i de preocupació per la sostenibilitat de les finances públiques continuen obertes. En política monetària, davallar els tipus oficials d’interès a zero va marcar un límit a partir del qual explorar noves dimensions, com les expansions quantitatives o (alguns) tipus d’interès negatius. En tot cas, una qüestió que pot marcar el futur és la consideració que les tradicionals polítiques macroeconòmiques (fiscals i monetàries) tenen avui menys marge de resposta si es produeix un altre sotrac, de manera que la capacitat de resposta de les polítiques públiques es troba en entredit.
6. Un altre tema obert és el famós “canvi de model productiu”. En arribar la crisi es va convertir en un mantra insistir en la responsabilitat que tenia sobre la seva especial gravetat per al nostre entorn més proper el fet d’haver basat l’aparent prosperitat precrisi en un model productiu centrat en activitats que no competien internacionalment, amb limitat valor afegit, i intensives en ocupació de baixa qualificació. Les declaracions reiterades sobre la necessitat d’un profund canvi de model productiu per tal d’encarrilar amb més solidesa la sortida de la crisi han donat fruits només molt parcials. Cal reconèixer que el posicionament del nostre teixit productiu en la competitivitat global ha millorat, amb una presència exportadora molt notable tant d’empreses grans com d’altres de menor dimensió. Però també és cert que els sectors del “vell” model productiu tornen a tenir un paper protagonista que posa en dubte que el relleu en el motor de dinamisme econòmic hagi estat prou profund.
7. El pas a primer terme de les preocupacions per la “distribució de la renda” és una altra dimensió que ha vingut per quedar-se. Les taxes de creixement prèvies a la crisi van amagar la desigualtat en el repartiment dels anomenats “dividends de la globalització”. Però els debats sobre la forma percebuda com no equitativa com es van distribuir els costos dels ajustos a la crisi, i més recentment també la percepció que els beneficis de la recuperació no estaven reduint les asimetries socials –amb més precarietat en les condicions laborals, pèrdua de pes del factor treball en la distribució de la renda, etc.–, han fet que aflorés un malestar social amb conseqüències polítiques evidents. La propera dècada haurà d’afrontar la necessitat d’una més gran inclusivitat (un altre terme que ha passat a primer pla) si es vol evitar un crescendo de tensions sociopolítiques de final difícil de preveure.
Després del 2008 semblava que la lliçó estava apresa, i en alguns casos els processos de “desendeutament” van ser dolorosos. Però des de fa uns anys, diversos estudis, especialment els del Banc Internacional de Pagaments (BIS) de Basilea, insisteixen a dir, amb preocupació, que el volum de deute a escala global continua pujant
8. El llegat de la crisi continua marcant el present, però noves fonts de preocupacions han passat a ocupar un lloc similar de preeminència. Els canvis tecnològics i les friccions geopolítiques són les més evidents. Com serà la convivència entre persones i màquines en els propers temps? Quins llocs de treball quedaran per als humans en un món on la robòtica i la intel·ligència artificial obren noves fronteres? Se succeeixen els estudis que avaluen si els efectes de “desplaçar” de les seves ocupacions els humans quedaran més o menys compensats per l’aparició de noves fonts d’activitat amb les quals les persones es puguin guanyar la vida. I, fins i tot essent optimistes, seran totes les persones les que puguin treure profit dels nous escenaris o es generaran asimetries socialment difícils de gestionar? Al llarg de la Història, tecnologia, economia i política han interactuat de formes complexes, i l’escenari, ara obert, té ingredients d’especial complexitat.
9. El llistat de víctimes de la crisi i la seva digestió conté en un lloc destacat l’anomenat “ordre lliberal internacional”, vigent des del final de la Segona Guerra Mundial. La reaparició de tensions proteccionistes, impulsades per la potència que ha liderat les darrers dècades el sistema obert global, conviuen amb plantejaments polítics en què els autoritarismes i populismes guanyen pes en llocs estratègics del mapa mundial. El “model xinès” agafa volada aprofitant el replegament dels Estats Units. La candidatura alternativa d’Europa es troba sotmesa a pressions, sovint des de dins. I en el conjunt d’Occident, unes classes mitjanes empobrides i desorientades miren amb perplexitat els esdeveniments, alhora que semblen repetir-se alguns dels trets que van portar a respostes perilloses durant els anys 1920 i 1930.
És cert que, des del 2008, s’han posat en marxa normatives i regulacions a nivell nacional i internacional (inclosa la dimensió europea), però també ho és que aquestes regulacions han estat “aigualides” durant les seves tramitacions a causa de les pressions dels lobbies financers
10. Si moltes persones, societats i països es troben en situacions de tensió davant de totes les incerteses generades per aquests escenaris complexos, sembla més necessari que mai que les institucions, privades i públiques, combinin la lucidesa en les anàlisis amb la serenitat per fer front als nous reptes. Recuperar equilibris raonables entre, per exemple, les preocupacions per l’eficiència i per l’equitat, entre competitivitat i cohesió social, entre el paper dels mercats i dels poder públics, entre les dimensions nacionals i globals, esdevé tan difícil com imprescindible. Les institucions han de ser, com diu la cançó dels 70, “ponts sobre aigües turbulentes”…especialment quan més turbulentes venen les aigües!
