Corregir els severs problemes mediambientals i fomentar la innovació són dos aspectes essencials dels reptes de present i les responsabilitats envers el futur de les nostres societats. El Premi Nobel d’Economia 2018 té una fonamental lectura en termes de recordar-nos aquests crucials compromisos, sovint preterits per les urgències del curt termini.
Joan Tugores Ques. Catedràtic d’Economia de la UB.
La concessió del Premi Nobel d’Economia 2018 a William Nordhaus i Paul Romer ha estat justament argumentada per la introducció de dues dimensions tan rellevants com el medi ambient i la innovació en les anàlisis del creixement econòmic. Es tracEl medi ambient i la innovació en les anàlisis del creixement econòmic són, en bona mesura, uns trets essencials que ja van estar presents en els orígens de l’Economia com a disciplina científica però que, sovint, no van tenir durant massa temps el reconeixement central que avui ha tornat a primer plata, en bona mesura, d’uns trets essencials que ja van estar presents en els orígens de l’Economia com a disciplina científica però que, sovint, no van tenir durant massa temps el reconeixement central que avui ha tornat a primer pla.
El medio ambiente y la innovación en los análisis del crecimiento económico son, en buena medida, unos rasgos esenciales que ya estuvieron presentes en los orígenes de la Economía como disciplina científica pero que, a menudo, no tuvieron durante demasiado tiempo el reconocimiento central que hoy ha vuelto a primer plano
Natura i progrés tècnic en els clàssics de l’Economia.
Que els recursos naturals no són il·limitats i que les interaccions entre la naturalesa i el comportament econòmic- i altres facetes de l’activitat humana -són essencials va tenir un paper central en la fisiocràcia, liderada per François Quesnay a la França del segle XVIII. Aquest enfocament realçava el paper de l’agricultura, cosa que pot considerar-se tradicional i “pre-industrial”, però així mateix va incorporar aspectes innovadors, des de la pròpia denominació d’”economistes” als qui estudiaven els temes de la generació i distribució de la riquesa, fins a una confiança en els mecanismes de mercat i recel davant els riscos d’un intervencionisme excessiu. Una altra referència històrica que sona moderna és el debat llançat per un dels pares del marginalisme a Anglaterra, Stanley Jevons, que ja el 1865 analitzava “la qüestió del carbó”, referida a com la introducció de processos tecnològics que milloraven l’eficiència en l’ús de recursos naturals podia, paradoxalment, augmentar-ne la demanda i amenaçar la sostenibilitat de la seva utilització. Per la seva banda, el paper central del progrés tecnològic està en les arrels dels plantejaments dels economistes clàssics, amb els debats sobre l’estat estacionari, amb les controvèrsies entre el pessimisme de Malthus i l’optimisme d’altres sobre el paper del progrés tecnològic coma forma de superar el que més tard altres van denominar un “estancament secular”. Però les urgències de la conjuntura, d’una banda, i un cert replegament de l’Economia sobre si mateixa, van reduir el pes d’aquestes temàtiques en els currículums de la professió.
El paper central del progrés tecnològic està en les arrels dels plantejaments dels economistes clàssics, amb els debats sobre l’estat estacionari, amb les controvèrsies entre el pessimisme de Malthus i l’optimisme d’altres sobre el paper del progrés tecnològic coma forma de superar el que més tard altres van denominar un “estancament secular”
Medi ambient i innovació tornen a llocs centrals
Des de les dècades finals del segle XX, Nordhaus va insistir en la necessitat de reincorporar les dimensions mediambientals en l’anàlisi econòmica, des de les seves nocions més fonamentals: el producte interior brut era una forma no ja limitada sinó potencialment inadequada de mesurar la performance dels països si ignorava els costos mediambientals del creixement econòmic. I, va argumentar de manera pionera que les interaccions econòmico-ecològiques mereixien passar a un primer pla. Les seves formulacions de “models d’avaluació integrats” -el més utilitzat és l’anomenat DIU, sigles de model Dinàmic Integrat de Clima i Economia- van explicitar de forma més nítida que qualsevol formulació anterior les eventuals tensions entre creixement material i canvi climàtic. Les aportacions de Nordhaus han subministrat punts de partida rellevants per discutir les mesures per afrontar aquestes interaccions, des de subvencions a les energies netes fins a penalitzacions a la contaminació, passant per regulacions. Quan Paul Samuelson va triar Nordhaus per donar continuïtat al seu manual d’Economia, el més venut de la història, es va possibilitar que no només els especialistes, sinó així mateix els qui s’aproximaven per primera vegada a les temàtiques econòmiques, es trobessin amb referències a les interaccions entre l’agenda més tradicional de l’economia i les implicacions mediambientals.
El paper central del progrés tecnològic està en les arrels dels plantejaments dels economistes clàssics, amb els debats sobre l’estat estacionari, amb les controvèrsies entre el pessimisme de Malthus i l’optimisme d’altres sobre el paper del progrés tecnològic coma forma de superar el que més tard altres van denominar un “estancament secular”
Pel que fa al progrés tecnològic, ja des dels anys 1950, el Premi Nobel d’Economia Robert Solow va introduir amb força el seu paper, encara que en la seva formulació pionera aquest es presentava com una cosa exògena, com un “mannà caigut del cel” en l’expressió ja en desús . La gran aportació de Romer va ser explicitar -en la seva tesi doctoral el 1983, i en els seus articles pioners del 1986 i 1990- com les innovacions no només eren essencials per entendre la dinàmica de prosperitat sinó que la seva generació requeria uns recursos i un entorn que es podia donar (o no) en molt diversos graus, i amb això afectar de forma substancial al motor de creixement. Com gairebé tot en l’Economia (i en la vida) el progrés tecnològic era endogen, depenia de decisions, prioritats i polítiques. Per això, les interaccions entre plantejaments empresarials i el marc de polítiques de foment de la creativitat i la innovació havien de tenir un central protagonisme: propiciar a generar un ecosistema d’idees que, a més de la seva fertilitat intel·lectual, es traslladessin a aplicacions pràctiques en el sistema productiu. Un punt important és que les innovacions tenen uns components “apropiables” -mitjançant patents i fórmules de protecció de la propietat intel·lectual- però altres d’aportació a un “estoc general de coneixements” que beneficia tots els potencials usuaris, fet que introdueix unes dimensions de bé públic i externalitat positiva que legitimen la necessitat de polítiques públiques.
Més enllà del curt termini: compromisos de futur i responsabilitats intergeneracionals
Més enllà de la descripció de les seves importants aportacions, un aspecte més de fons a destacar, en les aportacions dels guardonats, és el missatge del paper de les responsabilitats de l’Economia, no només amb el present, sinó sobretot amb el futur: créixer de manera mediambientalment responsable és una dimensió crucial del compromís efectiu d’una societat amb les generacions futures. Apostar per un model d’innovació i creativitat potent i valorat socialment és una excel·lent inversió de futur. Això requereix assumir les dimensions intertemporals i intergeneracionals amb una prioritat substancialment superior a l’actual. I, ara que hem complert ja una dècada de l’esclat de la crisi, és un bon moment per recordar que les imprudències financeres que ens hi van conduir comparteixen amb la infravaloració dels impactes mediambientals i la insuficiència en molts llocs de l’aposta per la innovació, no només el paper de font de problemes sinó, sobretot, el fet de constituir dimensions d’una irresponsabilitat cap al futur, el nostre i el de les següents generacions. Tant de bo el Premi Nobel d’Economia 2018 ajudi les nostres societats a retornar amb força al primer pla els compromisos que, més enllà d’urgències i curts terminis, hauríem de tenir amb el futur.
