Per crear un món sostenible, necessitem líders responsables que persegueixin els seus objectius en equilibri amb l’interès comú.
Albert Bosch. Aventurer i emprenedor.
Quan vaig fer la travessia de l’Antàrtida des de la costa fins al Pol Sud, després d’abandonar el meu company al quilòmetre 31 i en continuar tot sol durant els 1.170 restants durant 48 dies fins a arribar al punt final, estava constantment connectat amb les històries dels grans exploradors polars de la història.
Recordava en Roald Amundsen i el seu equip, que van ser els primers humans a trepitjar el punt més austral del planeta el dia 14 de desembre de 1911, anticipant-se als britànics, en la que es va denominar “la cursa del Pol Sud”, per haver coincidit ambdues expedicions en les mateixes dates. Amundsen tenia molta experiència i era un líder exigent i ambiciós, però molt empàtic i respectuós amb els membres de la seva expedició; i els seus homes l’admiraven i hi confiaven totalment.
Abans de plantejar-nos qualsevol projecte, hauríem de fer-nos algunes preguntes clau: s’hi val tot per aconseguir el nostre propòsit? Hi ha límits a l’hora de perseguir els resultats? Què ha d’anar primer: l’objectiu o les persones?
També pensava en el capità Robert Falcon Scott, un militar amb una cultura molt centrada en la consecució de l’objectiu. La pressió, l’ordre jeràrquic de comandament i el sacrifici pel resultat final eren pilars bàsics del seu estil de lideratge. Considerava que els britànics havien de ser els primers a trobar el Pol Sud, i que Amundsen era pràcticament un trampós per no haver anunciat anteriorment la seva intenció d’intentar aquest objectiu en la mateixa temporada que ells. Estava obsessionat a aconseguir arribar-hi abans que el noruec i oferir aquesta glòria a la seva nació. Potser per això va cometre diversos errors logístics, alhora que no va respectar els límits físics del seu equip, forçant l’avanç malgrat que alguns membres mostraven clars símptomes d’escorbut i de debilitat. Finalment, va aconseguir arribar al Pol Sud, però ho va fer 34 dies més tard que el noruec, i s’hi va trobar una tenda amb una carta de Roald Amundsen sol·licitant-li que la lliurés al rei Haakon VII de Noruega en cas que ell i els seus homes morissin en el viatge de tornada, perquè el seu país sabés que havien aconseguit arribar al Pol Sud abans que ningú. En el camí de retorn, greus errors de planificació i una combinació d’esgotament, fam i fred extrem va provocar les morts dels cinc membres del grup de Scott, ell inclòs, abans d’arribar, de nou, a la costa antàrtica.
Quan renunciar converteix en llegenda
Quan vaig passar pel grau 89 de latitud de la Terra, vaig sentir una emoció especial perquè em quedava només un grau (uns 111 km) per arribar al meu objectiu, després d’un mes i mig en total soledat, i pensava que ja gairebé ho havia aconseguit. Però a banda de les altres dues històries esmentades, allà també tenia molt present que, en aquest punt exacte, l’any 1909 (dos anys abans que Scott i Amundsen), Ernest Shackleton va fer mitja volta quan estava a punt de ser el primer home en la història a aconseguir arribar al Pol Sud. En el seu diari va escriure que, cada dia, els seus homes estaven més febles i que, si bé podrien arribar al Pol, seria impossible que després aconseguissin tornar de nou fins a la costa per trobar-hi el seu vaixell. Va renunciar al gran somni de tota la seva vida perquè posava en risc la vida dels membres del seu equip. Tres anys després de les expedicions d’Amundsen i Scott, Shackleton va organitzar una altra gran aventura, aquest cop per creuar l’Antàrtida de costa a costa passant pel Pol Sud. A l’inici de la travessa, el seu vaixell va quedar presoner del gel i va haver de canviar el seu objectiu inicial pel d’intentar treure vius als seus homes d’allà, en la que es va convertir en una de les odissees més conegudes de la història de l’exploració, perquè van trigar 18 mesos a poder-ne sortir. Scott mai no va aconseguir el seu objectiu d’anar al Pol Sud, però tampoc no va perdre mai ni un sol home. Potser per això se’l considera un dels grans líders de la història.
El lideratge responsable és aquell que persegueix els seus resultats amb perseverança, passió i ambició, però alhora, té en compte les conseqüències d’aquest procés, i es compromet amb l’impacte social i ambiental que comporta
Compromís i ambició; filosofia i valors
D’aquestes històries polars me n’ha quedat la convicció que, per perseguir un objectiu, cal fer-ho amb tot el compromís possible i la màxima ambició. Ja sigui per creuar l’Antàrtida, per escalar l’Everest o per tenir èxit en un projecte empresarial, ens cal la màxima passió i tota la determinació possible, tant del líder (o de les persones en posició de lideratge) com de tot l’equip, per poder aconseguir els millors resultats possibles.
Però, abans de plantejar-nos qualsevol projecte, hauríem de fer-nos algunes preguntes clau. Per exemple: s’hi val tot per aconseguir el nostre propòsit? Hi ha límits a l’hora de perseguir els resultats? Què ha d’anar primer: l’objectiu o les persones? I, també, hauríem de preguntar-nos què aportem a la societat, en positiu i en negatiu, en treballar per aconseguir les nostres metes. Les respostes a aquest tipus de preguntes determinaran la filosofia, els valors i l’ètica de la nostra organització i dels projectes que liderem.
En el món en què vivim, amb tota la informació que tenim i els grans reptes als quals ens enfrontem com a societat i com a planeta, la paraula “Líder”, a seques, hauria de quedar descartada, i només hauríem d’admetre als líders que acceptin posar-hi la paraula “Responsable” a continuació. Perquè el lideratge responsable és aquell que persegueix els seus resultats amb perseverança, passió i ambició, però, alhora, té en compte les conseqüències d’aquest procés, i es compromet amb l’impacte social i ambiental que comporta.
Les organitzacions són agents clau a l’hora de gestionar el present i construir el futur, i si volem un món sostenible, necessitem lideratges responsables que s’hi comprometin. Els lideratges a seques, dels quals abunden en excés en el nostre entorn empresarial i polític, ens portaran directes a un món “IN-SOSTENIBLE”. I si pensem cinc segons en aquesta paraula, no ens costarà gens entendre que és una opció absolutament inacceptable.
Al final, tant les empreses com les persones poden ser egoistes o intel·ligents. Les egoistes només persegueixen els seus interessos sense importar-los les conseqüències; i les intel·ligents persegueixen els seus interessos en equilibri amb els interessos comuns. I aquesta és la responsabilitat que hauria d’assumir i aplicar tot líder del món actual.
